Rafael Dalmau Editor - 2000 - Barcelona
Al voltant de l'estufa de l'hotel Pol, aquells homes, esgotats per la fatiga d'una marxa de més de vint hores sense descans, s'anaven recuperant amb l'ajuda de bones racions de pernil i llonganissa, regades amb bon xarel·lo, devorat tot amb aquell aire que dona el no haver menjat res de moltes hores. Julien, Étienne i Roger, tres joves valons, a l'escalfor de l'estufa es queixaven fort dels membres gelats.
L'odissea d'aquell grup era com la que havien sofert la majoria de les persones que, per circumstàncies imprevistes, havien hagut de fer la travessia de fortuna en ple hivern.
El Grup Maurice havia sortit de Bèlgica evacuat per la cadena d'Eloise. Fins a Tolosa, tot va anar com una seda, però en baixar del tren a l'estació de Foix per més que miressin en totes direccions, no van veure cap individu que s'ajustés a les característiques de la consigna que havien rebut abans de sortir de Tolosa.
-A Foix, un home us esperarà a l'estació i l'identificareu perquè portarà boina basca, pipa als llavis i una revista enrotllada a la mà esquerra. Sortirà de l'estació i vosaltres el seguireu sense demanar-li res. Quan ell ho creurà oportú s'aturarà i llavors li dieu: «Venim de part d'Eloise.» «Doncs, jo soc Lucien», us respondrà. Us entregarà a l'equip de guies que ja no us deixarà fins a Andorra.
Els llocs de recepció del Serrat i La Massana foren abandonats, i l'Alfred i el «Ros» baixaren a Sant Julià. Joaquín, que era l'únic que podia viatjar per Espanya legalment, gràcies als seus papers vascongados, va sortir el mateix dia i, per una emissora que funcionava clandestinament a Barcelona, va prevenir totes les antenes del nostre servei a França per tal que canviessin noms, caus, itineraris, ja que la Gestapo, ultra la documentació que havia recollit a la cambra de Joaquín, tenia entre les seves mans els sis polonesos, que poca cosa sabien, i Boby, que ho sabia tot, i podia cantar. Podia cantar, però no ho va fer.
Els mateixos que s'havien rigut dels nostres temors, després del cop de l'Hotel Palanques, veieren un agent nazi en cada una de les persones, per a ells inconeguda, que es passejava per les Valls. Cada dia rebia cinc o sis correus que m'anunciaven els desplaçaments de la Gestapo, moviments que no es confirmaven mai. Era difícil fer bellugar la gent, i en veritat calia, perquè la cadena havia estat trencada altra vegada i s'havia de soldar.
L'Alfred va refugiar-se al meu pis, no gaire de gust, car pensava que, després del cop de La Massana, la segona visita que Niko i els seus esbirros farien a aquestes Valls seria al meu pis de Sant Julià. Niko sabia perfectament que era l'eix dels nostres serveis. Però jo no creia en un nou cop. Amb tot, tampoc no les tenia totes, perquè el nostre servei estava muntat molt lleugerament. S'havia organitzat sense tenir en compte la possibilitat de les incursions dels alemanys.
Quan un cotxe alentia davant de casa, tant l'Alfred com el meu fill ja espiaven per les persianes, i així es passaven el dia neguitosos. Però gràcies a aquella vigilància contínua, el meu fill es va fixar en un individu que per espai d'una hora estigué plantat davant la porta de casa. Era el capvespre del diumenge després de l'assalt a l'Hotel Palanques.
-Mira! Ara no diràs que veig visions -em féu el meu fill, alarmat i duent-me a la persiana-, veus aquell home que està recolzat a l'arbre de davant la porta? Fa més d'una hora que hi és, i no treu la vista del nostre pis.
-No ho diguis pas a l'Alfred, que ja està prou nerviós -vaig contestar-li.
