Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Des del segle XII, Santa Anna de Barcelona és una església i un antic monestir amb claustre i sala capitular, vinculat a l'Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem. L'església romànica va ser declarada monument nacional l'any 1881. Actualment es conserva l'estructura original del temple, amb absis quadrat i planta de creu, coberts amb una volta de canó apuntada del segle XIII. La porta principal, d'estil gòtic, és de l'any 1300. En el segle XIV es va allargar la nau, que ja fou coberta amb volta gòtica de creueria, i en el segle XV es construí el cimbori, reconstruït en obra vista després de la Guerra Civil Espanyola. Entre altres singularitats podem destacar: la capella dels Perdons, del segle XIV, situada a l'esquerra de l'absis; el sepulcre del cavaller Miquel de Boera, del segle XVI, i la nova capella del Santíssim, decorada amb pintures de Pere Pruna. Precisament en aquesta església, el 1897 es va gravar la veu de Jacint Verdaguer en un disc de cera de gramòfon, llegint dos poemes seus de Caritat ("La cegueta" i "Amor de mare"), que podem escoltar gràcies a la còpia que ens n'ha facilitat el MUHBA (MVB 1249); un fragment de "Nuvial", de Joan Maragall, que rememora l'enllaç del poeta amb Clara Noble en aquesta església el 27 de desembre de 1891 i el posterior viatge de noces per Provença i Itàlia; un fragment de les memòries de Joaquim Maria de Nadal i Ferrer en què evoca l'ambient d'una missa de dotze i la procedència i estatus social de la gent que hi assistia, i, finalment, el sonet que dedicà al temple Mercè Sala i Vidal.
Autor:
Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Caritat (Poesia, 1. Totes les obres III) , 2005
Obra: Caritat (Poesia, 1. Totes les obres III) , 2005
La cegueta
N'és ben plantada, n'és bonicoia
na Margarida de Vall-de-Neu,
té els ulls hermosos l'hermosa noia,
mes, ai!, no hi veu.
No veu les hortes quan naix lo dia,
no veu los arbres, no veu les flors,
ni el cel, eix llibre a on llegiria
somnis i amors.
No veu los lliris, ni les estrelles,
lo sec desembre, ni el maig florit;
vint anys que s'obren, ai!, ses parpelles,
i encara és nit!
No veu los joves que la segueixen,
quan va a la missa no veu l'altar;
té els ulls hermosos, mes li serveixen
sols per plorar!
L'alba que escampa clarors divines
no té per ella ni un bri de llum;
les roses tenen per ella espines
més que perfum.
Quan los que passen li diuen «rossa»,
ella els demana: —Què és la rossor?
Què és l'hermosura, què es per l'ull brossa,
fletxa pel cor?
Què són los astres que pel cel roden,
com les idees per lo cervell?
Què és l'estelada que eixes flors broden
com un mantell?—
Sa pobra mare de pena és morta,
única estela que la guià:
i ara a la cega, de porta en porta,
la guia un ca!
Mes ella espera; no n'està trista.
Ací en la terra, quin ull hi veu?
Ditxosa d'ella! Sols tindrà vista
quan veja a Déu.
Autor:
Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Caritat (Poesia, 1. Totes les obres III) , 2005
Obra: Caritat (Poesia, 1. Totes les obres III) , 2005
Amor de mare
Lo dolent fill a la dolenta filla
digué un matí:
—Tu ets de mon cel l'estela que més brilla,
què vols de mi?
Te portaré de casa del meu pare...
tot un tresor;
te portaré les joies de ma mare.
—Porta'm son cor.—
Lo dolent fill la troba que dormia
tot somiant;
lo somni dolç que dia i nit somia
n'és son infant.
Obre son pit i amb un coltell arranca
son pobre cor,
son cor que viu, com colometa blanca,
del seu amor!
Com llàntia d'or portant-lo en sa mà dreta,
batre lo sent.
—Oh qui et sentís, oh cor de ma mareta,
d'amor batent!—
Tot caminant, de sa estimada queia
prop del portal,
i amb dolça veu lo cor hermós li deia:
—Fill, t'has fet mal?—
Autor:
Joan Maragall i Gorina
Obra: Poesies (Poesia completa) , 2010
Obra: Poesies (Poesia completa) , 2010
Nuvial (fragment)
Resplendenta, sencera, arrodonida,
s'alça per sobre el mar la lluna plena:
així sento pujar la meva vida,
astre sense minvant en nit serena.
Dels braços dels amics als de l'aimada,
un moment vaig sentir l'esgarrifosa
gran buidor de l'espai...
Sota l'arcada
del temple, ressonanta i tenebrosa,
davant del nostre sí l'altar floria,
revestint-se de llum i d'alegria.
Però una gran tristor, a l'esposa honesta,
a l'espòs pensatiu, els inundava,
que darrere d'aquell altar en festa
quelcom cantant fugia i s'allunyava.
Jo me la vaig endur, en la nit confosa
de l'enclòs maternal, com presonera,
i ella girava el cap tota plorosa,
fins a ser-ne ben lluny, sempre endarrere.
Anàrem per la nit. Fou agonia
d'una vida, i d'una altra fou naixença...
Després se'ns va aclarir vermell el dia
per les severes planes de Provença.
Autor:
Joaquim Maria de Nadal i Ferrer
Obra: Memòries d'un estudiant barceloní , 1952
Obra: Memòries d'un estudiant barceloní , 1952
Val a dir que hi havia aleshores moltes menes de misses de dotze i una sola Missa de dotze per excel·lència: la de Santa Anna. La situació d'aquella "Parróquia Mayor" —segons constava al Full Dominical—, enclavada en el lloc més cèntric de Barcelona, i la circumstància de comptar amb la feligresia més elegant de la ciutat antiga i de l'Eixampla, li portaven la més aristocràtica clientela. Visiblement, quan a Barcelona es parlava de la missa de dotze, aquella missa era la seva.
Els devots —potser fóra mes exacte dir-ne els "clients"— arribaven a l'església a corrua feta, pels volts de les dotze; els del "casc" vell, pel carrer de Santa Anna; els de l'Eixampla, per aquell tros de carrer de Rivadeneira que donava entrada al claustre gòtic; un cop dins, anaven encabint-se com podien en la petita nau i en el creuer d'aquell temple exquisit que presidia, entre les barroqueries del retaule de l'altar Major, aquell grup meravellós de la Verge, Santa Anna i Sant Joaquim, una de les glòries de l'Amadeu.
Alguns senyors o alguns joves que coneixien els costums d'algunes senyores o d'algunes noies, esperaven llur arribada a prop de la pica de l'aigua beneita i somreien com uns beneits en oferir-los-la en el moment d'entrar. Quan alguna d'elles "estrenava" per anar a Santa Anna, hom se n'apercebia tot seguit, perquè no es quedava al fons de l'església, ni a l'entrada del creuer, sinó que la travessaven de punta a punta fins a trobar un seient als primers rengles. Hi havia entrades sensacionals que despertaven murmuris i comentaris en veu baixa: "Deu ésser de la Joana Valls". "No; penso que ara la vesteix la Verdereau"...
Autor:
Mercè Sala i Vidal
Obra: Cloquers i merlets , 1985
Obra: Cloquers i merlets , 1985
Santa Anna
Tens una llei de foscor
d'imatge antiga embrunida
que eixamora nostra vida
colpida per la remor.
Altar i finestral: Color
gris i or vell; pau beneïda.
Quan l'urbs roman adormida
el claustre té bonior.
Temple avial de Santa Anna.
Com era noble i ufana
la fe dels barcelonins
que en les festes et lloaven
amb zel tothora et vetllaven
i et duien ànima endins!
Altres indrets de Barcelona:
Indrets