Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
D'un total de 530,57 m2 el Saló de Graus, o Paranimf és un espai destinat als actes acadèmics més rellevants i distingits de la vida universitària. Els elements d'estils neomudèjar i plateresc són presents a tots els punts de l'espai; l'enteixinat al sostre, el guix policromat a les parets, i tots els mobles i complements com els bancs, les trones, el dosser amb columnes de marbre verd, els medallons, etc. El paranimf s'acabà de construir l'any 1884, l'última intervenció que s'hi fa és la col·locació dels sis quadres d'història, pintats entre 1884 i 1885, relacionats amb la recerca, els estudis superiors i la universitat als regnes hispànics. Hi podem llegir dos textos: el del record que Jaume Massó i Torrents té de Manuel Milà i Fontanals, primer catedràtic de literatura de la casa, de qui fa un precís retrat, i un fragment de la novel·la Incerta glòria, de Joan Sales, que recrea l'entrada dels estudiants revoltats en diferents indrets de la universitat i, ben especialment, a l'espai del paranimf, arran de la proclamació de la Segona República.
A En Milà i Fontanals, que m'imposava respecte, mai no vaig gosar adreçar-li la paraula. Vaig tenir la sort d'escoltar-lo com a mestre en el darrer curs que va donar a la Universitat. Semblava com si divagués, abstret de la classe. Recordo que un dia ens deia: —Yo no comprendo por qué se escribe: «un edificio de grandes proporciones», cuando debiera decirse «de grandes dimensiones».— Els estudiants, sempre lluny d'avaluar degudament un tal mestre, i sens dubte per la seva extraordinària corpulència, l'anomenaven «la ballena literaria». De les seves usuals distraccions se'n contaven llegendes. Ell mateix, en una carta publicada recentment, se'n queixa, i tem que augmentin amb l'edat. En Joaquim Rubió i Ors el vaig tractar també com a mestre. Era vellet, petitó, i no feia les explicacions de la manera acompassada usual en En Milà, sinó nerviosament i entusiàstica. En les lliçons de l'assignatura d'història tenia dies veritablement feliços. Com a bons amics, En Milà i En Rubió i Ors anaven sovint plegats pels carrers de Barcelona: el gran Milà tot pausat, i En Rubió a passos descompassats i seguits; l'un amb la seva barba, i l'altre amb els seus bigotis i pera i ulleres d'or. En Milà va finar pel juny de l'any 1884, l'any següent al d'haver jo escoltat el seu mestratge. Tots dos havien estat, cadascun amb el seu especial aspecte, els veritables precursors i propulsors de la nostra renaixença literària.
A l'escalinata que puja al paranimf ja vam trobar una multitud que l'omplia de gom a gom. Tenien una grossa biga que Déu sap d'on havien tret i la feien servir d'ariet per esbotzar les portes; l'aguantaven entre deu o dotze i per dar-se embranzida cantussejaven rítmicament:
— A la una, a les dues, ¡a les tres!
La porta, molt robusta i de doble batent, grinyolava i trontollava amb un retruny a cada batzegada de la biga i frontisses i forrellat cedien una mica més. Un dels batents s'esfondrà de sobte quan no s'ho esperaven i amb l'embranzida que duien van caure per terra en desordre. ¡El paranimf ja era nostre! Al fons, damunt la presidència, Alfons XIII ens somreia amb un bri de picardia, impecablement embolicat amb aquell hàbit blanquíssim.
— ¡Fem-li el procés! va cridar algú.
El paranimf s'havia omplert en un moment com si hi hagués entrat una torrentada. S'improvisà una presidència a manera de tribunal; els magistrats es disfressaven amb togues i birrets que algú havia anat a buscar als armaris del secretariat. [...]
Tu seguies impertèrrit, sempre brandant el dit acusador en direcció a aquell rei pintat a l'oli:
— T'acusem perquè ets llarg de cames i curt de cos, cosa que t'ha valgut el malnom popular de senyor Ambròs i el no menys popular de Cametes; t'acusem, Ambròs Cametes, que als simpàtics xicots del Terç estranger no els deixes sublevar-se alegrement sempre que els ve de gust i divertir-se amb un pronunciamiento cada vegada que els passa pels nassos... [...]
La multitud, que sentia el murmuri confús de les teves paraules però no en percebia el sentit, l'interrompia a cada moment amb ovacions i mentre aquestes retrunyien tu t'estaves callat abaixant modestament els ulls com fan els grans oradors; els únics que no aplaudíem érem precisament els que enteníem el que deies.
Quan vas donar l'acusació fiscal per acabada, l'ovació que es produí feia trontollar les parets; ja alguns, amb una escala de mà, despenjaven aquell retrat que despenjat resultà enorme; ja ens dirigíem en tropell arrossegant-lo cap als despatxos del rectorat. Com que tenen aquells grans finestrals que donen a la plaça, és des d'allí que volíem llançar-lo daltabaix després d'arruixar-lo de petroli i calar-hi foc. Caigué damunt la barricada i amb la caiguda es desconjuntà el marc i les flames van escampar-se; des del finestral hi abocàvem el petroli del bidó a raig mentre altres estudiants defenestraven altres retrats, de rectors difunts o de Déu sap quins personatges pedantíssims amb la toga recoberta de condecoracions, i paperassa administrativa que trèiem dels armaris i tot el que trobàvem que pogués servir per fer la foguera ben alta i ben vistosa.
Els finestrals estaven oberts de bat a bat i després d'haver defenestrat tot el que consideràvem fàcilment defenestrable i inflamable vam col·locar taules i cadires formant barricada darrera les balustrades. Des d'allí vèiem la guàrdia civil, sempre formada a l'acera de la ronda Sant Antoni, a l'extrem oposat de la plaça; seguien drets, immòbils, amb les mans a les boques de les terceroles. Només els dos oficials es movien; es passejaven tranquil·lament amunt i avall de l'acera, al llarg de la filera de guàrdies palplantats com estàtues.
Altres indrets de Barcelona: