Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La pujada de Sant Domènec és un carrer esgraonat d'un gran impacte visual i escenogràfic. Està presidida per l'església barroco-neoclàssica de Sant Martí i, a la banda esquerra, hi destaquen el palau renaixentista de Caramany i el dels Agullana amb la típica volta sobre el carreró que hi dóna accés. Precisament en aquesta esgraonada s'hi van gravar diverses escenes d'El perfum. Ens poden servir de lectura un fragment de Joaquim Ruyra que descriu un itinerari per aquestes escales que el conduïen cap a la zona del convent de Sant Domènec; un altre de Narcís Comadira que fa ressenya de la forta presència de la pedra per tota la ciutat i en desgrana els diferents tipus i, finalment, un article de Toni Sala que rememora els seus anys d'estudiant i calibra com ha lliscat el temps.
Anàvem pujant cap a la ciutat alta, feixuga de pedra, feixuga de graons, amunt, amunt, per escales interminables, per tortuosos carrers, entre cases velles, algunes ja xarugues, ventrudes, desplomades; ara pel dessota d'arcs travessers, que negregen dins l'airecel; ara per la gola d'un gruixudíssim mur esportellat, que dóna entrada a un carrerany d'estretors fatídiques i giragonses contorbadores. Ací, rústegues parets emmantellades de tapereres; allí, magnífics edificis de pedra picada, esquerdats i en ruïna... El frontis de l'antiga Universitat, esfondrada, convertida en un pati amb arbratges, que verdegen pels finestrals... El convent i l'església de Sant Domènec, vinguts a mans incuroses, bruns, decadents, escrostonats... I ara pujades rostes, i ara rambles aspres, pavimentades amb codolells del Ter... I ràfecs amb canals voladisses, de figura de drac... I fornícules de sants, amb fanalons de flama tristona i amb pitxers de flors resseques... I graonades i més graonades, i, finalment, la inacabable i timbosa del carrer de les Dones. Sols amb frases incoherents i desordenades puc donar idea dels meus records d'aquell itinerari.
La pedra de Girona és calcària, formada per nummulits, forta i no pas extraordinàriament difícil de treballar. De color gris blavenc o d'ocre pàl·lid, a vegades mesclats tots dos tons a la mateixa peça, es capaç, un cop treballada, segons com rep la llum variant del dia, de convertir-se en murs d'escata de pagell, de nacre irisat o de pa de pessic banyat de mel. De les pedreres gironines ha sortit una immensa quantitat de carreus que, integrant-se en formes distintes, han donat matèria a la configuració de la ciutat: la pedra de Girona ha estat la matèria dúctil que ha recollit l'evolució de l'esperit del temps i s'ha fet història. En el gruix d'una motllura, en la intenció d'un arc, en el gra d'un buixardat, hi reposa tanta informació, tanta memòria col·lectiva, com en els ben nodrits i abundants arxius que la ciutat hostatja. Llegir la memòria en la matèria. La pedra de Girona és la primera matèria de la nostra memòria.
Carreus de les muralles (els més antics, els romans, encara no de pedra calcària, sinó de la mes fàcil arenosa), carreus irregulars, tallats de pressa per la urgència de la defensa. Carreus de Sant Nicolau, humils i càlids, carnals. Carreus de Sant Pere de Galligants, escairats i fins, reveladors del to metàl·lic del poder, ara ja amanyagats pel temps. Carreus de la Torre de Carlemany, imprecisos i rústics, una mica vigatans. Carreus dels arcs del claustre de la catedral, que es transformen en representació de la vida i dels mites (que, en un dels frisos, ens deixen el document figuratiu dels picapedrers, convertint la matèria en memòria, fent d'aquesta memòria matèria per al nostre pensament, en un gest perpetuat fins ara en el fris i encara viu a les Pedreres). Carreus precisos, nerviüts, vegetals, en la màgia de l'equilibri de la volta de la catedral. Carreus plumbis, dogmàtics, terribles, dels seus contraforts. Carreus teatrals i peresosos de la façana barroca, tímidament inflats d'alguna voluptuositat reprimida. Carreus teologals i mendicants de Sant Domènec. Carreus paupèrrims del convent de la Mercè. Carreus provincians de la façana de l'hospital. Carreus ferrenys i civils del pont de Pedra. Carreus anguniosos del Sagrat Cor. Carreus arcaïtzants i simbòlics de la tanca del cementiri. La pedra com a pòsit de la linealitat del temps, paradoxal testimoni de la fugacitat.
Pujada de Sant Domènec
L'altre dia vaig anar a parar a dalt de tot de les escales de Sant Domènec, a Girona, al peu de la façana de l'església de Sant Martí Sacosta, amb el sant esculpit, que, de dalt del cavall, dóna la meitat de la seva capa a un pobre. Sant Martí dóna un tros de capa a un pobre, es treu de sobre una pell, i posat a sota el seu cavall jo vaig tenir una experiència semblant, com si també em desprengués d'una capa, perquè em venien records —quina paraula tan poc precisa i bruta, records: podríem dir sensacions, intensitats, romanalles, baguls, metralla d'explosions passades, potser impercebudes en el seu moment, llums—, records de fa un quart de segle, quan pujava aquella escala per anar a classe a la facultat, i aquests records van ser tan intensos —o tan tènue el present, tan superat per la potència dels records— que es menjaven la percepció del que vivia. Que el present funcionava per pura inèrcia, com respirar o com caminar, amb el pilot automàtic, i l'experiència —sempre imprecisa— de pujar les mateixes escales feia un quart de segle era més real que la que vivia ara mateix.
Encara tinc vint anys, vaig deduir. Ho sabia íntimament. Com un Alzheimer benigne i retroactiu, una intensitat recuperada, potser un reflex d'aquesta llum primaveral. Algun rellotge intern —una peça de dintre el cos, tan física com un fetge, un ronyó o una ròtula— va quedar clavat aquells dies i encara el tinc aturat a dintre, i sospito que em sobreviurà al nínxol, amb les meves dents, cabells i sabates.
I la resta són records, és a dir: el que experimento ara mateix, al peu de sant Martí, és un record del futur, que visc fa un quart de segle. Sóc llavors i no ara —llavors, gèrmens, sement—. I em veig veient-me a mi mateix allà mirant-me, en un joc de miralls, dos miralls diferents i acarats, un de nou, precís i intens, i un de fa un quart de segle, rovellós i picat.
La vida deu ser piramidal, amb una base ampla que suporta les capes cada cop més petites que van sobreposant-s'hi. Les làmines més baixes són les que tenim més lluny, i els límits de la infantesa s'esborren i es confonen amb la foscor de l'Univers. Les capes estan fetes de dies, hores, minuts, de segons imperceptibles —i sí, ens les podem arribar a treure, i encara més si et distreus i et deixes anar: la inèrcia et fa baixar pel tobogan, per les escales de Sant Domènec fins a baix de tot, potser rodolant, i des d'allà et veus a dalt, un quart de segle després, un quart de segle més, un quart de segle menys.
Altres indrets de Girona: