Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Presideix el conjunt d'edificis la gran església, de vastes proporcions i inacabada, orientada a sol ixent, obra del mestre de cases vigatà Josep Moretó. Hi ha també la Casa Gran, antiga albergueria, un majestuós edifici renaixentista de la fi del segle XVI amb afegits posteriors. Just davant per davant hi ha el convent habitat per monjos benedictins de Montserrat. La peça mestra del santuari és el retaule barroc, un dels més sumptuosos i harmoniosos que es conserven a Catalunya. S'hi preserva també un interessant retaule goticorenaixentista del segle XVI. Agustí Bartra va fer una breu estada al Miracle mentre s'hi hostatjava Miquel Desclot, i el 8 d'agost de 1976 hi va escriure el poema "Hora alciònica", el fragment inicial del qual pot ser llegit en algun dels punts monumentals de la plaça del santuari. També ens poden acompanyar el poema cançó de Miquel Desclot dedicat a la pagesa de Riner, un fragment descriptiu de Cristina Jolonch un passatge d'Els estranys, de Raül Garrigasaït, dedicat als exvots davant dels quals pot ser llegir i, finalment, dos fragments de La Companyia Nòrdica d'Albert Villaró.
A l'extrem occidental del terme hi ha el santuari del Miracle, que no es només el centre de major atracció del terme municipal, sinó de tota la comarca del Solsonès. Presideix el conjunt dels edificis l'església, de grans dimensions, obra del mestre de cases vigatà Josep Morató, que va quedar inacabada. Dels 38 metres de llargada per 29 d'amplada i 26 d'alçada, manquen uns 21 metres de parets que van ser començades i en les que resten fragments de paret de les anteriors esglésies dels segles XV i XVI.
El retaule barroc del santuari del Miracle és un dels exemplars més sumptuosos i harmoniosos que es conserven a Catalunya de l'època barroca. Van encarregar-lo els administradors del Miracle el 1744 a l'escultor Carles Morató, qui va treballar-hi fins el 1758; el daurat i la policromia són obra del pintor solsoní Antoni Bordons, que hi treballà del 1760 al 1774. Presideix el retaule una imatge de la Mare de Déu del Miracle, talla del segle XV que representa la Verge María nena amb una creu a la mà.
Diu la tradició que en aquest indret, un 3 d'agost de 1458, la Mare de Déu va aparèixer en forma de nena a dos germans que feien de pastorets, el més petit dels quals va rebre el missatge de la Verge. Al lloc de l'aparició van alçar-se dues esglésies successives, fins que al segle XVIII s'edificà l'actual, que conté el majestuós retaule.
Al mateix temps que les dues primeres capelles, es va construir la casa Gran, un edifici de pedra pensat per servir d'hostatge als peregrins.
Hora alciònica (fragment)
A Miquel Desclot
Vinc de les altes prades de silenci i esquella
on la gent canviaven el ferro per la sal,
on les rústiques Verges de cares camperoles
pasturaven, immòbils, les remors dels bedolls,
i ara sóc al país de les terres bladeres:
un indret de rostolls i herències de pins,
la contrada dels roures i dels camins roquissos,
de l'alosa i el vent i el cel de diamant,
dels boscosos llindars on la lluna és pastora,
del falcó que vigila el camp de gira-sols.
Se m'ha assegut la idea de la gran mar insomne.
Recull-me, amic, el gest, el preludi entre l'herba
per on va rodolant la cançó del cucut,
i et diré lentament les arrels de l'airina
i com hi ha un foc voltat per les filles de l'aigua.
Entre les herbes altes que ara són ajagudes:
dormen l'or excessiu de la força d'agost.
Jo també dormo els meus tresors, amb passa lenta
i feixuga de bus de records i de somni,
l'ull seguint el periple de l'ingràvid vil·là
i esperant, amb les venes, epifanies d'astres.
Quina llangor de nuus! Arribaré a la font?
Quina tenacitat de fines mare-selves!
Cançó de la pagesa de Riner
Un bon matí d'abril,
de bona horeta,
em vaig trobar un minyó
a la fonteta.
Em vaig trobar un minyó
a la fonteta
que em va parlar d'ocells
de l'airineta.
Em va parlar d'ocells
de l'airineta
i em va ensenyar a dormir
damunt l'herbeta.
Em va ensenyar a dormir
damunt l'herbeta
i em va aixecar amb un dit
la faldilleta.
Em va aixecar amb un dit
la faldilleta
i em va posar la mà
a la cuixeta.
Em va posar la mà
a la cuixeta
i em va deixar un cuquet
a la pometa.
Em va deixar un cuquet
a la pometa
un bon matí d'abril,
de bona horeta.
Arribem que és negra nit: el santuari se'ns apareix com una massa fosca, un pèl sinistra, un conjunt d'edificis més grans del que hom pot imaginar allà. Davant del portal el monjo crida que ens obrin per l'amor de Déu, que som pelegrins que busquem repòs, un plat de sopes i un llit ben parat. Al cap d'una llarga espera, que em fa pensar que no hi ha ningú a dins, un fàmul geperut -o em sembla que és un geperudet, potser perquè m'esperava que ho fos- obre els tres panys, tres, que protegeixen l'accés; fa lliscar, tot esbufegant, la biga que trava la porta; ens deixa pas lliure al pati, i s'endú les mules a la cort, sense dir-nos paraula. Estem morts de cansament i ens arrosseguem com podem fins a l'hostatgeria, on ens acomoda el pare Cebrià, que no es vol allitar. Que al llit s'hi moren, s'exclama, i ell té feina, té feina, té molta feina, més que moltíssima feina, una missió, una missió sagrada, diu, i desapareix passadís enllà, acompanyat per la resplendor tremolosa d'una llàntia que ens el converteix en un espectre que arrossega un sudari negre.
Després de rodar per les plantes de dalt, de treure el cap per galeries desertes i de travessar una placeta amb una font, entro a l'església per una porta lateral. Hi ha només un parell de ciris encesos, amb prou feines suficients per il·luminar el retaule monstruós que la presideix, una orgia de talles i cornucòpies i arquitectures daurades que em deixa sense respiració. És el més gran d'aquell gènere que mai he vist, i em sorprèn trobar-lo allà, tan lluny de qualsevol ciutat, que és l'entorn propici per a aquella mena de desplegament artístic. Qui l'ha pagat?
I com és possible que hagi estat respectat pels francesos, que, segons ens diu el monjo, van assaltar el santuari fa vint-i-cinc o trenta anys? És ben estrany: si jo hagués estat un soldat de Napoleó, descregut o directament ateu, sens dubte hi hauria calat foc, encara que només fos per la satisfacció de veure com les flames llepaven les imatges, les feien resplendir encara més, i els donaven una il·lusió de moviment abans de convertir-se en una muntanya de brases i carbons.
M'assec en un dels bancs, fascinat per l'espectacle que se m'obre al davant. Intento desxifiar les històries que l'artista em proposa. Costa trobar-les, perquè les motllures, els entaulaments i les petxines que les emmarquen són tan obsessives que gairebé ofega el relat que vol explicar-nos. Però sí: al centre del retaule hi ha un plafó on es representen les figures d'uns pastorets d'ovelles i la Mare de Déu que se'ls apareix, una escena dominada per uns querubíns enriolats, de galtes vermelles, que s'ho miren des de dalt d'un núvol.Tot lliga: sense saber res de la història del lloc, és evident que allà mateix hi ha hagut una invenció. Una aparició com les de tota la vida, no especialment original, però sempre efectiva. Maria, la Verge, apareguda davant d'uns pastors innocents, en circumstàncies carregades de misteri.
El prussià vagava entre els edificis del santuari. Pilars i voltes sense sostre s'aguantaven sobre la malesa, a la vora d'un portal de pedra vella i fosca, entre trossos de carreus; només era una construcció abandonada a mig fer, però semblava un paisatge de després de la fi del món. Va entrar a l'església, buida, desproveïda de bancs; hi havia brutícia i palla escampada pel terra fins a l'absis, on les figures i els ornaments d'or amuntegats al retaule barroc feien un garbuix enlluernador. Davant el presbiteri quatre pageses resaven agenollades.Wielemann les va deixar fer i va posar-se a contemplar les dotzenes de retaulons pintats que cobrien el mur oposat de l'església. Feia lliscar els ulls per les cares pàl·lides dels ninotets. Una roca havia aixafat un home i tres persones intentaven salvar-lo. Una colla d'individus amenaçaven un noi amb baionetes. Dos homes amb barretina i fusell somreien davant un cadáver ensangonat. Cinc filles i dos fills vetllaven el pare moribund; el capellà es disposava a fer-li l'extremunció; a fora l'esperava la mort, un ésser sense trets, carn llisa, blanca i rosa, amb una capa o ala enorme, ni animal ni vegetal. Homes llampats, nàufrags, ajusticiats, tots salvats a l'últim moment. La Mare de Déu que vetllava per ells era una forma triangular, de mirada guenya. ¿Quina mena de devoció podia sentir-se satisfeta amb aquelles paròdies de pietat? En un retauló es veia, a l'esquerra, una dona elevant pregàries a un Crist esquemàtic i, a la dreta, dins una casa, un home espitregat, amb un llençol que li tapava els baixos, i dos metges bigotuts al darrere. Un dels metges li acostava al crani un ganivet de carnisser, i ara es comprenien els ulls d'horror de l'home, només esbossats però claríssims, i els seus braços estesos de derrotat que ho fia tot a Déu. Wielemann es mossegava els llavis. Un segon més tard el crani de l'home devia tenyir-se de sang. ¿Fins on volia perforar, aquell presumpte metge? ¿I quin
miracle agraïa, l'exvot? ¿Que la Mare de Déu l'havia alliberat de la malaltia, o que l'havia salvat del metge? Com li solia passar quan veia o li explicaven escenes de dolor, Wielemann va notar-se una punxada al punt on s'imaginava la ferida. Quan es va tombar per anar-se'n va veure que tenia a la vora, massa a prop, un individu reduït, de cabellera greixosa, que el mirava fixament amb un somriure d'imbècil, com si acabessin d'extreure'l amb pinces d'un retauló. Wielemann va esbatanar els ulls, interrogant-lo, però aquell somriure era indestructible. Va apartar l'individu amb el gest de qui aparta una bardissa i va sortir.