Ed.62 - 2000 - Barcelona
Caminant amagat darrere d'una rècula de mules, i protegit com estava pel fat de la nit, qualsevol bocí d'ombra, una branca o una pedra era suficient per ocultar-me als ulls humans, quan algú se girava. Quan mos trobàvem a poca distància de la porta del poble dita de Pere Sants, se van sentir uns trets i un «Viva el rey absoluto y muera la Constitución» que se me va clavar al cervell. Era la primera vegada en ma vida que escoltava aquelles paraules. A partir d'este moment aquell crit i altres de semblants me matarien lo cuc de l'aurella, perquè el repetien en tots los aixecaments d'apostòlics que se van produir per estos pobles.
Pagesos, mules i cabres van entrar per la porta de la vila amb un coralet al cul. Amb lo trabuc amagat entre les calces, també entrava escolant-me darrere les ombres. Tot i que hi havia algunes persones recolzades a les bandes del perxe, parlant en veu baixa, potser encara devien tindre els ulls enlluernats per la llum que havien begut durant lo dia, i no me van veure, o potser se devien pensar que era un pagès que tornava d'arretiro. Les tristes torxes penjades a banda i banda del perxe començaven a cremar i encara no s'havien fet lo rogle de claror que durant la nit delata els que passen prop d'elles, per molt que se colguin de fullaraca, que quan hi ha massa llum tampoc no se poden fer miracles en sec.
Tancat al calabós de Ca la Vila d'Ascó, espero que arribi el 12 de novembre, dia en què me donaran garrot en execució pública, aquí davant mateix, a la plaça de la Verdura. Una vegada complida la sentència, és la meua última voluntat que totes estes cartes siguin lliurades a mà a mossèn Joan Villaseguí, rector de la parròquia d'Ascó.
Dilluns 17 de setembre de 1832
Este matí no he fet cap mos i, com hi ha món, me ve de gust remullar el garganxó amb un bon raig de vi negre. Amb lo regust que me retorna a la boca vull començar a contar tot lo que va passar al celler del Pastisser. Encara era un mocós, però la sang me va bullir dins les venes quan vaig escoltar tot lo que Pep del Xec va dir de la meua santa mare. Davant de tots los presents vaig jurar que el mataria. I este va ser el motiu principal que va portar la desgràcia a la meua vida, perquè, quan vaig tindre l'edat, vaig complir la promesa.
Se podria dir que m'he criat dins d'un bocoi de vi. D'ençà que tenia deu anys, vaig treballar a la premsa dels Pastissers de la plaça del Vallxiquers. Encara que a vós, mossèn Joan, no us feia gaire gràcia, jo sempre he sigut molt aubirat en estes coses, i volia portar un jornalet cap a casa. Però tampoc me vaig perdre cap de les lliçons que me donàveu encabat de sopar, i no per la mare o per vós, que tant desitjàveu que fos un home instruït, sinó perquè jo mateix també hi trobava gust llegint, copiant o escoltant les vostres ensenyances.
Lo mestratge que me donàreu aquelles llargues nits m'obria les portes de l'enteniment, però l'unsandemà al matinet, no feia falta que ningú me cridés, perquè el treball me feia sentir un home. Amb lo cant del gall enfilava carrer avall en direcció a la premsa recordant tot lo que havia après la nit anterior. Per aquella època ja me començava a aprendre lo llibre de la Ilíada i, durant les hores de feina, recordava els episodis i les batalles dels grecs i els troians i, fins i tot jo mateix somiava que era un d'aquells herois. Però quan havia de baixar al trull me fugien del cap totes estes glòries. Quan la flama del llum de ganxo s'aguantava encesa i havia de baixar al pou per carregar la brisa m'agarrava com un estremiment. Treballava ràpid, tenia un neguit per no perdre l'alè. Me pensava que les calderes de l'infern devien ser una cosa molt pareguda a aquells trulls de cal Pastisser, que segons se sentia dir los van excavar els moros a la roca viva.
Tenia pànic a morir asfixiat. Per estos pobles de les ribes de l'Ebre, cada any cap a l'estiu hi ha aufegats. Sempre s'ha dit que segons quins dies no et pots banyar perquè el riu demana carn. Est és lo preu que s'ha de pagar, i és per això mateix que hi ha tanta devoció a la verge marinera, i vós ja sabeu que se fa una novena molt lluïda a la capelleta del Carme. Més d'una vegada m'havia vist apurat travessant lo riu i algun company de colla encara és hora que l'han de trobar.
Alguns cadàvers mai no han aparegut ni a l'assut de Xerta ni a la mar. I allí, a la voreta, contra la soca d'un gatell se quedava el muntet de roba de l'aufegat, que feia pena de veure perquè era l'únic testimoni que quedava de la víctima que s'havia endut lo riu per sempre. Però encara rai si se pot trobar l'aufegat, que lo més trist per a les famílies és no poder vessar les últimes llàgrimes damunt lo pit del mort, ni poder fer un funeral tal com Déu mana.
Diumenge 28 d'octubre de 1832
Ara que han passat los anys i també me trobo tancat, mossèn Joan, i encara que sé segura l'hora de la meua mort, penso que este calabós de Ca la Vila d'Ascó és com un palau, comparat amb aquella sitja del castell de Miravet. No se pot imaginar l'esgarrifós que és saber-se oblidat, abandonat de tothom dins d'una masmorra. Però allí dins tenia l'amic Jaumet i Ricard i xerràvem molt, pels descosits, en canvi aquí me trobo sol i només tinc lo consol del llibre de la Ilíada, que, de tant en tant, quan me s'adormen los dits de tant fer anar la ploma, me serveix de distracció i me renova les ganes de continuar escrivint.
A la sitja de Miravet pensava moltes vegades en lo meu estimat ruquet Cullerot i me preguntava molt sovint on pararia, si encara era viu o si potser ja feia mesos que havia mort, però el que me sabia més greu era que l'haguessin sacrificat per fer bullir l'olla. Allò m'encenia la sang i me posava a córrer per les galeries fins que acabava rebentat. I en els somnis d'aquelles nits escoltava el brunzit dels tàvecs i me despertava sobresaltat.
Durant uns mesos, amb lo Ricard de la Freixeda mos vam encaparrar a buscar algun lloc on poder excavar una galeria per poder sortir. L'home mos va dir que a la primeria de quedar-se tancat a la sitja, un dia va descobrir una marca rodona en una de les parets. Vam buscar-la pertot arreu. Acabàvem amb les mans i els dits semats de tant palpar la pedra i Ricard plorava de desesperació, dubtava d'ell mateix i mos deia que probablement ho havia somiat i no li vam donar més importància, per què allí dins, mossèn Joan, lo somni i la vetlla se confonien com l'aigua i la terra que de tant remoure se transforma en tèrbola. Totes les galeries estaven excavades a la roca viva i no hi havia cap escletxa ni cap marca. Semblava que haguessin aprofitat una cova natural, una balma dins la roca per fer-la servir com a sitja.
Dijous 25 d'octubre de 1832
Esta vegada, però, vam decidir arribar al Vallxiquers baixant pel mas de Prades i fent cap a la partida dels Barbers, que queda a la vora del riu, a l'entrada del Pas de l'Ase. Allí, al mateix camí de sirga, molt a prop de l'ermita de Santa Paulina, patrona d'Ascó, hi havia una fonda de riu amb embarcador, coneguda com la Gúmena, on feien parada els llaüts, les muletes i les barques que traginaven pel riu i havien de fer nit a port, perquè tothom sap que és una temeritat navegar per l'Ebre en hores fosques, i més encara dins del perillós Pas de l'Ase. Rondaríem pels voltants de la fonda i, entrada la nit, com que encara mos quedaven tres o quatre unces del grapat que havíem agafat del tresor per pagar al taverner de la Figuereta la cita amb Manelet, un de naltres s'aproparia per comprar menjar i vi: feia setmanes que no tastàvem lo carretell, lo pa i la sal. Aquella mateixa nit, encabat d'escalfar-mos lo ventre, pel camí de sirga amunt arribaríem fins al barranc del Vallxiquers, i d'allí al mas de Manelet, tirant pel dret, només hi havia un parell d'hores de camí.
Al tardet vam plantar-nos al turonet que queda tot just damunt de la fonda. La Gúmena està situada a la mateixa boca d'entrada del Pas de l'Ase. Una de les parets de la casa queda arranada gairebé a la vora de l'aigua; damunt surt un braç, un marge fet de pedra, que entra dins del riu i talla el corrent, la qual cosa és aprofitada per fer d'embarcador. Vam veure amarrades algunes muletes i pontones.
A mà dreta s'alçaven los roquerals coneguts com los mugrons, que cauen en picat al riu i formen un imponent espadat de roca viva. A l'altra banda la serralada del Tormo, els crestalls de pedra de Sant Miquel de Vinebre baixen fins a besar l'aigua. Les cingleres de roca d'una banda i l'altra, que semblen tallades a plom, formen un imponent embut natural que escanya el riu.
Vam lligar la mula i Cullerot contra la soca d'un auliver bord i vam estirar-mos a terra esperant que les ombres anessin aufegant les últimes clarors del dia. Quan portàvem una estona, la quietud de l'indret mos va posar alerta. Encara no era fosc del tot i no se sentia ni una ànima, ni els gossos bordaven, cosa estranya per a una fonda com aquella. Les tripulacions dels llaüts solen ser de quatre o cinc sirgadors, el daliner, el patró, el mosso i el cridaner gosset de la nau.
Jaumet, que dels tres era el que tenia més bona vista, mos va dir:
— Mireu. Mireu allà baix. A la boca del Pas de l'Ase. Pugen llaüts... Per darrere dels penya-segats de la nostra banda dreta, que amb les llums de l'horabaixa pareixien gegantines escultures de monjos resant, vam veure primer dos llaüts amb les veles desplegades: la trau i la gàbia bombades per les ratxades de la garbinada, que puja de la mar enrinxolant la crosta de les aigües. Darrere n'hi vam comptar quatre més. Al mateix moment vam escoltar la primera descàrrega.
Per les fogonades de les armes vam veure que pels voltants de la fonda hi havia parapetats uns quants hòmens que disparaven contra les naus amb mosquet. Alego vam escoltar el so dels corns dels llaüts, i el rebombori de crits d'alarma que sortien de dins la fonda. Dels llaüts van contestar també amb altres descàrregues de trets que es perdien per la vora. El ressò de tot aquell soroll s'amplificava contra les parets de roca d'una banda i l'altra i l'eco s'anava repetint pertot arreu. Semblava que el món s'esfondrés. Mai no havia escoltat un rebombori com aquell, ni a les tronades més escandaloses. El combat continuà uns minuts més fins que de les primeres embarcacions que estaven ja prop de la vora van començar a saltar hòmens a l'aigua. Alguns se van aufegar enduts pel corrent, i els que aconseguien surar eren rematats per les tropes de la vora. Però les altres, naus carregades de gent armada, que tiraven sense parar, van aconseguir pujar arrambades a l'altra riba, i ja estaven a punt d'atènyer l'embarcador.
Los soldats, que havien preparat l'emboscada, van replegar-se pujant de cara a naltres. Eren tropes d'una columna de liberals regulars, tots anaven amb casaca blava, portaven mules o rucs agafats pel ramal i un, que semblava manar, muntava a cavall.
Va ser llavors que vam escoltar una forta detonació. Acabaven de volar l'embarcador i una de les naus, que se trobava més a la vora, va volar pels aires. Una pluja de cossos rebentats, estelles de fusta i pedres va caure al riu i per les vores.
L'espetec mos va mig ensordir. Vam alçar-nos quan ja mos trobàvem voltats de soldats liberals per totes bandes. Los altres llaüts que pujaven riu amunt van aconseguir apropar-se a la vora i va començar a saltar gent armada. Los liberals mos van empaitar armes en mà. El que manava, sense desmuntar del cavall, mos va dir que, a partir d'aquell moment, érem presoners de guerra. Tres soldats mos van empènyer per l'esquena i vam haver d'agafar el ruc i la mula i seguir-los.
Ara que me trobo tancat al calabós de Ca la Vila d'Ascó, quan porto tants dies escrivint, sé que les llavors que vós i els llibres vau sembrar dins del meu esperit quan era un xiquet i durant els primers anys de la joventut van caure en terra erma. Un bancal perdut, que mai no va ser llaurat per les ensenyances d'altres mestres, que mai no va ser adobat per les contínues lectures que necessita una bona instrucció, i per molt que diguin que el molt llegir fa perdre l'escriure, crec que els hòmens han de beure fins a rebentar de totes les fonts dels llibres que altres hòmens han escrit abans d'ells, d'aquells que han sobresortit per damunt de tots i ni el pas del temps ha pogut arraconar a les calaixeres de l'oblit. Només d'esta manera se va eixamplant l'enteniment i se poden arribar a comprendre els secrets de la persuasió que amaguen la màgia dels mots encadenats d'un llibre. I també és ben cert, mossèn Joan, que si el temps no acompanya i l'home no sap trobar la primavera del seu temps, lo repòs d'esperit sobre la terra propícia, per moltes fantasies que rondin pel cap, aquella tendra planta que només creix amb la llum de la raó mai no podrà florir. [...]
Penso tot això ara que me trobo escrivint a la presó, veient com s'acosta el dia que me passaran pel garrot. I un clau se me clava al cor perquè és molt trist per a un home que hagi de trobar el desitjat temps de solitud i de calma dins l'enganyosa serenor del calabós, esperant l'execució, sabent lo dia i l'hora que ha d'arribar la dalla de la mort i la manera com ha de ser. Lo pitjor turment per a un home, quan té ús de raó, és saber com ha de morir i el dia que ha de traspassar. La incertesa del temps futur és un regal que la Providència dóna a l'home, i és com si li digués: «Au, va, xiquet, vés fent via! Camina per tu sol i vés-te obrint la senda que vulguis! Ets lliure per escollir la direcció i mai no sabràs allí on s'acaba... I procura no errar gaire, i que la marrada no sigui gaire gran, que encabat hauràs de passar per l'adreçador». I naltres vivim en la plenitud. Mos pensem que el camí no té final, i això, segons com se miri, és també una grandesa, un secret que ningú no pot profanar. Sempre s'ha dit que els temps passats van ser millors, això no ho vull posar en dubte, pobre de mi, però ara que només me falten unes setmanes per anar a l'altre barri, el que compta són los dies que vindran i no els que ja han passat per molt bonics que hagin sigut. Per això mateix penso que, en posar una fita a l'existència, és com si m'haguessin enterrat de viu en viu. I potser és per això mateix que us vaig demanar el paper i la ploma. Tal vegada, com que sé que ja estic mort en vida, l'únic que me queda són estes paraules, que, com podeu veure, tampoc no són gran cosa.