Però l'Alfred, que havia caçat el nostre diàleg al vol, va contestar:
-Què és el que no m'ha de dir? -i mirant a través de la persiana va exclamar-: Mathieu! Però si és Mathieu!
I, qui era Mathieu? Era un altre exemplar digne d'ésser conegut, d'aquella fauna de personatges acolorits i novel·lables que pul·lulaven per les valls d'Andorra durant el torb de la guerra, molts dels quals hi han arrelat durant aquesta postguerra turbulenta. Mathieu era nadiu d'un poble de l'Alt Garona, un muntanyès que havia passat l'adolescència guardant vaques. De gran, va alternar el pastoratge amb el contraban.
-Ja et trauré jo la mandra –cridava el Gegant, irat.
I va desfermar la fúria del torb, que s'estengué, udolant, per les carenes i afraus esfilagarsant la boira que, esfereïda, s'eleva cuita-corrents fins a tapar la claror de la lluna. Quan hagué remuntat la boira fins a tapar l'horitzó i deixar la terra en tenebres, el torb començà un nou atac arran de terra. Les seves ràfegues arrossegaven quantitats astronòmiques de partícules de neu fina que se'ls introduïa pertot: als ulls, als narius i a les orelles. Els obligava a parar-se sovint i a protegir-se la vista amb el braç. Era la clàssica tàctica del Gegant: fer perdre temps a l'invasor mentre el gros de les ràfegues del torb anava esborrant la traça del camí amb la neu que movia al seu pas. No havien fet ni dos quilometres pels dominis del Gegant que Eloise i els seus acompanyants es robaven completament desorientats. La traça havia desaparegut. Al davant no tenien res més que una superfície uniforme. La visibilitat era nul·la completament. A vegades el torb els sacsejava, com si fossin espantaocells. Altres vegades els arremolinava deixant-los coberts de neu. Caminar amb la incertitud de no saber si en posar el peu trobaràs terra ferma o bé cauràs dins una congesta profunda és quelcom que esgota el més fort. Cada dos per tres havien de lliurar una batalla per a sortir de les congestes que els empresonaven i cada vegada tardaven més a posar-se en marxa. Eloise era l'única que avançava una mica sense adonar-se que els seus companys ja no la seguien. [...]
Tots tres van desaparèixer engolits per una congesta més profunda que les que havien trobat fins llavors. Solament Eloise, concentrant totes les seves forces, va reaparèixer a la superfície. Fou un esforç que va esgotar la seva residència física i va haver d'aturar-se fins que el cor alentís el ritme dels seus batecs.
Es va estendre sobre la neu. Que bé que s'hi estava sobre aquell llit de neu esponjosa!... Una son dolça s'apoderà de tota ella cloent-li les parpelles...
El Gegant havia acabat la cacera i frenava la fúria del torb. El torb quiet, la boira no va tardar a deixar-se caure als avencs d'on havia sortit i la lluna brillava de nou en ple firmament il·luminant-ho tot. La muntanya va tornar a lluir el seu mantell de diamants, safirs, robis i maragdes que, a la llum de la lluna, rivalitzaven amb la lluïssor dels estels de l'Infinit.
El Gegant es revestia de les seves millors gales per rebre el cos d'aquella heroïna que jeia reposadament emmarcada per la neu jaspiada de pedreria preciosa.
Abans d'embolcallar-la definitivament, li va dir a l'orella, tot ple d'emoció:
-Seràs el trofeu més preuat. Et guardaré gelosament en el més recòndit dels meus dominis, perquè el sol no et descotxi. Si haguessis caigut a les mans de la Gestapo t'haurien profanat barroerament el cos i t'haurien torturat d'una manera horrible. La mort t'hauria deixat amb les faccions monstruosament deformades, com totes les víctimes de la tirania totalitària. Aquí conservaràs la teva bellesa i aquesta rialla dolça i manyaga que mai més no s'apagarà dels teus llavis!...