Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Morro de Toix, situat al nord de la badia o olla d'Altea i al sud de la de Calp, constitueix l'acabament en la mar de la serra de Bèrnia. Geològicament correspon al plànol d'una falla que forma part d'un conjunt de fractures que trenquen la serra de Bèrnia en la seua part oriental. Els penya-segats, amb prop de 200 metres sobre la mar es conformen amb cales pedregoses i coves d'erosió batudes per l'onatge incessant. Amb una magnífica panoràmica d'Altea i la seva badia podem llegir una descripció que en va fer el folklorista Francesc Martínez i Martínes a finals del segle XIX i un fragment de Matèria de Bretanya, de la seva néta, en què Carmelina Sánchez-Cutillas precisa quin és el seu concepte de pàtria.
Tots dos partits volien salvar Espanya, salvar-la potser que d'ells mateixos. I mai no es llevaven la paraula «Patria» dels llavis. Però llavors, jo vaig prendre consciència del que volia dir aquell mot, perquè abans d'allò la pàtria meua era tota la terra encerclada per l'Aitana i per Bèrnia i per Puigcampana, i tot el semicercle de la mar que tremolava entre la ratlla de l'horitzó i la Serra Gelada i el Morro de Toix i el Penyó d'Ifac al més lluny. Ara jo sabia que allò tan entranyable era la meua petita Pàtria, i que la gran, la de tots estava feta de petites; com les magranes, que són fetes de pinyons petits i apretats i de la color de la sang. Aquell descobriment l'havia fet sense l'ajuda de ningú, i vaig tenir tanta pena com si una veu estranya em manàs de partir-me el cor pel mig.
En el centre de l'ensenada o bahia d'Altea, formada per la serra de l'Albir o Gelada, coneguda en la Geografia per Peñas de Arabí, d'una banda, i d'atra pel Morro de Toix, gegantí reparat inaccessible per la mar, dins de la que es fica, i cap al llevant avança com si vullguera acostar-se a l'eixint del sol, en la voreta de l'aigua està el poble, quals cases, amontonades unes damunt d'atres, s'encaramiten hasta el cadamunt d'una muntanyeta a on està la iglésia parroquial, dedicada a la Verge del Consol, amb sa monumental mitja taronja, coberta de teules blaves i blanques, rematada per una creu, que no sols senyala el puesto d'orar ací i el destí de l'home después d'esta vida, sí que també als mariners i peixcadors els serveix de senyal. Al costat del temple, hastala mitat de la passada centúria, estagué el castell, fortalesa d'a on arancava la muralla,de la que es conserven grans trossos i els dos portals nomenats Vell i Nou; d'ahí el que al barri que formen els carrers compresos en el recinte format per aquelles fortificacions se li done el nom de dins d'Altea; des dels antics baluards arranquen carrers que en exagerada inclinació abaixen en busca de la mar i el pla, a lo que se li dóna el nom de Costeres; des de l'acabament d'estes és el carrer de la Sèquia i pont de Montcau hasta la platja es nomena La Mar; a atre barri assentat sobre una llometa en què en la part més alta es veuen les enrunes d'una torre s'apellida Bellaguarda, sense dubte del nom de la xicoteta fortalea; allà dalt, darrera de la iglésia, el Fornet, qual nom sense dubte es deu a que els carrers d'este barri enfilen cap al sol ponent, per lo que allí en l'estiu la gent es torra, com vulgarment sol dir-se.
La mar vivia a una badia molt gran. Un dels cantons d'aquella badia que era la casa de la mar s'anomenava la Punta de l'Albir i l'altre cantó el Morro Toix, i cap al racó de l'Olla suraven els crestallets de l'Illeta i de l'Illot. L'Aitana i el Puigcampana eren dues muntanyes punxegudes i migjornenques, que de tant mirar-se l'aigua se n'havien tornat blaves.
Altea
Acabament de la terra a la mar,
moment final, celeste darreria.
Blava, la mà que vers la mar entrega
el seu present de roques i tomello.
Ah, clar extrem de duresa invencible.
Sinó a Rotlan, d'espasa i d'iracúndia,
ocre del mar t'entregues ben de grat,
acte darrer, suprem aclariment.
Vora migdia arribem a prop del Morro Toix. Enfront del cap ens obrim al vent i posem popa tancada al xaloc. Atents a evitar una trabujada imprevista, vigilem els altius penya-segats que desfilen a només unes desenes de metres de la nostra iola. Amb veles Marconi la navegació en popa és bastant incòmoda i compromesa. Per sort, la vela de proa acostuma a avisar de la imminència de prendre el vent de l'altre costat i patir un perillós cop de botavara. Virar per redó és així una operació que cal fer amb rigor i en què s'ha d'evitar sofrir de manera involuntària.
Naveguem paral·lelament a la costa. A estribord, la falda escultòrica del Morro Toix mostra una densitat monumental color vainilla. Tallada per l'acció corrosiva de la mar, la roca es tanca en si mateixa i cerca el seu propi esquelet. Sobre la vora ombrívola les ones es desfan en una mòbil sanefa blanca, com la saia que descuradament traguera el cap sota un arcaic vestit de pedra. Parant compte de la proximitat de la paret calcària, tensem la major, oferim al gènova l'altra cara de la brisa, maniobrem a babord i, quan la major pinta vent, amollem escotes. Hem trabujat per tal de poder obrir-nos de través, quan la proximitat de terra ho aconselle.
Altres indrets de Calp: