Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Platja de sorra fina, d'uns 100 metres de llargada i un 10% de pendent, de fet, és una prolongació de la platja de Santa Cristina i està rodejada per un frondós bosc de pi. Les dues platges estan separades per unes roques anomenades la Punta des Canó. D'aquesta platja està es pot divisar dalt de les penyes l'ermita de Santa Cristina i és un bon lloc, doncs, per llegir el text de Joaquim Ruyra que descriu l'anada de la processó en barques de s'amorra, amorra!
I altre cop torna a avançar la processó més bella, la processó per mar. No se sent cap trepig, ni es veu pluja de ginesta. Les gotes de cera que cauen a l'aigua es converteixen en petits navilis que giravolten amb els remolins que fan els rems, que es mouen acompassats, majestuosos, tots alhora, com una mena d'armats de mar. No es veu la gentada encuriosida, ni els balcons i finestres amb cobrellits i flors. La natura és l'única que s'ho mira joiosa i resplendent; les roques s'entendreixen, les ones no s'alcen per por de fer trontoll, els peixos no s'allunyen adelerats com sempre, i mentre la música es perd a l'infinit i el perfum de l'encens es confon amb la flaire del mar, les oracions, en l'ample espai, pugen sobiranes fins al mateix cel.
El vent que hi passa és feble; diria's que arriba de puntetes. Els penons i banderes onegen, com les veles llatines enlairades al cim dels arbres enseuats. La cera dels ciris, que s'apaguen, esdevé rígida i freda com un cadàver. Les relíquies de la santa, que romanen tot l'any en la foscúria freda del temple, rebent avui l'aire embriagador del mar, ple de perfum i vida, deuen sentir una mena de frisança com la que sentiran el dia de la resurrecció!
La costa és piadosa; si una pluja hi hagués, en les roques, les relíquies trobarien un sagrari amb l'encens dels fenolls marins. La platja de Fanals a mig camí, tan blanca i tan llisa, apar un altar de carrer, amb les tovalles noves, netes i planxades, posat allí per deixar-hi el reliquiari i entonar-hi uns salms. La torre talaia, mig partida, talment un avet fuetejat pel llamp, s'alça damunt les roques aparentant un ferit de la guerra que bo i morint-se es posa dret al pas de Nostramo!
Ja es veu la capella de Santa Cristina voltada de boscúria atapeïda. Mireu que gentil i blanca i enlluernadora, com una nena que fa la primera comunió acompanyada dels jais: el pi centenari, els xiprers envellits, les roques immortals!
Mireu quina majestat té damunt la mar! Quan l'onada arriba als seus peus escumejants i boja de vanitat, li fa un acatament, s'ajup com una fera poruga i mor de penediment rodolant damunt els trucs! Els dies de bonança, quan els estels coronen la santa i la nit ho embolcalla tot i l'aigua beneïda de la pica plena de quietud no emmiralla res, la imatge deu passar el rosari en la solitud de la capella... i la mar rítmicament, deu respondre a la lletania; cada ona hi arriba per dir mormolant: ora pro nobis!
Altres indrets de Lloret de Mar: