Plaça de l'ermita

Autor: Narcís Oller i Moragas
Obra: Pilar Prim , 1906

Per fi, allà a un quart de quatre arribaven a l'esplanada del santuari, havent ja trobat, poques passes abans, en Rossendo, ajagut a l'ombra d'un bosc gegantí, la visera de la blanca gorra als ulls, la màquina tombada al costat. La desordenada disposició de les poques construccions que hi ha allí, el pobríssim aspecte de caserna o d'hospital que la major part presenten, i la humilitat vulgar de la capella mateixa, no els oferiren el menor encís de poesia i sorpresa: més aviat els feien nosa, enmig d'aquell bosc imponderable, que deixava albirar ací i allà  ses esveltes columnates agrisades de bell liquen, ses ombres somnioses i ses perspectives infinites. I, com que el temps escassejava, van ficar-se corrents a la capella per saludar la Verge amb una salve, i van  seguir, en eixir-ne, al capellà, que els sortí al pas, fins al despatx de records piadosos, on romangueren bona estona. Sobretot, elles, les dones, que hi trobaren ocasió de sadollar aquell amor a la superfluïtat i a les menuderies que les caracteritza, no sabien  sortir-ne mai. Medalles, rosaris, quadrets, vistes, imatges, mànecs de ploma, penjolls, medallons,  petxines, gotets esmaltats, escapularis, cistellets, àlbums, estampetes, tota aquella metralla idolàtrica  reproduïda a l'infinit, en coure, argent i or, en fusta, os, mareperla o alabastre, i l'altra, en seda, pergamí o senzill paper  les  van remenar i mercadejar trenta vegades, fins a omplir-se'n les butxaques amb  una fruïció indescriptible. A títol de record, van  canviar-se uns i altres quelcom del que havien comprat, i sols a un nou avís del Nen Xacó es determinaren a sortir d'allí.

—Corrin, corrin cap al Pedró —féu el guia—, que el temps ens cal per a tornar a la vila.

Autor: Rafael Gay de Montellà
Obra: Llibre de la Cerdanya , 1951

La mobilització grossa mariològica de la Cerdanya, juntament amb les contrades del Capcir, del Rosselló i el Conflent, es produïa el 8 de setembre de cada anyada, diada de la Verge de Font-Romeu, en la qual era tornada en processó al seu estatge hivernal d'Odelló a través del bosc del Calvari. L'Ermitatge de Font-Romeu havia heretat  totes les tradicions dels cenobis de Sant Martí del Canigó  i de Sant Miquel de Cuixà, enderrocats per les revolucions franceses. Del Rosselló pujaven les colles de romeus per la vella via Conflentana dels romans, que passava per Marquixanes, i remuntava la vall del Conflent fins a la Cabanassa. Del cantó de l'Aude i del Capcir, en  pujaven per les costes de Fourmigueres, travessant l'ombriu bosc de La Matte, perillós per l'abundància de llops. Per alliberar-se d'aquelles feres, els romeus s'encomanaven a la Verge alternant el Rosari amb invocacions adients:

Llop ou lloba
La besti que volgueu
No és pas teva ni mia,
És de la santa Verge Maria,
Que  t'esquinçarà la gola i et barrarà les dents
Amb la clau del bon sant Llorenç.

Els de la Cerdanya hi anaven pel coll del Rigat, en direcció a la Perxa. Els de l'altre costat d'Ur, d'Angostrina, Dorres, La Tour i Enveig  s'aventuraven a travessar la terra del malefici habitat pels bruixots del cahos de Targasona. Per a arribar al cim, a terra d'àngels, bé valia exposar la pell.

Autor: Rafael Gay de Montellà
Obra: Llibre de la Cerdanya , 1951

Amb les colles de dones pujades de l'Aude, que lluïen vestits esquitxats de grana i còfies de randes fines, els romeus de la Cerdanya arribaven a la plaça de l'Ermitatge  a l'hora de començar les Vespres. La gentada abans havia anat a beure l'aigua miraculosa; i més d'una fadrina, per si era o no veritat allò del prometatge, havia llonçat a la pica de la font les tres agulles; i més d'un campagnard hi havia enfonsat fins al puny el bastó d'escorça tallada que en arribant a casa penjaria a l'estable per tal de preservar de malalties els animals

Sovint  les Vespres es cantaven a chor. L'endemà, després de l'Ofici, es feia la processó per tornar la Verge emmorenida a l'esglesieta d'Odelló, una de les més  típiques de la Cerdanya, bo i cantant l'emotiu comiat que ressonava per aquelles muntanyes:

En una freda muntanya
Del termenal d'Odelló,
En la terra de Cerdanya
Als confins del Rosselló,
Vós de tots sou venerada
Com digna Mare de Déu.

(tornada)

Oh Patrona i Advocada
De tot el poble de Déu.
Oïu-nos, Verge Sagrada
Maria de Font-Romeu.

Autor: Josep Sebastià Pons i Trainier
Obra: Prosa completa I , 1991

Aplec a Font-Romeu

Obertes les finestres d'Odelló
al primer toc d'una albada serena,
la donzella que mira a mig balcó
recapta dins sa mà bruna la trena,
i l'envelluta l'aire amb sa blavor.

Pels senderols s'allarga la filera:
l'un porta la borratxa; l'altre, el pa;
aquest, el sarronet, i aquell, la cera.
Camina amb son hereu el vell cerdà
seguint pausat la via dreturera.

La Verge moreneta al camarill,
plena de claredat sempre s'abriga.
Vestida de la glòria del seu Fill,
i coberta del gra de manta espiga,
vigila el món amb un mirar senzill.

La terra de Cerdanya migpartida
mostra mil i mil garbes part d'allà,
fins a Andorra i l'Urgell esgrogueïda,
i, nuvial i blanca, Puigcerdà
sembla la primavera de la vida.

* *

Anem, mestressa: és hora de dinar
sota els amples ventalls que mou la brisa.
Deixarem la borratxa a refrescar,
soleta en el bressol de l'herba llisa.
Para espertina, i jo llescaré el pa.

El molleriu amagadís davalla.
La gent corona l'ombra de tot pi
buidant del sarronet la vitualla,
ara que un sol feliç fa resplendir
la gemada blancor de la tovalla.

Alegria de l'aire virginal!
S'aviven bosc endins les canterelles
que acompanya a moments el so frescal,
l'aquietat compàs de les esquelles,
i en Joan de l'Ós arriba amb el seu pal.

Corona movedissa a la pradella,
gira la dansa fina de claror,
i ja vespreja. Entrem a la capella
que és gairebé deserta. En un racó
se desgrana el rosari de la vella.

A les ombres del bosc la tarda cau.
Els cims van regint l'hora recollida.
La Verge al camarill vessa la pau.
Cantem una amorosa despedida:
Font-Romeu de Cerdanya, adéu-siau!