Parc Eduard Marquina (Sant Gervasi-Galvany)

Del llenguatge

Autor: Eduard Marquina i Angulo
Obra: Almanach dels Noucentistes , 1980

Jo callaré, quan la mare joiosa
parla embogida bressant a l'infant?...
Jo callaré sens trobar l'harmoniosa
paraula que es junti a la seva triomfant?
Jo troncaré, malversant el miracle,
eixa cadència de mots substancials?...
Jo em miraré el gloriós espectacle
i de cantar-lo ma veu s'estarà?
Oh!... si pogués, aqueix so d'eixa parla,
sense malmetre'l, portar-lo a mos cants!
Oh!... si volença fos prou a crear-la,
quines cantades faria a l'infant!
Quines cantades faria i diria
aqueixos mots de la mare glosant!
Oh, si podia, com refilaria
perquè a mi em fes sa rialla l'infant!
Tot lo que em volta està fet a eixa parla,
tot lo que estimo la canta, cantant,
dins meu mateix trigo poc a trobar-la:
tan sols mos llavis l'aturen al pas...
Oh dolça parla temuda i volguda!
Oh, dóna'm tot ton secret ancestral!
Oh, porta ajuda a la llengua vençuda
que tan regust troba i no el sap donar!
Mira que un dia l'infant que somnia
expressió seva, a cercar-te vindrà;
mira, aquell dia, si jo no et sabia,
quina estranyesa faria a l'infant!
Parla ta parla que vull escoltar-te,
mare joiosa que bresses l'infant,
parla ta parla sens afadigar-te,
poquet a poc, que jo aprengui, escoltant.
Parla, bressant el bressol de tos avis
que d'eixa parla ja sap el compàs ;
parla, que els mots per venir de tos llavis
més familiars en els meus se faran.
Parla! Som dos que cerquem igual cosa
— en això iguals el pare i l'infant —
una expressió, perquè hi càpiga enclosa
la nostra vida en son hora cabdal.
Parla!... Que escolten infant i cantaire,
dos nins somniosos que volen parlar;
bressa el bressol que no pesa pas gaire
encar que hi bressis mon cor i l'infant.