Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Victòria es va construir al lloc on, des dels primers anys del segle XX, hi havia el Pabellón Soriano, teatre de pantomima, revista i varietats. L'havien fundat els germans Manuel i Ricardo Soriano, que instal·laren un orgue mecànic a la façana del barracot que atreia molta gent, i s'hi feien actuacions de varietats i circ. A causa de l'èxit, hi construïren un teatre, inaugurat el 22 d'abril de 1905 com a Teatro Pabellón Soriano, popularment anomenat El Suri. L'edifici havia estat projectat per Andreu Audet i Puig i tenia un aforament de 2.300 places, amb platea (unes 800 places) i llotges i un pis de graderies (amb capacitat per a 1.500 persones), en forma de ferradura. Va ocupar el solar de l'antiga sala de varietats Palacio Trianón (on s'havia presentat La Chelito). El 1916 va ser, de nou, remodelat, va prendre el nom de Victòria i va ser inaugurat amb el vodevil La primera relliscada, de Josep Santpere. El 1917 s'hi estrenà la versió teatral de L'auca del senyor Esteve, de Rusiñol, i el 1988, el musical Mar i cel, de Guimerà, a càrrec de la companyia Dagoll Dagom, de gran ressonància popular. La mateixa companyia, el 1992, hi estrenà el musical Flor de nit, de Manuel Vázquez Montalbán, la primera incursió d'aquest escriptor en una obra en català.
Just al davant de l'entrada del teatre, podem llegir diferents fragments de textos. El primer, de Jaume Passarell, descriu l'ambient del Pavelló Soriano i dels cafès, com l'Espanyol, que eren a prop. Podem seguir amb tres fragments de La felicitat, de Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958), ambientats en aquest espai, amb Nonnita Serrallac com a protagonista que actua al local dels Soriano. Finalment, podem llegir «Flor de nit», la cançó que obria el musical de títol homònim.
A l'hora de la veritat, la confusió va ser força més gran: aquell mateix vespre va esclatar una bomba al teatre Principal. Eren dos quarts de nou i tota la Rambla va quedar en silenci, perplexa, mirant cap al teatre. De seguida es va saber que no hi havia hagut desgràcies personals, perquè, sortosament, feia un quart que s'havia acabat la sessió de tarda i el teatre era buit. L'explosiu, col·locat sota la butaca 52 de la primera filera del segon pis, només va provocar unes quantes destrosses en el mobiliari, l'enrajolat, la balustrada i el sostre. Això sí, va mobilitzar les autoritats municipals, mudades per assistir a la festa de la Reforma, que van acudir-hi de seguida juntament amb la policia i els bombers.
Encara no s'havien recuperat de l'ensurt quan, una estona més tard, va explotar una segona bomba. Eren dos quarts d'onze i el teatre Soriano era ple a vessar. La bomba va esclatar al corredor del pis principal, al final de l'últim tram de l'escala de la part nova del teatre. Va obrir un gran forat a la paret, però tampoc no va haver-hi morts, tan sols uns quants ferits lleus. L'explosió va generar pànic i confusió. La gent va córrer cap a la sortida i es va quedar a fora, esperant no se sabia ben bé què. Pocs minuts després, el Paral·lel n'anava ple. Va semblar com si de cop s'aturés tot. Davant del Soriano va començar a acumular-se públic i artistes dels altres teatres que, de manera espontània, van posar-se a aplaudir. Al cap d'uns quants minuts van aparèixer els germans Soriano, blancs de guix de cap a peus. El senyor Ricardo Soriano, amb el mateix altaveu amb què s'anunciava l'espectacle, va informar que no hi havia hagut desgràcies irreparables. Els aplaudiments van ser més forts, encara.
Hi havia el Pabellón Soriano, després teatre Victòria, en el qual actuaven les atraccions més notables d'aquí i de fora. Això tant si eren de circ eqüestre com de varietés. L'al·licient principal, però, d'aquest teatre, era 1'orgue que hi havia al vestíbul. Una baluerna enorme que grinyolava nit i dia, i que deixava anar, de tant en tant, uns gemecs que semblaven de partera o uns esgarips que feien pensar en la matança del porc, i que se sentien des del Poble Sec i des de Sants. En dir això que consti que no inflo gens el gos.
Aquest orgue tenia la virtut d'apilar a la vorera del davant d'aquell teatre una gernació de babaus que s'encantaven a escoltar-lo amb la boca badada, i que s'hi passaven hores i més hores palplantats al davant.
Hi havia, ací i allà del Paral·lel, barraques de fira, de bunyols, de tir al blanc, cavallets, subhastes i xarlatans a desdir.
Quan feia bo, a les taules de la terrassa del Cafè Espanyol, s'hi agombolava un formiguer de parroquians assedegats. I a dins, estiu i hivern, no hi cabia mai ni una agulla. Aleshores aquest establiment era enorme. Talment un transatlàntic italià dels més grossos. No menys que s'enduia, ell tot sol, més de mitja illa d'aquell indret.
