Monument al 27 de maig

Autor: Xavier Anton i Bofill
Obra: Memòries d'una estàtua tafanera , 1981

Va ser un viatge curt. Curt, però bonic. A fora, tot eren novetats. El sostre que ara divisava era altíssim, molt més alt que el sostre de bigues fumades que havia estat la meva primera visió. I era un sostre tot blau, d'un blau pur i transparent. Els carrers, en canvi, eren rònecs i tan estrets que la plataforma que em transportava passava a tocar les cases i tenia dificultats per girar en les cruïlles. Aviat vam arribar a un espai ample, una plaça en deien. Hi havia molta gent i tots em miraven encuriosits. Al bell mig de la plaça hi vaig veure una columna alta, envoltada per un entramat de taulons de fusta, cadenes i politges. El carromato va maniobrar per posar-se a sota d'aquell elevat artefacte. Vàrem passar molta estona entre maniobres, esperes i discussions dels que em manejaven. Tots opinaven que era millor fer la feina de la manera que cadascú indicava. Tots ho volien fer de maneres diferents. Finalment suposo que es devien posar d'acord perquè altra vegada vaig sentir-me lligada i envoltada de cadenes i vaig notar que me n'anava amunt. Ara, però, el viatge va ser molt més arriscat; més enlaire. Van fer-me pujar molt. Tant, que aquella columna tan alta que havia vist al centre de la plaça va quedar per sota meu. Llavors, entre crits, ordres i contraordres, a poc a poc van baixar-me fins a tocar la columna. Varen fer a la meva base -els meus peus- tot un seguit d'operacions encaminades a que jo quedés ben fixada al cim del meu suport i, finalment, van donar per bona la meva instal·lació.

Autor: Xavier Anton i Bofill
Obra: Memòries d'una estàtua tafanera , 1981

M'hi havien tirat, a l'aigua freda del riu Ter, a l'hivern de mil nou-cents trenta-nou. Sí, ja sé que sembla fet expressament: just cent anys després dels fets que havien provocat el meu naixement va tornar-hi haver sarau del fort i jo en vaig ser una de les moltes víctimes.

La nit de la meva forçosa cabussada -perquè m'ho van fer amb nocturnitat i traïdoria que, segons els entesos, són circumstàncies agreujants- varen venir al monument una colla d'homes. Semblava que sabien molt bé què volien fer i ho portaven molt estudiat. Un d'ells, proveït d'una corda i amb l'ajuda d'una escala -i amb molta agilitat en el tros final- es va enfilar per la columna que m'aguantava fins que va arribar a la meva alçada. Va lligar-me un cap de la corda al coll, va donar-l'hi tres o quatre voltes més per l'entorn del meu cos i va tirar l'altre cap als seus col·legues que esperaven a baix. Aquests van agafar la corda i la van lligar en un camió que tenien preparat en aquell carrer on el dia de la meva inauguració, feia més de quaranta anys, havien parat els carruatges que duien els manaies d'aquell temps. Quan van tenir la corda ben assegurada, van engegar el camió. La corda es va tensar i jo vaig sentir que tot començava a trontollar fins que vaig caure. Sí senyor! Vaig caure a terra, al meu jardinet. Quina trompada! Allà hi vaig deixar els primers trocets de la meva estructura i hi vaig perdre també l'escut i -paradoxalment mentre em martiritzaven- la palma del martiri. I encara vaig estar de sort, perquè amb aquella caiguda podia haver quedat desintegrada. Des d'aquell dia -i això va ser l'únic positiu del malaurat succés- sé que sóc forta i ben construïda. En aquells moments, però, tota jo era canguelis i, si hagués estat de carn i ossos, hauria fet allò que en diuen "tremolar com una fulla d'arbre".

El camió va seguir baixant per aquell carrer que feia una forta pendent fins al passeig de la Font Viva, a tocar el pont que en deien d'Olot. Jo, arrossegada com una catifa vella, amb una fressa de mil dimonis, deixava en les llambordes trocets de la meva còrpora massissa a cada rebot que hi feia. I això no era el pitjor. En arribar al pont, els meus botxins van unir esforços i van aconseguir remuntar-me per damunt de la barana i llençar-me a l'aigua. Patat-xap! Un salt de quatre o cinc metres i em vaig enfonsar en l'aigua del riu. Freda com el gel. Vaig quedar dintre del riu, gairebé a sota del pont, en un lloc força fondo. Recolzada sobre la panxa, on havia tingut l'escut amb el gall i la palma del martiri.

Autor: Xavier Anton i Bofill
Obra: Memòries d'una estàtua tafanera , 1981

M'han allotjat a l'altre extrem de la plaça, junt a l'angle que formen l'edifici de 1'Ajuntament i la carretera de Sant Joan. La Justi calcula que, si encara hi hagués, com fins al 1839, el palau de l'abat, jo estaria, més o menys, al davant de la porta. Ara, on hi havia el palau, no paren de passar-hi, d'un cap de dia a l'altre, automòbils, camions i motos. Fum i soroll tot el dia. Vist pel cantó positiu, és un dels llocs més cèntrics de la vila: el rovell de l'ou.

Vaig estar molt contenta quan, aprofitant el meu trasllat, varen reposar-me la palma del martiri dintre d'aquella mena de neula sense sentit que semblava tenir amagada a la mà dreta. L'únic testimoni que restava de les meves penúries aquàtiques eren els dits escapçats de la meva mà esquerra.

La plaça ha canviat molt. La carretera que l'envoltava per la meva dreta i el meu davant, ara passa pel mig, i no queda ni rastre d'aquell meu primer monument amb columna, reixes i palmeretes: ara estic gairebé a peu pla, ja que el meu pedestal s'alça poc del nivell de terra. Això té els seus avantatges i els seus inconvenients. Des de dalt de la columna veia un panorama més ampli, més muntanyes, més carrers, i podia xafardejar en els habitatges quan, sobretot a l'estiu, deixaven balcons i finestres oberts i, a vegades, a les nits, els llums encesos. M'hi havia passat vetllades molt entretingudes. En canvi ara he perdut tot això, però, com que al costat del meu pedestal hi ha bancs per seure i solen estar concorreguts, hi he guanyat estar més a prop del personal, escoltar les seves converses, assabentar-me de tots els successos del poble i enriquir el meu lèxic. La Justi, en això del lèxic, no hi està d'acord. Diu que només aprenc paraulotes i expressions ordinàries. La Justi és molt primmirada en això de parlar bé. Jo li dic que l'important és fer-se entendre com més de pressa i més clar millor.