Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En aquest espai, que en èpoques passades era fora muralles, s'hi feien les execucions dels condemnats a mort. Després, durant anys hi atracaren els vaixells de mercaderies, i avui, remodelat, s'ha convertit en lloc d'esbarjo ciutadà. Un dels executats, al qual li tallaren el cap, fou Joan Sala Serrallonga, el bandoler de les Guilleries. Per aquest motiu podem començar les lectures amb un text de Lluís Almerich (Barcelona, 1882-1952) que reporta l'anotació del dietari del dia de la seva mort. També conegut com el moll de Capitania, el tenim documentat per Narcís Oller (Valls, 1846 – Barcelona,1930) en un fragment de La febre d'or, quan fa gairebé una pintura descriptiva de com Gil Foix, el protagonista, i els seus companys s'embarquen en una llanxa. Podem, encara, llegir un fragment d'un conte de Robert Saladrigas (Barcelona, 1940) que elucubra sobre com devia ser aquest espai quan Colom va iniciar el periple naval cap a Amèrica.
Cavaller amb casa pairal al carrer de Basea, que per amor a una dama de la casa Torrelles, dona Joana, es llaça al bandolerisme, raptant la dona estimada, que el segueix en totes les seves aventures. Don Joan s'enriqueix amb els seus lladronicis, oculta els tresors en un palau barceloní i a la fi és fet presoner i ajusticiat. La seva casa segueix sent desitjada pel poble, que hi suposa enterrat el producte dels robatoris del terrible "Don Joan". [...]
El Dietari de la ciutat ens informa de la mort del bandoler: "Dilluns a VIII (gener MDCXXXIV). En aquest dia fonc sentenciat Joan Sala, àlies Serrallonga, natural de la parròquia de Viladrau, bisbat de Vic, bandoler molt facinerós, cap de quadrilla que havia molts anys –tretze– que regnava; fonc la sentència de cent assots, eixorellat, aportat amb carretó, atenallat, i fets quatre quartos, i lo cap posat en una de les torres del portal de Sant Antoni de la present ciutat. Anima eius requiescat in pace. Amen".
Porta de límits (Fragment)
Ell opina que la Porta de la Pau és l'única porta de Barcelona que mereix el nom de tal. Sempre ho ha cregut així i no se'n desdiu. De la mateixa manera que s'ha negat del tot a reconèixer que pugui ser equiparada amb el Portal de l'Àngel o el Portal de Santa Madrona. No ha intentat explicar-se on rau la diferència. Ho creu i és suficient.
Dret al capdamunt de les escales de l'embarcador de les Golondrinas, observa sense expressió l'aigua oliosa, fosca i emporcada per tota mena de deixalles que llepa la pedra ennegrida del moll. La Porta de la Pau és de fet una boca closa. No té llinda ni muntants; no mena enlloc. Llevat que disposés de diners per comprar-se un passatge, s'instal·lés en una cabina d'un transatlàntic de qualsevol bandera i es deixés portar per l'atzar de les rutes marines.
Més o menys així ho havia fet Colom partint de Palos amb les tres caravel·les,
Eran tres las carabelas del viejo Colón,
la Pinta, la Santa María y la Niña.
Tres pétalos de nardos abrileños,
tres caprichos de la mar oceana
obsedit pel pressentiment de noves terres indianes. La reproducció carnavalesca de la Santa María, la nau capitana, gronxant-se suaument a l'esquerra, conservava de forma el record de l'aventura.
El temps del navegant Colom era tot un altre. Llavors la Porta de la Pau s'obria de debò a la vastitud del mar; i l'agosarat mariner ambicionava descobrir vies inexplorades al comerç de l'època i al capdavall obtenir, en benefici de la corona catòlica, el control de les espècies. Ara el personatge que un dia es va veure encadenat per l'augusta ingratitud, estenia el braç dret assenyalant el rumb de les Amèriques des d'una alçada de seixanta metres. Si hagués estat en la mateixa posició només que a peu pla, a frec de l'aigua petrolejada, potser la gent hauria interpretat que el dit del navegant cridava l'atenció sobre un estol de gavines que sobrevolaven l'escullera.
La mar era plana com una planxa d'acer. El sol, ja molt decantat, llepava l'aigua amb matisos d'estany, daurava el moll de la Capitania, s'escarxava en sa llanterna i en els balcons de la Barceloneta, que brillejaven entre un bosc de pals. Eren innombrables les barquetes que es creuaven en totes direccions, plenes de gent; les gavines que es llençaven com sagetes damunt la presa, batent les corbes ales sobre l'immens mirall, per a tornar a emprendre el vol tot seguit, dibuixant en l'espai lluminós noves paràboles. En Foix i sos companys van col·locar-se, fent tentines, dins la llanxa. Ja acomodats, comença aquesta a obrir-se pas per entre la negror de petites embarcacions que la voltaven, i s'allunyà seguida d'una doble estela argentada, que frisejava a moments, i altres cops s'estenia llisa i tranquil·la damunt la massa alenant de l'aigua.
Altres indrets de Barcelona: