Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Parc Hospitalari Martí Julià s'aixeca sobre els antics terrenys del que fou el primer manicomi públic del país, fundat el 1886. El trasllat, el 2004 de l'Hospital Santa Caterina de Girona significà el primer pas en la configuració d'un centre sanitari que integrés diferents aspectes de la salut des de l'assistència psiquiàtrica a les malalties físiques passant per l'atenció sociosanitària i social. Precisament, en les instal·lacions antigues, de les quals resten encara alguns edificis, hi passa bona part de l'acció de Jo! Memòries d'un metge filòsof (1925), de Prudenci Bertrana, el protagonista de la qual està inspirat en Dídac Ruiz, metge psiquiàtric que en fou director entre 1908 i 1912. El 1910, Bertrana i Ruiz van publicar La locura de Álvarez de Castro que escandalitzà Girona per les tesis que s'hi defensaven. Prudenci Bertrana va ser jutjat i empresonat, cessat de la direcció del diari republicà Ciudadanía i s'exilia voluntàriament de Girona, experiència novel·litzada a El vagabund. Diego Ruiz deixa de ser director del Manicomi de Salt i marxa de la ciutat, deixant enrere escàndols fins ara inèdits. Davant dels antics edificis podem llegir dos fragments de Jo! Memòries d'un metge filòsof i un text de Pla en què fixa la personalitat de Ruiz, pedant i egocèntricament diabòlic.
El manicomi dit Mas Prunell està enclavat al mig de la plana de X. Mas Prunell era, primitivament, una gran casa de pagès. Encara avui no ha perdut la seva fesomia rural. Subsisteix 1'ampla i espaiosa entrada, la gran cuina amb la seva llar de campana, L'escala rústega que mena a les cambres altes (la disposició de la qual s'ha fet més còmoda, eixamplant-la i rebaixant els esglaons) i el que no subsisteix s'endevina per la seva distribució característica, exclusiva de les masies catalanes.
A l'entorn d'aquell edifici principal, en créixer la població d'orats, s'hi han anat construint altres cossos a manera de casernes i pavellons, sense norma ni concert, atenent només les necessitats peremptòries. Així la cuina, quan fou insuficient la del Mas Prunell, es construí de bell nou, isolada i desavinent, i, els dies de pluja, la minestra dels boigs, en passar pels espais descoberts, s'enaigualeix amb els regalims dels núvols.
En conjunt resulta un campament provisional rodejat d'un fossar sec, en escaire i d'una alta estacada amb xarxa metàl·lica.
Vaig deixar-la per recórrer els departaments dels homes. Estaven en un edifici de planta baixa, format per quatre immenses quadres llargues i estretes com un budell. Distribuïts sense gaire art ni mirament, allí hi havia els dormitoris, els menjadors, la infermeria, unes rudimentàries cel·les per als furiosos, altres, més rudimentàries, destinades a les aplicacions hidroteràpiques, i no recordo què més. El lamentable quadrilong tancava el pati voltat d'arcades, sota les quals, els dies de mal temps, s'apilonaven els asilats. En fixar-me detingudament en l'estat i condicions d'aquelles dependències, vaig sentir-me aclaparat. Aquí, però, la sensació d'mpotència que m'havia corferit abans anava seguida d'una cordial protesta. M'indignava en nom de la Ciència i de la Pietat cristiana. Tot el que veia era enutjós, tot tenia un aire d'abandó, de fredor llòbrega, d'ignorància i de misèria oficials. La humitat dels camps traspuava pels enrajolats, la humitat de les boires per les parets, la de les pluges recents, pels sostres; un tempanell de fustes que no arribava al sostre servia il·lusòriament per a separar els malalts infecciosos dels que no ho eren; en els dormitoris, els llits, col·locats en dues rengleres, estaven tan junts que, entre l'espona de l'un i l'espona de l'altre no hi havia lloc per a despullar-se; les màrfegues penjaven com tripes buides, i els coixins no eren més turgents, i presentaven, al mig, una sinistra aurèola de brutícia; i no cal parlar del pati.
Al pati, els boigs passaven la major part dels dies; era el lloc de reunió de les sofrences sindròmiques de la psicosi, un mostrari d'aclaparaments idiòtics, de mobilitats desficioses, de basardes soporíferes, de tortures vergonyants, d'ansietats incontenibles, de deliris plàcids i furiosos, d'al·lucinacions inefables i esgarrifadores, de dolors silents, de vociferacions agudes, de cants i rialles impulsives, de ganyotes estereotipades o vertiginoses i de gestos de tota llei, acrobàtics, hipnòtics, místics, rotundament irats, planyívols, superbs; en fi, una veritable i hòrrida confusió, un infern d'ànimes malaltes, sotmeses als turments més ocults, més inconcebibles, més tràgics que existeixen.
El general Álvarez de Castro encarna aquest enorme esdeveniment. Personalment, tinc una idea molt vaga d'aquest senyor, però m'agrada per les raons contràries del llibre Ruiz-Bertrana, m'agrada per la seva locura, la seva obsessió i el seu entusiasme. Tota la resta em sembla una manera de passar l'estona sense importància.
Sigui com sigui, Ruiz i Bertrana escriviren «La locura de Álvarez de Castro». Cregueren i proclamaren que tot el mal del país provenia de no haver-se afrancesat, donant als napoleònides una entrada lliure franca. En definitiva, crec que aquesta concepció és la d'aquest grup gironí, que fou important i que anomenarem d'esquerra per fer-ne via. Propugnaven — sobre el paper — una subversió total, l'afrancesament en tots els aspectes de la vida humana. Eren moderns, republicans, demòcrates, creien que el que diuen alguns llibres favorables al progrés és la veritat, però no donaren cap importància al fet que la majoria de tot el país, en definitiva la veritat, hagués, en aquest cas, decidit el contrari del que presentaven. És un fenomen que es dóna sovint en els països de gran frivolitat.
En un moment determinat, Ruiz, havent ja sembrat amb la seva presència la confusió en molts esperits, passà la frontera i se n'anà a viure a Itàlia. Bertrana degué pensar molt, amb el pas dels anys, en aquell sinistre personatge que tant l'havia fascinat. I així, ja molt més tard, escriví un llibre titulat «Jo», que és un retrat admirable de l'ex-director del manicomi de Salt, de la seva falta de sentit del ridícul, del seu egocentrisme diabòlic, de la seva pedanteria inacabable. És un retrat molt ben girat que probablement no ha estat tan llegit com mereixia un treball semblant.
Altres indrets de Salt: