Edicions 62 - 1982 - Barcelona
—¿Els bons eren els qui van guanyar o els qui van perdre la guerra?
—Mmm... Tot depèn de com t'ho miris. Per començar a Fontsanta ens enredaven i ens feien creure qualsevol bestiesa. Allò que els rojos es passejaven amb un punyalet a la boca i una atxa encesa per cremar les esglésies són fantasies de capellans.
—I dels falangistes, què en penses?
—Hi ha de tot però abunden els aprofitats. A Binialutx n'hi ha un xinxer que han acabat malament. O s'han tirat dins un pou o s'han penjat d'un garrofer. Saps que en feren, de desastres!
—I els qui encara viuen?
—La gent els ha de fer cas perquè són els qui comanden. Per exemple, el secretari de l'ajuntament n'és un, però com que, si et cal un paper, l'has d'anar a veure per força perquè té la paella pel mànec... Ara, aquí no és com a d'altres pobles, on els falangistes encara s'hi passegen d'uniforme. Aquí van com a mig espantats i tenen por de la revenja.
—I d'en Franco, què en penses, Sebastià?
—Que és un militar que va guanyar una guerra civil. I una guerra civil no és altra cosa que una baralla entre germans. Com en una família, n'hi havia de bons i de dolents a cada banda. A Binialutx, segons he sentit a contar, els partits polítics tenien cadascun el seu cafè i s'hi podien reunir per a conversar. Que n'has vist cap, tu, de partit?
—El professor de Formacio de l'Esperit Nacional pretén que ens van dur la ruïna d'Espanya i després la guerra.
—Albert, si vols un consell, deixa'ls que cantin. Com els capellans, els falangistes han de defensar la seva tallada. Ara, arribarà un dia que es podrà destapar el merder i veuràs com les coses no són tan senzilles com ens voldrien fer creure.
—I tu què més em recomanes?
—Que facis el cap viu i no parlis de política si no és amb gent segura.
Però a penes sortíeu de la ciutat el tren prenia una altra direcció, perquè el poble d'en Sebastià queia més a mà dreta. I deguérem fer mitja dotzena d'estacions. Era la primera vegada que travessava aquella banda de l'illa i em va sorprendre que hi pogués haver tanta d'aigua. Perquè en ésser a Binialutx tot eren regadius. Amb uns bons molins de vent que treien l'aigua.
En Sebastià ja m'esperava a l'estació i, després de saludar-nos, va resultar que havia previst dues bicicletes. Va fermar la maleta al seu portaequipatges i vam partir cap a ca seva. Ens va caldre travessar tot el poble i quan hi vam arribar va ésser un casalot enorme, amb un corral a la part de darrera. En Sebastià em va presentar els seus pares, que feien de pagès, i quan van haver tornat de la feina, el seu germà i la seva germana. El primer es deia Tomeu i l'altra Maria.
Mentrestant m'havia ensenyat la meva cambra, havíem tret les coses de la maleta i quan va ser l'hora de dinar la mare d'en Sebastià ens va servir un aguiat que us en llepàveu els dits. Es veia que tenien uns bons materials i que ella sabia fer de cuinera. Llavors vam menjar panades i la pasta, de tan bona que era, es fonia dins la boca. I quan vam haver acabat en Sebastià em va convidar a visitar el poble. La primera cosa que vam fer va ésser passar pel seu cafè, que era on es reunien amb els seus amics.
Aquell cafè tenia dos billars i dos o tres jocs de futbol. Ens vam passar una bona estona jugant i, encara que vaig perdre més d'un partit, no me'n va deixar pagar cap. Llavors em va dur a veure la fàbrica de mobles on treballava d'oficinista però a causa de les festes la tenien tancada. I aviat em va presentar un oncle seu, que tenia una barca i l'endemà mateix tots tres vam anar a pescar. L'oncle es deia Rafel i la barca era un llagut molt mariner. Ens vam cansar de treure serrans i el sol abrilenc era molt agradable. Després, mentre tornàvem en bicicleta a Binialutx, perquè el seu oncle vivia al port, es va posar a explicar-me històries de contraban. Mig poble s'hi dedicava i si teníeu sort podíeu fer una fortuna.
—Però i en què consisteix la feina?
—Home, n'hi ha per a tots els gustos! Si tens quatre diners els poses en una barcada. El capità se'n pot anar a Alger o a Gibraltar i si la cosa surt rodona et donen la part de benefici que et pertoca.
—I si va malament?
—Home, aquest és el risc! Ho perds, com és natural. I, mireu per on, el comandant de la guàrdia civil que s'havia pegat el tret era precisament algú que es conxorxava amb els contrabandistes de Binialutx i no li havia quedat cap altra solució. En Sebastià, que coneixia aquelles coses, va dir, però, que d'ençà d'aquell mort la guàrdia civil anava més viva que mai. I que per no res entrava dins ca teva i si t'hi trobava contraban no t'escapaves d'una bona multa.
—I què passa aleshores?
—Home, que el negoci va més bé que mai! Com que hi ha tanta de vigilància el preus s'han apujat.
—I dius que la guàrdia civil no perdona?
—Binialutx és un poble molt especial. A la gent d'aquí li agrada d'arriscar-se i si el poble té sis mil habitants n'hi ha més de la meitat que hi estan ficats d'alguna manera.
I em va explicar encara que els diners que podíeu fer depenien de la feina. Perquè una cosa era guardar contraban a una casa vostra i tota una altra disposar d'un camió, que aparentment traginava llenya a la ciutat però que, ben amagades, duia un munt de saques de contraban. En fi, que a pesar que eren de la mateixa illa, Terrades i Binialutx eren dos pobles ben diferents.
—I, com que on corren diners hi ha joc, aquest poble és un dels més jugadors. La gent ho fa als cafès i sembla que només juguessin per jugar.
—Que vols dir que ho fan amb cigrons o amb fitxes?
—Si no n'ets al corrent, diries que sí. Ara, jo sé de gent que s'ha jugat una casa o fins i tot un hort.
—I, per cert, durant la guerra què hi va passar per aquí?
—Home, això sí que és tota una altra història. Binialutx és el poble mes república de tota l'illa. I al començament de la guerra hi va haver el desembarcament dels rojos que ens va costar un ull de la cara.
—Per què ho dius, Sebastià?
—Perquè els militars i els falangistes es van posar a fer-ne de les seves i pertot arreu hi veien rojos.
—Vols dir que hi va haver una guerra de debò?
—Ja ho crec! I no hi deu haver cap família que no rebés d'alguna manera. Però encara avui la gent només en parla en veu baixa i entre coneguts.