Salt de la minyona

Autor: Anònim
Obra: Prosa (Totes les Obres I) , 2003

Era festa major. En conseqüència, tot era tragí a la masia. Aquell migdia s'havia d'aparellar la taula grossa de roure, encendre els canelobres de plata i sacrificar bona part de l'aviram. Tot això suposava, lògicament, una frenètica dedicació de la minyona, plomadora, escorxadora, rostidora i cuinera en cap. La minyona era, en aquest cas, una noia sanitosa vinguda, d'un poblet del Ripollès.

Aquesta dedicació la retingué més temps de la raó a la cuina. Fins al punt que quan la campana parroquial convocava a la missa primera, ella encara no havia acabat de socarrimar el borrissol dels capons. La donzella, tan feinera com devota, cuità a posar-se el mantell de seda, a treure el davantal, a passar-se les mans pel vestit fent voleiar pols i volaines de ploma i a emprendre camí cap a l'església. Que l'obligació no perdona la devoció, i menys el dia de festa grossa.

Ella prou sabia el camí de memòria. L'havia resseguit en solitari i, algunes vegades, en companyia del fadrí del Pujol, que li feia l'aleta, o amb el masover de la Verneda. Però ara la pressa li donava ales. La minyona no anava al pas, sinó al trot. La pressa és mala consellera. Just quan s'esqueia ran el descasador ensopegà amb un esquei de roca o amb una arrel d'alzina sortida de la terra com una urpa. La minyona feu tintines intentant, a la desesperada d'arrapar-se a un arbre, a una mata, a l'aire que respirava. Tot, de bades. Llençà un xiscle esgarrifós i es va abatir, com un esparver ferit de mort, cingle avall. A plom. Els braços oberts com una aspa de molí.

Però el sant de la parròquia devia vetllar per ella. Prodigiosament quan, segons després, s'acabà la dramàtica volada i la minyona tocava la gespa sota el cingle, el seu cos no s'estavellà : sinó que aterrà amb suavitat, sense una esgarrinxada, sense un cop al seu cos de donzella. De manera que aquella volada, en lloc de significar-li la mort, li suposà la drecera. Arribà a l'església.

La minyona, de retorn a la masia, contà la seva història increïble. El món es dividí automàticament en dues parts: els qui donaven fe a la seva història i els que creien que la fantasia és fruit del cervell d'una minyona.

I la noia, anava explicant el seu salt prodigiós! I prou portava els seus oients prop el descasador, tot apuntant l'abisme amb el seu índex. Donzella: Aquí... aquí vaig ensopegar! I vaig anar a parar al fons, mireu!!!

I senyalava, ufanosa, aquelles alzines de la profunditat que, des de dalt, semblaven mates de farigola.

I passà el que tenia que passar : un dia la minyona, que a més era de bon veure, estava envoltada per un grup de fadrins i donzelles del poble. Una vegada més resseguia el fil de la història, una vegada més, s'oblidava de les circumstàncies del salt: la missa, la campana, el patró... i una vegada més s'adjudicava tot el mèrit de la volada.

Fadrí: -No ens ho faràs creure, bona minyona!

Minyona: - Us dic que tinc concedit el poder d'anar a raure a les alzines del fons sense fer-me ni una esgarrinxada!!!

I com que el moviment es demostra caminant, ningú no tingué temps de retenir la minyona de la masia de Sau. Obrí els braços com un ocellàs i emprengué el vol sobre l'abisme. L'enterraren l'endemà. El fèretre arribà puntualment a l'església: sense davantal, ni caputxa, ni esclops.

Autor: Martí Genís i Aguilar
Obra: Sota un tarot , 1930

En veritat que la perspectiva era nova, i les llums de la tarda potser la feien més agradable; perquè els raigs del sol que encara banyaven les altures i les planes llunyes, donaven a la petita vall de Sau una ombra que no la enfosquia, sinó que feia sobreeixir els colors bells del paisatge.

A cada banda de la vall s'aixequen drets i inaccessibles a la petja humana cingles altíssims de vermellenca roca que un dia sens dubte serien una sola ala de muntanya, fins que una força poderosa, sotraquejant-la el dia d'algun espantós temperi en els elements de sota terra, hi deixà per record eixa monstruosa esberla perquè hi florisen el fons, com una tassa de parets ciclòpies, la floresta dels verds camps i el poble de casetes blanques que hi dorm al marmoleig de les aigües del Ter escumós, augmentades amb les fonts que vessen els espadats cingles. Més enllà d'aquesta vall, per tots costats s'estenen les muntanyes i els boscos solitaris de les Guilleries.

Autor: Joan Crosas i Casadesús
Obra: Les cançons d'Esquirols , 1984

Torna, torna Serrallonga

Del cor de les Guilleries
sortirà un gran espetec,
que en faran ressons de guerra
les parets de Tavertet.

Des de Sau a la Cellera,
des del far al Matagalls,
el trabuc d'en Serrallonga,
tornarà als amagatalls.

Torna, torna, Serrallonga,
que l'alzina ens cremaran,
que ens arrencaran les pedres,
que la terra ens robaran.

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Prosa (Totes les Obres I) , 2003

Després d'acabar lo vell la malastruga rondalla, sortírem de la muntanya, per un collet de roca de foc, a la Guilleria. No sentíreu descriure mai aquella terra dels llops i bandolers? Afigurau's-la que la veieu amb mi des de la pelada roca d'on la mireu, gran i immensa, estendre's a vostres peus fins a les altes muntanyes de Serrallonga, que lluny s'obiren a petits turonets coberts d'alzinars i pinedes, en què blanqueja sols alguna caseta com una blanca vela en la mar d'ones verdoses que brama a mos peus, comparables, per sa munió i rodonesa, als que fan en temps de pluja les formigues pels camins; tots amb sa vermellor de foc que ofèn los ulls, sols amagada per la gran espessor d'arboços i pins que s'encreuen i es fan ombra d'un cap fins a l'altre. Algun cabanyot o campanar vermell com la terra i sos habitants mateixos se veu de lluny en lluny apuntar entre la verdor, i sols la veu respectuosa de ses campanes podrà donar-vos entenent de que no estau en terra d'alarbs ni en cap desert de l'isarda Llíbia, puix sols lo terrabastall de l'arbre que s'esqueixa, l'aüc inarticulat del cabrer vestit amb la samarra, i l'udol del llop que en les vesprades d'hivern, quan està afamat i la naturalesa està més adormida, fa de mal sentir, se senten sonar i trametre amb tremolor de serra en serra. La pastora que us hi veurà passar vos aguaitarà de garbí, sense dir-vos paraula, com si us cregués un llop que volta la ramada.

A mà dreta s'alça espadat i superb, com un gegant de tres caps, Montseny, qual negra ombrassa i alè gelat fa venir los dies d'hivern abans d'hora, i glaça en sa florida los fajols i fenasses vermelloses. Per l'altra banda, com un dret i seguit mur de roques tallat amb ferro, s'aixeca una continuació de les serres de Cabrera, que es veuen oscades més lluny, i allargant-se més fins a on só, en arrocat i altíssim cingle anomenat de la Minyona, per haver-n'hi saltat, segons diuen sense fer-se mal, daltabaix, amb tot que té més de cent canes d'alçària, una donzella, sols per a ésser a temps a casar-se, puix l'hora anava a caure.

Afins los records d'aqueixa terra apar que sien de mala mena. A la dreta del que, venint de Vic, mira a llevant, hi ha les muntanyes en què solia córrer Roc Guinard i la seva cova, que és en la baga del mas anomenat d'Espinzella. Davant, al cor de la Guilleria, hi ha la d'en Serrallonga í la seva casa pairal, que és tal com estava en lo seu temps. Encar més enllanet, un xic a l'esquerra, la del Comerma, que va matar el rector d'Osor, i entre uns pins altíssims que s'hi obiren raja la font, que se li eixugà després, a l'ajupir-s'hi per a beure, tornant-se-li carbó lo pa que al sarró portava, i aon féu vot d'anar a Roma a buscar l'absolució.

Los aucells, que n'hi ha molts i de tota mena, apar que hi canten tristament, de manera que més que refilades semblen ses cantúries sospirs d'un desterrat. I açò que ho tinc ben reparat, per meravella s'hi troba una cara bonica!

I ara que l'heu vist amb mi, tornem a nostra tasca.

Autor: Joaquim Salarich i Verdaguer
Obra: Lo salt de la minyona , 1996

«[...] En una d'aquelles cases pobres que hi ha per allà, no sé si seria en la dels Munts o en les Valls, hi havia una nena molt guapa que es deia Maria Rosa, i semblava, de tan bonica que era, una rosa de maig; i era bonica perquè era bona minyona com tu, que també ho ets i per això ets maca i tothom t'estima.

Aquella nena,  que tindria  dotze o catorze anys guardava bens i cabres. Un dia, aquestos pasturaven en aquella roca i la Rosa s'estava al cim vigilant-los, i encara que no filava perquè era dia de festa, estava distreta i vet aquí que portava esclops i va relliscar i a tomballons arribà a la vora de la roca i pa-ta-plum, cau a baix...

Mentre voleiava en l'aire, va invocar la Mare de Déu de Puiglagulla i va arribar a terra tan viva, que es va aixecar tota sola, i sentint que a Vilanova tocaven a missa se n'hi va anar i allí contà la història de la seva caiguda, que tothom atribuí a un miracle de la Verge de Puiglagulla, qual santuari està ple de presentalles, com veuràs lo dia que hi vagis.

Aquella noia tan guapeta i que havia passat tan gran perill fou molt obsequiada per tots los allí presents i fins per los amos d'algunes cases grosses de l'encontrada que veien en ella una criatura privilegiada i afavorida per la Verge Soberana.

Com que entre les persones hi ha bons i dolents, i les nenes, com tu innocentes, no coneixen la malícia, aquella nena començà a escoltar les paraules d'un jove que era sastre, que li deia que, essent tan estimada i afavorida de la Mare de Déu, podia guanyar en una estona un vestit nou que ell li faria, si volia fer un salt igual al primer, ço és, deixar-se caure de la mateixa roca i del mateix punt que havia caigut.

Maria Rosa resistí alguns dies; mes l'oferta d'un vestit nou i llampant, quan era tan pobra i anava tan mal vestida, començà a trastornar-li el cervell, i, pensant per altra part que en la caiguda no havia rebut cap mal, ni la més petita ferida, i que la Verge Maria l'ajudaria, acceptà la proposició del sastre, i en dia i hora convinguts se'n pujà a la roca fatal, i a pesar de que es va senyar i encomanar a la Verge de Puiglagulla, després d'haver fet alguns tomballons en lo davallant de la roca, arribà a la vora i caigué morta i destrossada sobre una planta de cirerer d'arbós...»