J. J. Olañeta Editor - 1980 - Barcelona
Jo callaré, quan la mare joiosa
parla embogida bressant a l'infant?...
Jo callaré sens trobar l'harmoniosa
paraula que es junti a la seva triomfant?
Jo troncaré, malversant el miracle,
eixa cadència de mots substancials?...
Jo em miraré el gloriós espectacle
i de cantar-lo ma veu s'estarà?
Oh!... si pogués, aqueix so d'eixa parla,
sense malmetre'l, portar-lo a mos cants!
Oh!... si volença fos prou a crear-la,
quines cantades faria a l'infant!
Quines cantades faria i diria
aqueixos mots de la mare glosant!
Oh, si podia, com refilaria
perquè a mi em fes sa rialla l'infant!
Tot lo que em volta està fet a eixa parla,
tot lo que estimo la canta, cantant,
dins meu mateix trigo poc a trobar-la:
tan sols mos llavis l'aturen al pas...
Oh dolça parla temuda i volguda!
Oh, dóna'm tot ton secret ancestral!
Oh, porta ajuda a la llengua vençuda
que tan regust troba i no el sap donar!
Mira que un dia l'infant que somnia
expressió seva, a cercar-te vindrà;
mira, aquell dia, si jo no et sabia,
quina estranyesa faria a l'infant!
Parla ta parla que vull escoltar-te,
mare joiosa que bresses l'infant,
parla ta parla sens afadigar-te,
poquet a poc, que jo aprengui, escoltant.
Parla, bressant el bressol de tos avis
que d'eixa parla ja sap el compàs ;
parla, que els mots per venir de tos llavis
més familiars en els meus se faran.
Parla! Som dos que cerquem igual cosa
— en això iguals el pare i l'infant —
una expressió, perquè hi càpiga enclosa
la nostra vida en son hora cabdal.
Parla!... Que escolten infant i cantaire,
dos nins somniosos que volen parlar;
bressa el bressol que no pesa pas gaire
encar que hi bressis mon cor i l'infant.
Del passeig de Gràcia
Com una profusió de romboïdals turqueses
era l'atzur damunt les fulles triangulars
dels plàtans. Ofegaven les volves, ja despreses,
la lentitud dels passos per vies seculars.
Era el Passeig indemne de pols i de burgeses.
Deixava una carícia de guants de seda, el vent.
Les soques oferien pletòriques nueses
com una gegantessa la gorja displicent.
Vos éreu dreta, immòbil, sota la fina ombrel·la.
Els vostres ulls, darrera del vel eren com dos punyals
damasquinats, sota els cabells d'or fos.
A vostra mà, sumisa, vingué la carretel·la.
Mes, al pujar-hi, amb un desplegament de randes,
com un paó guaitàreu, superba, a totes bandes
De les terres velles
Menorca, les teves cases blanques,
les laberíntiques parets de tota l'illa,
pintada aixís de blanc,
fan ser més clara
l'esponja grisa de la roca plana
que sobresurt del mar.
La gent que hi viuen
busquen la sombra de les cases baixes
o l'esquifida figuera que s'arrela
enmig del pedregam.
Seques les cabres i l'escamot d'ovelles
masteguen l'herba d'aquells plans de roca
que han trepitjat els porcs.
I en les altures,
fa tres mil anys que les ciclopies torres
esperen qui les vingui a conquistar.