Les tavernes s'hi estalonaven. I escampats Paral·lel amunt i avall, a dreta i esquerra, hi funcionaven una munió de cafès-concert o de music halls, sempre plens de gent, en els quals es conreava, amb una gran ufana, la sicalipsi. Una sicalipsi matussera, esqueixada i greixosa. Com que el Paral·lel tenia el paladar raspós no venia d'un pam ni d'un quilòmetre en el moment de servir-li aquesta menja. Al capdavall com més grassa era més bona la trobava. De tot i força, doncs, i com més millor. I la gent que es passejava tothora per aquella via acida era un mosquer.
A mitja tarda va començar el xivarri al vestíbul, previ a l'espectacle. Normalment, els teatres i els cinemes del Paral·lel es feien la competència quant a soroll, a veure qui en feia més. S'havia posat de moda que els cinematògrafs fessin sonar uns timbres de so esquerdat cada vegada que hi havia sessió, quaranta, cinquanta vegades sense parar... Però per cridar l'atenció res com el Soriano, amb les notes estridents del seu gran orgue mecànic de colors llampants i motllures recargolades fins a l'exageració. I uns ninots de cartró, de cara expressiva, de dimensions naturals, amb moviments giratoris i que feien grans cops de platerets. Acostar-se al Soriano valia la pena, el rebombori que feia se sentia des de cent metres a la rodona en qualsevol direcció del Paral·lel.
La Nonnita Serrallac va plantar-se a l'entrada, sota aquella gran lluminària, per fer de cridanera i anunciar les novetats. No li agradava gaire. De vegades ho feia en Tomàs, però últimament cada cop era més difícil trobar-lo en condicions. Va agafar l'altaveu i s'hi va posar amb ganes, com sempre:
—Novetat al Soriano! Novetat al Soriano! Un programa de categoria internacional. Amb notabilitats tan grans com les dels teatres Olympia i Folies Bergére de París, el Wintergarten de Berlín o l'Empire i d'Hipòdrom de Londres... Entrin, senyores i senyors, i vegin la meravella de les meravelles: una, dues, tres, quatre, cinc, sis, set i fins a vuit vegades s'ha d'alçar el teló a petició del públic per aplaudir l'extraordinària amazona oceànica en lluita mortal amb la foca salvatge de l'Antàrtida! Sí, ho han sentit bé! Assisteixin a un suplici cruel, amb un combat marí de debò. Drama entre bèsties i persones al fons del mar protagonitzat per la inigualable i bellíssima Marina, l'amazona dels oceans...
Quan l'Eustaqui va arribar al teatre, en Tomás Capdebrau ja l'esperava amb el carro a punt i el lloro. Va canviar-se en un moment. Repentinat i mudat, semblava un altre. Va agafar les regnes del carro i la mula va emprendre un trot curt, gairebé mandrós. Van submergir-se en l'ambient del Paral·lel. Els tramvies, sorollosos, amb les seves campanetes insistents i els seus conductors, drets, fent giravoltar amb energia i precisió el volantet del fre, passaven a escassos centímetres de la vorera del Soriano, atapeïda de gent que sortia a celebrar la revetlla. Va travessar el Paral·lel i van desaparèixer per la ronda de Sant Pau: una taca lila sota el feix de claror provocat per l'enllumenat elèctric nou de trinca. Les fogueres a les principals cruïlles escalfaven els carrers i les llengües de foc es cargolaven amunt i gairebé socarrimaven els baixos dels pantalons dels veïns dels principals, abocats als balcons amb les cares lluents.
Flor de nit
Quan ve la nit
sota la lluna blanca
totes les flors a contracor
es tanquen.
Quan ve la nit
sota la lluna blanca
sols una flor s'obre de sobte
i canta.
Sóc Flor de nit,
sota la lluna canto,
sóc Flor de nit,
de dia tot són penes.
Quan ve la nit
a la ciutat d'ivori
surten els gats
i cauen les caretes.
Surto al carrer
sota la llum de bombetes celestes
i sóc com tu
ciutat del desig
ciutat de la memòria,
blanca de dia,
blanca de dia,
però de nit vermella.
Quan ve la nit
sota la lluna plena
canto l'amor
que em puja per les venes.
Quan ve la nit
sota la lluna nova
somnis de mort
em deixen sense esma.
Surto al carrer
sota l'esclat de bombes i pistoles
i sóc com tu
ciutat del desig,
ciutat de la memòria
blanca de dia,
blanca de dia,
però de nit vermella.
Sóc Flor de nit,
sota la lluna canto,
sóc Flor de nit,
de dia tot són penes.
Quan ve la nit
a la ciutat d'ivori
surten els gats
i cauen les caretes.
Altres indrets de Barcelona: