Santuari de Gràcia

Autor: Maria Antònia Salvà i Ripoll
Obra: El retorn , 1981

A la Mare de Déu de Gràcia

 

(Quan del seu alt santuari fou davallada a Llucmajor

per unes festes centenàries)

 

Els nostres pins, Senyora,

ja deixen el pinar

i pels carrers fan fila

per mirar-vos passar.

 

El cel per dosser posa

son blanc i blau més fi,

i els set colors envia

de l'arc de Sant Martí.

 

Diguem, amb banderoles

i músiques i flors:

—Salut, plena de Gràcia,

Amor de nostres cors!

Autor: Baltasar Coll i Tomàs
Obra: Obra poètica catalana , 2016

Virolai a la Mare de Déu de Gràcia

 

Llir del penyal, Regina muntanyana

de Gràcia llum fidel

il·luminau la mallorquina plana;

obriu-nos, Mare, el Cel.

 

Del Déu Etern bastí la Saviesa

magne dosser al vostre bell palau,

Mare de Déu i dels mortals Princesa

plantau, als cors, la fe, l'amor, la pau.

 

De Llucmajor, tot temps, sereu Regina

en malvestats i goigs, dolors i esculls.

Signi el camí la vostra mà divina

i estels fidels li sien vostres ulls.

 

Porta del Cel, siau virginal Mare

llum esplendent pel qui Vos ha oblidat.

¡Que vengui, prest, rendit, a tocar-mare

com un novell fill pròdig enyorat!

 

Pel qui dolors de vostra faç enyora

lluny del casal, siau-li viu conhort

que de son cor que prega i vos adora

de l'ample mar cada aura és un record.

 

Llir del penyal, Regina muntanyana

de Gràcia llum fidel

il·luminau la mallorquina plana;

obriu-nos, Mare, el Cel.

Autor: Sebastià Alzamora i Martín
Obra: Miracle a Llucmajor , 2010

Va decidir que pegaria un bot fins al santuari de Gràcia, que era el lloc on li agradava anar quan volia estar tot sol o quan, senzillament, li venia de gust regalar-se els ulls amb la panoràmica que es divisava des d'allà dalt, i que li feia venir una sensació molt agradable d'amplitud. Va pujar a la bicicleta i, seguit per en Boira, va encetar el camí enfilant pel carrer del Convent.

Autor: Sebastià Alzamora i Martín
Obra: Miracle a Llucmajor , 2010

Però Randa també ja havia quedat enrere, i va ser qüestió de minuts superar el pendent, notable però no gaire costerut, que conduïa fins al portal del santuari de Gràcia. Des d'allà, en Pere i el gos van seguir el camí que pujava fins a un promontori, damunt el qual s'havia erigit una petita església amb l'altar consagrat a la mare de déu que duia el nom del santuari, i que concitava la devoció de molts llucmajorers.

Tanmateix, no era la fe el que de tant en tant guiava en Pere fins en aquell lloc, sinó el senzill plaer de contemplar-hi la vista: tot i que l'alçada no era gaire, d'allà estant s'obtenia una excel·lent panoràmica de la zona del migjorn de Mallorca, i a en Pere li agradava deixar-hi volar els ulls mentre s'imaginava el cel clar i ple de llum melosa solcat pel cometagiroavió, pilotat per ell mateix. Passaria per damunt d'un grup de cases que des del santuari es veien diminutes i que formaven el nucli urbà de Llucmajor, i continuaria cap a una altra clapa de casetes més llunyanes que era el poble de Campos, i després aniria encara més enfora, fins a una taca que era Santanyí. Sobrevolaria el cap de ses Salines, s'Almonia i cala Llombards, i es passejaria una estona llarga per damunt la costa, contemplant les torres dels fars i la vitalitat inesgotable de la mar, i aclucaria una mica els ulls per fer més tènue la línia de l'horitzó, a fi que mar i cel se li confonguessin en una única immensitat blava. I finalment tornaria cap al punt de partida, al santuari de Gràcia, i passaria volant a ran del cucurull del veí puig de ses Bruixes, un monyó rocós i pelat on, com el seu nom indicava, de nit es passejaven les ànimes.

Autor: Sebastià Alzamora i Martín
Obra: Miracle a Llucmajor , 2010

No corresponia a ningú la tasca d'acompanyar els nuvis fins a l'altar: senzillament, donya Prudència va travessar, amb un trot lleuger, la catifa de murtra que s'havia disposat a l'entrada del temple, va donar la mà al seu promès i així, plegats, van entrar al santuari. En aquell moment don Anicet, parapetat darrere un altar convertit en una trinxera construïda amb tous de flors de totes les castes, formes i colors, va fer un gest amb les mans i a l'instant el cor de la parròquia va atacar el Salve Regina amb tant d'entusiasme com escàs sentit de l'afinació. Al mateix temps, dos escolanets es van posar a moure els encensers, i en un tres i no res van haver omplert la reduïda nau del santuari d'un tuf d'encens que tirava d'esquena. Mentre travessaven cerimoniosos el passadís amb les mans enllaçades, don Tomàs i donya Prudència es mostraven a punt d'esclatar de goig: ella movia d'esma la boca, provant de fer recompte de totes les varietats de flors que s'exhibien en aquella mena de jardí botànic que hi havia instal·lat a l'altar (clavellines, lliris, roses, pensaments, crisantems), i el batlle es complaïa en comprovar que les seves instruccions havien estat escrupolosament respectades, fins al punt que a la Mare de Déu, que contemplava atònita des de la seva capella tot aquell parament, no tan sols se l'havia vestida amb la roba de les festes de guardar, sinó que se li havia envoltat el cap amb una corona de murtra.

-Quina cosa més xarona -va manifestar la senyoreta Deulofeu, tapant-se el nas amb un mocador per defensar-se de les efusions d'encens.

-Pssst, que la sentiran...! -la va reconvenir amb un somriure donya Mercè, que, després de l'entrevista del dia anterior, havia hagut de fer-se l'ànim de tornar-se a trobar en la desagradable presència de don Anicet.

Autor: Sebastià Alzamora i Martín
Obra: Miracle a Llucmajor , 2010

-Tomeuet, què fas? Torna aquí! -va cridar donya Mercè, esgarrifada-. Vine amb mi, Tomeuet!

L'equilibri era precari, i n'hi havia prou amb el més petit moviment perquè en Tomeuet perdés peu i anés a estimbar-se damunt el rocam. Tothom contenia l'alè, i en Busca Llarga estava a punt de cedir a l'impuls de córrer cap a en Tomeuet i fer-lo baixar del mur d'una estrebada, però donya Mercè li va endevinar les intencions i el va aturar: si l'espantaven, encara el farien caure. Aleshores en Tomeuet va alçar una cama i va exclamar:

-Ca lobo! Per amunt!

I, senzillament, es va elevar. Verticalment, com qui no fa res, amb completa naturalitat com acostumen a fer els ocells, el cos d'en Tomeuet va ascendir amb lentitud una quinzena de metres i va restar suspès enlaire, damunt el buit, a la vista d'una petita multitud que se'l mirava com electrocutada. Excepte en Pere: el que ell sentia era una emoció indefinida, entre l'admiració i l'agraïment, mentre contemplava com la figura d'en Tomeuet es retallava al cel part damunt el cucurull del puig de ses Bruixes. Un crit li va sortir de molt endins:

-Vola, Tomeuet! Vola!

I en Tomeuet volava, o si més no surava enlaire, amb una expressió de total serenitat al rostre. Des d'aquella alçada, els seus ulls passaven per damunt d'un grup de cases que des del santuari es veien diminutes i que formaven el nucli urbà de Llucmajor, i continuaven cap a una altra clapa de casetes més llunyanes que era el poble de Campos, i després anaven encara més enfora, fins a una taca que era Santanyí. Sobrevolaven el cap de ses Salines, s'Almonia i cala Llombards, i es passejaven una estona per damunt la costa, contemplant les torres dels fars i la vitalitat inesgotable de la mar, i si aclucava una mica els ulls se li feia més tènue la línia de l'horitzó, i el mar i el cel se li confonien en una única immensitat blava.