Cabaret Pompeia / Bagdad (Raval)

Autor: Sempronio Andreu Avel·lí Artís
Obra: Barcelona era una festa , 1980

El Pompeia era a la cantonada del carrer Nou amb el Paral·lel. A l'escenari se succeïen cupletistes picaresques i flamenques, gèneres peculiars del tronat music-hall local. Persones, el mal de les quals no volia soroll, veien l'espectacle des de les encofurnades llotges, amb l'amable companyia de les «artistes» sotmeses al règim de l'alterne, que consistia a fer consumir el màxim de xampany a la parròquia. Mentrestant, la concurrència del pati de butaques la integraven majoritàriament obrers i dependents, a part d'algun vell verd assegut a primera fila.

Doncs bé, en aquesta democràtica platea, concretament en una butaca de la darrera fila, el diumenge dia 12 de setembre de 1920, quan s'acabava la funció de nit (el rellotge de la sala va restar paralitzat a les 12 hores 18 minuts), va ex­plotar una bomba. El pànic s'emparà del públic. Parets esbotzades, seients fets miques, un núvol de pols, tothom corrent al carrer... Al carrer, on, per cert, plovia a bots i barrals. Consta la circumstància meteorològica gràcies a un pudibund matrimoni, dissortadament comptat entre els ferits, que en un «aclariment» en els periòdics puntualitzà que s'havia refugiat al Pompeia per lliurar-se del temporal.

Posats a recomptar, l'artefacte havia causat cinc morts i al voltant d'una dotzena de ferits. L'enterrament de tres dels extints, el dia 16, originà una multitudinària manifestació. Havia parat la industria i tancat el comerç. Contrariant les disposicions governatives, la gent volgué que la comi­tiva, sortida del Clínic, passés per la Rambla, enfilés el carrer Nou i s'aturés uns moments davant el Pompeia, on l'orquestra de la casa va tocar una música funeral. L'atmosfera apareixia saturada d'electricitat, i feia témer la descàrrega d'un moment a l'altre. Era com si Barcelona, davant de l'absurditat del crim, de la seva gratuïtat, prengués sobtada consciència del seu infortuni i reaccionés amb ira. Les autoritats que presidien el dol, una mica esverades, optaren per acomiadar-se davant la Virreina, i deixaren que la comi­tiva continués Rambla avall.

Autor: Terenci Moix
Obra: El cinema dels dissabtes , 1990

Enmig dels vestigis de l'esplendor passada, ressaltava un pintoresc palau de formes moresques —per dir-ho d'alguna manera— que, de fet, va ser un dels cabarets més famosos de l'època. L'anomenaven el Bagdad i, per associació amb el ci­nema en tecnicolor, el vaig convertir en una arcàdia anhela­da, que no vaig arribar a conèixer mai. Quan vaig tenir edat de poder-ho fer, ja s'havia esfondrat sota els embats de l'especulació immobiliària. I la poca cosa que en va quedar es mou en els àmbits estrets d'una sala de pornografia dura.

¡Bagdad! La ciutat dels somnis instal·lada al bell mig del Paral·lel. Les seves cúpules, els seus minarets, els jardins penjants, tot plegat brollant enmig de la misèria de la postguer­ra. Era així i no pas menys. Ocupava gairebé una illa sencera, i es presentava com un insòlit punt intermedi entre la serenitat gòtica de les Reials Drassanes i la cantonada del carrer Ample, on comença a tancar-se en ell mateix el formigueig frenètic del Barri Xino. I, per a més sorpresa, davant mateix del Bagdad, s'hi trobava el miserable cinema Hora, on vaig estar a punt de néixer.

Cada vegada que acompanyava el pare pels carrers de les putes o a les fantàstiques atraccions Apolo, cada vegada que anava amb el Cornelio a les revistes de l'Arnau, albirava les cúpules delirants del Bagdad despuntant per damunt de les seves falses muralles emmerletades.

Era propietat de la canzonetista la Bella Dorita, que durant una bona colla d'anys va tenir la fama de ser la dama més verda del Paral·lel. Les veïnes explicaven que al seu recer es manegaven suculents tractes comercials, perquè no hi havia cap personatge important que no passés un dia o altre per la seva pista.

Autor: Andreu Martín i Farrero
Obra: Cabaret Pompeya , 2011

12 de setembre de 1920

 

Aquell diumenge plovia intensament sobre Barcelona, sobre el Paral·lel i sobre el Pompeya. L'edificació del music-hall era tan precària com qualsevol dels magatzems del port proper i l'estrèpit del diluvi traspassava sostre i parets, i era perfectament audi­ble fins i tot des de l'orquestra en la qual el pare tocava el bandoneó amb la mirada fixa en els ulls tristos de l'Aurorita.

Ella estava cantant «Aquel maldito tango» amb veu aguda i cursi.

«...Fui entonces en la cocaína / mi consuelo a buscar...».

La gent que entrava al local ho feia precipitadament, encongida, evitant la pluja de l'exterior. Tancava paraigües i es desprenia de gavardines xopes. Reien alleujats, com si acabessin de sortir d'alguna mena d'infern per entrar en un paradís.

El pare recordava els ulls sobtadament desorbitats de la cantant i la boca que es va paralitzar en forma de o quan estava dient «...tango que mata y que domina...» quan l'Aurorita va distingir el fum que sortia de sota de la gorra abandonada sobre una de les cadires. Ho va veure al mateix temps que l'home de la taula del costat, que, sorprès per «l'olor de draps cremats», va aixecar la gorra i va descobrir la bomba fumejant que s'hi amagava. Es va interrompre el tango en sec, «maldito sea el tango aquel!», i l'orquestra va continuar inconscient, per inèrcia, acompanyant el que de sobte va ser un crit esborronador.

El pare encara va tenir temps de preguntar-se què li passava, a l'Aurorita, per què desafinava d'aquella manera en el moment en què acostumava a lluir-se més, i va comprendre a l'instant que alguna cosa terrible estava a punt de succeir quan va veure com la cantant queia de bocaterrosa i ocultava el seu rostre entre les mans. A continuació, el món va esclatar en mil trossos.

Aquesta és la sensació que produeix una bomba. Tens davant dels ulls una realitat de persones felices i un decorat endreçat i lògic on cada objecte ocupa el lloc que li correspon, i de sobte, un llampec encegador et fa parpellejar i un tro instantani i fugaç et tapona les orelles com si una daga t'hi entrés alhora que una calamarsada embogida de pedres i enderrocs cau sobre teu com un diluvi, i el segon següent, en sortir del parpelleig, el món ja es completament diferent. S'han apagat els llums, s'han aturat els rellotges a les dotze i divuit de la nit. La foscor i un xiulet inhumà a les orelles et situen en un món desconegut i aterridor. I, quan algú agafa llums d'oli i llumins, i pots començar a veure i sentir quelcom descriptible, el fum i la por posen als ulls llàgrimes que desdibuixen tot el que conté la vista. I tot es caos i destrucció, desordre, dolor, sis persones esquarterades, divuit sagnant i udolant, un món de taules de cap per avall i cadires estellades, el terra sembrat de miralls diminuts de la bola del sostre, tot il·lògic i inadmissible.

—I els ballarins? —vaig preguntar. El pare va interrompre el relat i va titubejar.

—No, no n'hi havia, de ballarins, en aquell moment. No recordo que hi hagués ballarins. L'Aurora estava sola a l'escenari.

Alguna vegada, al llarg de la meva vida, en reunions familiars o a partir d'alguna imatge apareguda al televisor, el pare havia explicat alguna cosa d'una bomba que havia caigut a prop seu, però, fins en aquell moment, jo ho tenia oblidat, confós entre moltes altres anècdotes de la guerra civil o de la Segona Guerra Mundial que mai vaig acabar de creure del tot. Quan m'ho relatava, aquell dia de finals del 1975, en una terrassa de la Rambla, lluny de la mare, vaig comprendre que mai m'havia resultat convincent, aquell incident insuls i inofensiu com un petard de revetlla, perquè hi faltaven detalls i passió. Hi faltava l'Aurorita, a qui el pare mai no va esmentar davant de la mare. Hi faltava la por pel que pogués haver-li passat, a la seva adorada Aurora. Aquest era el detall essencial, i aquesta carència desvirtuava absolutament la bomba del Pompeya: perquè l'espant de la seva bomba del Pompeya va ser l'angoixa pel que li hagués pogut succeir, a ella, i alhora, l'alleugeriment va sobrevenir quan va saltar dalt de l'escenari i la va abraçar i va poder comprovar que estava il·lesa. Si l'Aurorita no havia patit cap mal, no havia passat res, tot estava bé, el món tornava a estar en ordre.

Després, va venir l'horror davant dels morts, dels ferits, de la sala destrossada, dels crits, dels tolls de sang, però, com deia el pare, si tu ets fora de perill i els teus éssers estimats són fora de perill —«ja sé que és terrible dir-ho, molt egoista i inhumà», deia amb una certa llàstima, potser remordiments—, al final resulta que tot està bé.