Casa del carrer Anuncivay

Autor: Josep Maria Quintana i Petrus
Obra: Els Nikolaidis , 2006

La construcció de la casa ocupà quinze mesos de feina intensa, a les ordres del mestre Vinent, atès que feia ja uns quants anys que el mestre Quintana havia mort. Fins a vint homes treballaven diàriament en la fàbrica de l'immoble que s'aixecava majestuós en aquell carrer nou que acabava d'obrir-se extramurs de Maó, sobre un antic cementiri, el qual palesava l'afany del burgesos enriquits per deixar una empremta del seu poder econòmic dins aquella ciutat. De fet, no era un edifici singular el que, per a ell i la seva família, aixecà Jordi Nikolaidis, amb una façana impregnada de contenció i d'equilibri, amb un disseny uniforme d'altures, de ritme d'obertures i també de cornises voluminoses de remat i de textures de material i de color. Però sí que era probablement el més ambiciós que fins aleshores s'havia aixecat.

Durant tots els dies que durà la construcció de la casa nova, la jove Caterina visità l'obra sense defallir. En aquestes sortides matineres l'acompanyava sempre Nora Vitelli, que no podia entendre de cap manera com una jove com ella es delia per pujar i baixar unes escales plenes de pols, entre els cantons de marès i els estris de construcció que sovint li deixaven els vestits per anar a la bugaderia. «Més t'assembles a una cabra que a una senyora», li etzibava sovint Nora Vitelli, que trobava aquelles visites impròpies del tot.

Passaren els dies i els mesos i la casa del carrer d'Anuncivay, que així es deia el carrer en homenatge al governador espanyol que ostentava el poder en nom del rei quan s'obrí, va finalment acabar-se. Tanmateix hi mancava encara allò que, en opinió de Caterina, constituïa l'element principal de tot habitacle: l'element decoratiu, aquell que, a la fi, marca el bon gust i permet la distinció dels uns per damunt dels altres.

Caterina Font i Jordi Nikolaidis, amb Nora Vitelli, una cuinera, dues cambreres de sala i un criat que pogués servir-los de cotxer, es traslladaren a la casa nova del carrer d'Anuncivay el mes de març del 1808. L'obra, acabada del tot, esperava només la decoració artística que, com havia promès en Jordi a la seva esposa, l'encarregarien a un pintor sicilià, al qual s'havien dirigit per carta un any abans i havia acceptat d'anar a Maó amb la missió exclusiva de decorar la casa Nikolaidis.

A aquesta s'hi accedia a través d'una entrada definida per pilastres que suportaven una llinda, decorada amb figures i capitells, la qual donava a un vestíbul ample i espaiós presidit per una escala a la imperial que demanava a crits de ser decorada, com ho demanaven també molts altres espais, sobretot l'habitació destinada a servir de gabinet al seu propietari; el menjador, amb vistes sobre un pati posterior assolellat i tranquil; la saleta de rebre, a la qual s'accedia des del vestíbul i que, en planta baixa, donava al carrer; i, per damunt de tots els altres elements, la gran sala noble, situada en el primer pis, una habitació de sostre molt alt i de grans dimensions, amb cinc finestres, la del mig amb balcó volat.

Autor: Josep Maria Quintana i Petrus
Obra: Els Clark , 2014

Aquest matí, quan estava a punt de cloure el relat de l'experiència viscuda aquells dies de 1913 i de 1914, he decidit acostar-me al carrer d'Anuncivay per veure la casa que, el 1808, havien aixecat Jordi Nikolaidis i Caterina Font. Tancada d'ençà la mort de Maria Carbonell, succeïda el 1915, acaba de ser venuda a un comerciant que, amablement, me n'ha obert les portes. Era buida. Absolutament buida. I no hi he pogut trobar cap vestigi material dels Nikolaidis ni dels Clark.

Morta la mare, Víctor Clark traslladà la seva residència a Palma, i Jordi va seguir vivint a Barcelona, on residia de feia ja molts anys. Cap dels dos va tornar a Menorca mai més, i amb el pas del temps van anar liquidant el patrimoni immoble de la seva família. Tampoc van tenir descendència i avui el seu llinatge s'ha perdut. Ningú a Maó duu ja els cognoms Nikolaidis o Clark.

I torno a la casa que, com deia, he anat a veure aquest matí. Observada des del carrer, preserva encara la seva bellesa, sòbria i altiva alhora, i és per a l'espectador el testimoni mut d'un temps i d'un món que han desaparegut. Ja no acull, certament, vetllades musicals, ni soirées dedicades als clàssics. No allotja tampoc entre els seus murs hàbils mercaders, navegants arriscats o rics industrials amb les seves acomodades famílies. Entre les seves escrostonades parets no hi ha res que sigui originari de l'època, i ningú no sap què s'ha fet del piano que Otter i Kyburz van construir per a Caterina Font. Tanmateix, els sostres mantenen encara prou nets els frescos que pintà Giuseppe Tubucchi sota les regles estrictes d'un contracte d'exclusivitat.

En enfilar la gran escala que arrenca de l'entrada per pujar al primer pis, m'ha semblat, ai!, que m'havia de topar forçosament amb la jove consolessa Caterina que, riallera i enjogassada, sortia de l'alcova i quedava dreta al replà; d'on, aixecant només els ulls, contemplava gojosa el sostre que cobria la caixa de l'escala amb una representació de dos genis alats, la Fama i el Comerç, situats en un medalló circular vorejat de palma i de branques de llorer. Jo també he mirat cap dalt, com la Jove consolessa, i mentre ho feia m'ha semblat escoltar una sonata que algú interpretava al piano, però tot era fruit de la meva fantasia. Després he observat el medalló i he vist que, al bell mig, hi seguia figurant una àncora, envoltada per una llegenda escrita en llatí, extreta del Llibre IV de l'Eneida, encara que amb el text lleugerament alterat: Mobilitate viget viresque adquirit navigando, proclamava contundent en una clara al·lusió a l'ofici del propietari que va construir la casa. I ha estat en contemplar l'al·legoria del Somni a l'habitació on van néixer Bruna Nikolaidis, el 1809, i Daniel Clark, el 1840, quan he pres consciència de com ens havíem allunyat d'aquell petit univers que eslava orgullós d'ell mateix i era conscient que assumia un paper en la Història.

En sortir, he seguit caminant pel carrer d'Anuncivay, ple de sòbries façanes amb un clar regust anglès —les persianes verdes de llibret a l'exterior i, dedins, les vidrieres blanques de guillotina—, fins arribar a la plaça del Príncep, dedicada avui a José Antonio Primo de Rivera, on he contemplat la superba estructura de la casa Soler.