Can Nadal

De Caldetes, en tinc un munt de records...

De Caldetes, en tinc un munt de records; un munt de records de tot temps i de totes les edats. Penso que la casa que hi habitem va ésser construïda pel meu pare el 1885; però els meus records no són pas tan antics. Comencen, si fa no fa, el 1888, llavors de l'Exposició Universal. En Víctor Balaguer, que era molt amic de la meva família, i era ministre per aquells anys, va venir a passar-hi uns quants dies, a casa. A la part baixa de la torre hi havia unes habitacions que en dèiem «de la Dorotea i l'Esperança» perquè aquestes dues persones, antigues minyones de l'oncle Josep, les habitaven per tal de tenir cura de l'edifici, singularment durant els mesos d'hivern, que, sense elles, hauria quedat abandonada en aquella època de l'any.

Doncs bé: en aquelles habitacions fórem instal·lats els fills petits, mentre que el ministre s'estatjà a la casa. Haig de confessar que només la compensació de la novetat fou prou per a indemnitzar-me de la molèstia que em produí el fet de veure'm foragitat de la taula familiar aquells dies.

No cal dir que, durant la seva presència a Caldetes, En Víctor Balaguer va ésser visitat per totes les «summitats» locals i per moltes autoritats barcelonines. Això sense comptar amb la munió de periodistes que esperaven, al jardí, una ocasió propícia per a «xerrar» -la paraula interviuar no s'havia descobert encara- amb el polític de la situació. Sempre recordaré, entre ells, En López del «Brusi», cunyat d'En Mañé i Flaquer, que ens referia uns contes fantàstics que feien les nostres delícies.

Servo un especial record del canonge Collell, en plena apoteosi poètica. Posava a casa del marquès de Comillas, però no hi podia dir la missa, perquè la seva capella pertanyia a la parròquia de Caldetes, en la qual el rector havia de binar, i per això el marquès demanà al meu pare que li permetés de dir-la a la nostra, que formava part de la d'Arenys i, per tant, no quedava subjecta a aquella prohibició. Fou una gran satisfacció per a nosaltres. Això féu que pràcticament el canonge visqués a casa i no fes sinó dormir a la dels nostres veïns. Desdejunava, dinava i sopava a casa; a la tarda sortia a passeig amb el meu germà Antoni i amb mi, i als matins compartia els nostres jocs i ens ensenyava rondalles i cançons populars, i ens va donar les primeres lliçons de sardana fent la rodona amb les criatures, les dides i les mainaderes.

Quan fórem una mica més grans, ens recitava poesies de Mossèn Cinto i altres de seves, i era admirable la magnificència eufònica que prenia el català en boca del canonge. Viuria mil anys i no ho oblidaria mai.