Editorial Ansiola - 2010 - Muro
Rebotiga
El temps, que propicia espais negres, no em deixa retornar a la vella rebotiga. Allà l'apotecari s'investia d'amor i d'autoritat. Tot era seu: la pluja que espicassava els vidres amb cortinetes, la ceràmica amb fruita, el foc i el martiri de les veus, la presència inevitable de Giuseppe Verdi, reverberacions de la ment i del ferro del desig.
En aquella rebotiga vaig conèixer homes que fugien dels brams de la derrota i de laberints estètics. Arribaven i deien el seu nom. Tots frissaven d'apagar la set o de demanar dons al senyor de la casa. Aquest era donat a practicar l'alquímia de l'esperit, parlava llengües mortes i, sovint, es perfumava amb nous arguments. La mar ho sabia i li besava els ulls.