Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
De la fàbrica creada pels germans Mateu al carrer de Bartrina, coneguda popularment amb el nom de Can Galta Cremat, només en queda la xemeneia. Uns acomiadaments molt sonats en aquesta indústria van moure Ignasi Iglésias a escriure l'obra Els vells, estrenada el 1903. La brama popular ha afirmat sempre que quan Francesc Moragas i Barret la va veure representada al Romea, li va venir la idea de crear la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis, fundada el 1904, juntament amb Lluís Ferrer-Vidal. Davant la xemeneia podem llegir la seqüència de «Vetllant» que descriu els hàbits de vida de la classe obrera i un fragment d'Els vells en què s'escenifica la tragèdia dels treballadors vells que ja no són indispensables en la fàbrica.
JOAN. — Seu i calla.
ROVELLAT. (Asseient-se.) — Seguem-hi, doncs.
JOAN. (Aixecant-se molt emocionat.) — Companys: el motiu de convocar-vos... el motiu de convocar-vos en aquesta reunió...(Barboteja, vacil·lant, com si li anés a venir un cobriment de cor. Deixa d'enraonar i es recolza a la taula. En veure'l en semblant estat, tots els reunits ¿aixequen i s'hi acosten, sol·lícits.)
AGUSTÍ. — Joan: què teniu ?
JOAN. (Amb veu ofegada.) —Res... res...
VALERI. — Què et passa ?
JOAN. (Panteixant.)—Seieu... seieu... (Tots tornen a asseure's.)
VADOR. (Amb gran prec.) — Calma, Joan!
JOAN.—Ja m'ha passat... No ha estat res... És que el cor se'm nua, de tan alegre que estic veient-vos...
OLEGUER. — Apa, digues, digues, Joan.
JOAN. (Fent un esforç, redreçant-se.) — Doncs, sí, companys: el motiu de convocar-vos es senzillament per tractar de la nostra baixa en el treball.
PERE.—Ben dit!
OLEGUER. — No t'exaltis!
PERE. — Sí, ben dit! Que consti!
(L'un fa callar l'altre. Moment de confusió.)
TIT. (Cridant.) — Demano la paraula prèvia!
JOAN. (Sense fer-ne cas.) — Jo entenc, estimats companys... jo entenc que som mal despatxats.
PERE. — Jo també.
MENUT. — I jo.
(Crits d'aprovació per part de tots.)
TIT. (Cridant mes fort que de primer.) — Demano la paraula per fer una proposició prèvia!
JOAN.—Qui és?
TIT.—Jo.
JOAN. — Té la paraula el company Tit.
TIT. (Aixecant-se.) — Jo sóc del parer que es nomeni una comissió que vagi a avistar-se amb l'amo.
PERE. — Ben pensat. (Aprovació general.)
TIT. — Dones, apa, anem al gra!
OLEGUER. — Calla, si vols!
TIT. — Calla tu.
OLEGUER. — No em dóna la gana!
PERE. — Cada u que hi digui la seva!
ROVELLAT. — Que parli el que en sàpiga més!
PERE. — Aquí tots som iguals! Idees, idees falten!
VADOR. — I fets! (Crits i confusió.)
JOAN. — Ordre! Ordre!
JERONI. — Vés dient
JOAN. — Calleu!
CALDERÍ. — Que parli en Joan!
ROVELLAT. (Brandant el cap.) — No farem res! No farem res!
BORRA. — No ens arribarem a entendre!
OLEGUER. — Digues, Joan, digues.
JOAN. — No em trenqueu les oracions!
CALDERÍ. — Calma! Calma!
BORRA. (Així que es faci silenci.) — Apa, digues.
JOAN. — Si ens han despatxat, no és perquè no féssim bona feina, sinó perquè en volien més.
PERE. — Com que ells treballen tant!
TIT. — No tenen raó!
PERE. — I què han de tenir!
BORRA. —Com que les metxeres van tan ganses...
OLEGUER. (Interrompent-lo.) — Ben net que hi van!
JERONI. (Interrompent-los tots dos.) — No ens donen l'abast per a canviar la fileta.
ROVELLAT. — I és clar, no podem fer la feina que l'amo vol.
VALERI. — D'ençà que gastem metxa del número deu...
MENUT. (Recalcant-ho.) — Que no val res!
VALERI. — ... tot són gafes i eixemies.
PERE. — Ves qui treballa, amb aquest coto!
TIT. — Després s'ha de descomptar el temps que es perd quan el contramestre arregla l'estiratge perquè fa cargolí.
MENUT. — Amb tants entrebancs, les mudades es retarden.
JOAN. — Per això mateix. La qüestió és anar a trobar l'amo i fer-li- ho veure.
OLEGUER. — Si ja som vells!
JOAN. — Ja et dónes?
JERONI. — Tenim masses anys!
VADOR. — Al nostre lloc mes s'estimaran posar-hi joves. Som gent sobrera, nosaltres.
JOAN. — Que n'hi posin un, de jove, a la meva màquina !
PERE. — I a la meva!
JOAN. — Si treu els setanta que jo treia...
TIT. — I jo!
JOAN. — Allò era una seda!
MENUT. (Aixecant-se cridant.) — Demano la paraula.
JOAN. — Digues.
MENUT. — Jo sóc del parer, com ha exposat molt bé el company Tit, que es nomeni una comissió, donant-li àmplies facultats per a resoldre el que cregui més convenient.
JOAN. — Apa, doncs. Qui la compondrà, aquesta comissió?
Vetllant
IV
Ressonen les sirenes, tremoloses,
fent xiscles estridents i eixordadors,
esverant, amb llurs veus esgarrifoses,
els ocells juganers i cantadors,
que esperen, per trenar cançons meloses,
que l'alba enjoï el cel amb ses clarors.
Ja passada una estona,
quan tothom abandona
la llar de llurs ventures i dolors,
se sent, de cap a cap del meu carrer,
com preludi de l'himne matiner,
soroll de claus, amb frases d'amistat,
obrint i tancant portes d'un plegat;
mentre el fred, que, cruel, em té rendit,
sento més rigorós, més de la vora,
que els qui són al defora,
que les colles d'obrers que van passant,
com pàries oprimits, pel meu davant,
resignats al dolor,
sense un raig de claror
ni el consol del meu cant,
que, per dissort, no és bell, no és fort, no és gran!
Però, amb tot i el matí ser glaçador,
tapats escassament amb l'abrigall,
els uns van carrer amunt,
els altres carrer avall,
de pressa, adelerats, per ésser a punt
de començar les tasques del treball:
els vells, vencent la son, tots emmudits
i, amb la por de fer tard, batent llur cor;
les noies, repassant llurs somnis d'or;
i els infants, balbs de fred, mig adormits,
tot saltant per fer colla amb el jovent,
que parla amb llibertat alegrement.
Altres indrets de Barcelona: