Casalot

Autor: Manuel Baixauli i Mateu
Obra: La cinquena planta , 2014

Quan Orofila es llicencia, el primer que fa és comprar un casalot als afores d'Albalat de la Ribera, a pocs quilòmetres del seu poble, per instal·lar-hi un gabinet. L'edifici, que, tot i que en mal estat, encara es conserva, és obra de l'arquitecte suecà Bonaventura Ferrando, destacat autor d'estil modernista. No ve al cas qui i per què encomana a Ferrando, dècades enrere, aquella obra, el fet és que Orofila troba que l'habitatge es ven a bon preu i pensa que pot oferir-li, a prop del poble i de la família, l'aïllament que necessita per a l'estudi. Aquest casalot és l'inici i la fi de la seua primera etapa creativa: l'Etapa Cranial. Allà comença a desenvolupar les seues singulars teories i allà les ha d'abandonar, amb la cua entre cames, via París. Molts anys després haurà de fugir també de París, i recorrerà a la germana Angelita, que li gestionarà l'ingrés a Sanatori amb l'excusa falsa, però rigorosament documentada, de patir d'esquizofrènia. És Dr. Mogort, precisament, qui en redacta l'informe i l'ajuda en aquest moment difícil. Dr. Mogort troba en Orofila una mina, alhora que l'arquitecta descobreix en Mogort l'únic individu amb qui, malgrat les diferències de caràcter -o potser per això-, pot compartir estudis i projectes.

Autor: Manuel Baixauli i Mateu
Obra: La cinquena planta , 2014

GELITA: Durant l'última visita que li vaig fer a Sanatori, Oro em volgué mostrar una cosa. Cridà un xicot que es deia Tomàs, miop, cepat, que feia de xofer. Tomàs ens ajudà a pujar a un furgó. Oro i jo cabíem al costat d'ell, en dos seients d'escai amples, un dels quals tenia un clivell per on es veia l'esponja de dins. Havent eixit de Sanatori, Tomàs deixà la carretera i es desvià cap a dins del bosc, a mà dreta, per un camí de pols fatal, ple de bonys i de clots. A pesar que Tomàs conduïa lent i amb precaució, el trajecte, que només degué durar vint minuts, se'm féu etern. Tomàs va parar, baixàrem del furgó, Oro m'agafà de bracet i caminàrem unes passes fins que ens trobàrem al davant un edifici antic mig tapat pels arbres. Jo mirava Oro, esperant una explicació. Ella no em mirava. Vaig entendre que volia que m'hi fixara. Férem la volta al casalot, antic però molt ben conservat. Era gran, d'un estil paregut al d'algunes cases de ric bastides per ací, per la Ribera, abans de nàixer jo. Tan paregut, que aleshores ho vaig copsar: era la casa dels afores d'Albalat, on Oro havia viscut en acabar els estudis, d'on havia hagut de fugir per tot allò de les calaveres. En aquell moment vaig creure, convençuda, que si m'hagueren dut als afores d'Albalat no hi hauria trobat la casa, que l'havien traslladat, rajola a rajola, fins aquell bosc. Em vaig quedar atònita mirant Oro, esperant una explicació.

OROFILA: Aquella continua allà, deteriorada, utilitzada com a magatzem d'eines del camp. La que tens davant és exactament la que jo comprí i on vaig viure. Quan vaig contar a Mogort què m'havia passat de jove, volgué que la recuperara.

Autor: Manuel Baixauli i Mateu
Obra: La cinquena planta , 2014

B es féu dur en taxi, una vesprada, a les proximitats del casalot d'Albalat. Potser mig segle enrere aquell casal havia estat, com el de Gelita, enmig dels horts, lluny del trànsit humà. Ara, la carretera de Sueca a Algemesí, recentment reformada i ampliada, hi passava a la vora. L'edifici era molt paregut a l'Asil d'Ancians i a l'Escorxador Municipal, ambdós de Sueca, dissenyats pel mateix arquitecte, Bonaventura Ferrando. Es trobava en un estat no ruïnós, però sí d'abandó. Amb una càmera digital adquirida per a l'ocasió, B en va fer fotos des de tots els costats, inclosos detalls minúsculs.

El dia començava a enfosquir-se; el sol, tímid, ja no escalfava. No hi havia ningú tret dels cotxes que circulaven, rabents, per la carretera. B tingué un pensament temerari. Circumdà, atent, la casa, buscant-hi un punt feble, i el trobà en un finestró on el vidre havia sigut substituït per un tauló de fusta. No li costà massa de forçar-lo. L'obertura tenia l'amplària justa per al seu cos.

L'interior de la planta baixa estava ple de trastos: eines del camp, un motor d'aigua, una bicicleta antiga, pur rovell, amb les rodes desinflades, caixes de fusta per a transportar taronges, botelles de vi i de conyac buides... A penes s'hi podia circular. La pols i el tuf d'abandó agermanaven el conjunt heterogeni d'objectes. Penjat a la paret, un calendari mostrava una jove amb una bata blanca, totalment despassada, oberta al seu cos nu. B coneixia la jove: Físio. No n'hi havia cap dubte. Asseguda de cara, amb les cames molt, molt separades, Físio exhibia el sexe obert, rogenc, humit. Des del seu rostre de pell fina i clara, amb la cabellera solta, Físio mirava amb ulls entretancats. Quant de temps estava allà, Físio? El calendari era de l'any 2003, i ara eren al 2007. Havia passat sola tantes hores, tantes nits, entre andròmines polsoses, escoltant el vent, les pluges, les pedregades, sentint de lluny els cotxes -com ara els sentia B- durant quatre anys?

Era difícil no mirar-la. La vulva recordà a B un dels dibuixos d'Orofila que havia vist, un any enrere, a la seua habitació de Sanatori. Arquitectura incomprensible.

A sota del calendari hi havia una calaixera de fusta fosca esguitada, ací i allà, per foradets amb serradura. Un festí per als corcons. Al primer calaix: mistos, claus velles, llibretes, un llapis, un tornavís, caragols, cartutxos d'escopeta, un martell, dues bombetes... Al segon calaix: ampolles de vidre amb tap de suro. Els últims calaixos estaven atapeïts de novel·letes eròtiques il·lustrades amb fotos; esgrogueïdes, manotejades, amb dones mostrant-ho tot, amb parelles en tota mena de postures.

Una escala costeruda donava al pis de dalt.