Edicions 62 - 1979 - Barcelona
171
Veritat és que en una companya eren vint almogàvers qui eren de Segorb e de l'encontrada. e posaven al porxe de Sent Nicolau de Portopí. E la vespra de Nadal anaren-se'n los deu a percaçar bestiar que menjassen lo dia de Nadal; e aportaren quatre moltons, e faeren-los escorxar, e, escorxats, penjaren-los al porxe. E la un dels companyons, lo qual era de Segorb, havia jugat e havia perdut; e pres un quarter de moltó, ab la fellonia, e mès-lo en ast. E és costuma de catalans que la vespra de Nadal tothom comunament dejuna, e no menja estrò a la nuit; e així los almogàvers aquells anaren percaçar cols, peix e fruita que menjassen. E al vespre, con foren venguts a la dita posada del porxe de Sent Nicolau de Portopí, veeren prop del foc on ells devien menjar, lo quarter del moltó en ast, e meravellaren-se'n, e se n'esquivaren fort, e digueren:
-¿Qui és aquest qui aquest quarter de moltó nos ha més al foc?
- E aquell respòs que ell l'hi havia mès.
- E per què ho havets fet?
- Per ço con jo vull anit menjar carn, a deshonor de la festa que demà serà.
E aquells reprengueren-lo molt, e pensaren-se que si bé ho deïa, que no ho faria; e així aparellaren llur sopar, e meseren llur taula. E aquell pres una tovalleta a l'altra part del foc, e assec-se; e mes sa tovalla, e tuit començaren a riure e aixufar, que cuidaven-se que ho fes per escarn. E con ells foren asseguts, començaren a menjar, e aquell pres son quarter de moltó, e va'l-se posar davant, e talla de la carn, e dix:
- Jo vull menjar d'esta carn, a deshonor de la festa que anuit és e demà serà.
E al primer bocí que es mès en la boca, venc-li en vision un hom tan gran, que tocava del cap al teginat del porxe, e donà-li tal de la mà per la cara, plena de cenra, que a envés lo gità en terra. Sí que cridà, con fo en terra:
-Santa Maria, val!-, tres vegades.
E jac així con si fos mort, tot despoderat de sos membres, e hac la vista perduda. E los companyons llevaren-lo, e posaren-lo sobre una flassada, e estec con a mort bé entro a hora de mija nuit. E con lo gall cantà, ell cobrà la paraula, e demanà prevere; e el clergue de l'esgleia del dit lloc de Sent Nicolau venc, e confessà's d'ell molt devotament. E lo dia de Nadal per lo matí, a precs e a requesta d'ell, portaren-lo a l'esgleia de madona Santa Maria, de Mallorca; e davant l'altar ell se féu posar, e tothom venia-lo veure. E ell era així dèbil, que de negun membre que ell hagués no es podia en res ajudar, e la vista que havia del tot perduda. E plorant, pregava lo poble que degués Déu pregar per ell; e davant tuit ell manifestava sos pecats e sos falliments, ab gran conticció e ab gran dolor, sí que tot hom e tota dona n'havia gran pietat.
212
E tantost con açò hac fet, l'emperador, davant tuit, féu-se asseure de prop frare Roger, e donà-li la verga, e el capell, e la senyera e el segell de l'emperi, e el vestí de les robes qui tanyien a l'ofici, e féu-lo cesar de l'emperi. E cèsar és aital ofici que seu en una cadira qui és prop d'aquella de l'emperador, que no és mas mig palm pus baixa. E pot fer de l'emperi tot aitant con l'emperador; que ell pot donar dons perpetuals, e pot metre la mà al tresor, e pot fer questes, e penjar e rossegar; e finalment, tot quant l'emperador pot fer, pot fer ell. E encara s'escriu "Cèsar del nostre emperi", e l'emperador li escriu "Cèsar del teu emperi". Què us diré? Que d'emperador a cèsar no ha tan solament negun departiment mas que la cadira es pus baixa mig palm que aquella de l'emperador, e l'emperador porta capell vermell e totes ses robes vermelles, e el cèsar porta capell blau e totes ses robes blaves, ab fres d'or estret. E així fo creat frare Roger cèsar; e trobà's que quatre-cents anys havia que cèsar no havia haüt en l'emperi de Contastinoble, per què fo la honor molt major. E con tot açò fo fet ab gran solemnitat e ab gran festa, d'aquí avant hac nom En Berenguer d'Entença "megaduc", e frare Roger "cèsar". [...]
Com lo cèsar partí de Gal·lípol, de la host, ell lleixà per cap e per major lo megaduc En Berenguer d'Entença, e En Bernat de Rocafort per manescal de la host; e així ana per ses jornades tant, que venc a la ciutat d'Andrinòpol. E el fill de l'emperador, xor Miqueli, eixi-li a carrera e el reebé ab gran honor; e açò féu lo malvat per ço que veés ab quina companya venia. E con fo entrat a Andrinòpol, lo fill de l'emperador estec ab ell, ab gran goig e ab gran alegre que el cèsar féu d'ell; e xor Miqueli faia d'ell atretal.
E con hac ab ell ensems estat sis jorns, al setèn jorn xor Miqueli hac fets venir a Andrinòpol Girgon, cap dels alans, e Melic, cap dels turcloples, així que foren entre tots ben vuit mília hòmens a cavall. E aquell dia ell convidà lo cèsar e con hagren menjat, aquell Girgon, cap dels alans, entrà en lo palau on estava xor Miqueli ab sa muller e el cèsar, e van trer les espaes e van tot especejar lo cèsar e tots aquells qui ab ell eren; e puis per la ciutat mataren tots quants ab lo cèsar eren venguts, que no n'escaparen mas tres qui se'n muntaren en un campaner. E d'aquells tres era la u En Ramon Alquer, fill d'En Gisbert Alquer, cavaller de Castelló d'Empúries; e l'altre, fill de cavaller de Catalunya, per nom Ramon de Tous; e l'altre, Bernat de Roudor, de Llobregat. E aquests foren al campaner combatuts, e ells defensaren-se tant, que el fill de l'emperador dix que pecat seria si morien, e així assegurà'ls. E aquests tres solament n'escaparen.
I en lo primer lloc on ell venc del regne de Múrcia fou Alacant, i combaté la vila i la pres; i puis muntà al castell, qui és dels bells castells del món, i pensa'l de combatre tan fort, que sus per la muntanya a amunt el senyor rei, son cos, se'n muntà, amb molts cavallers a peu, estrò a la porta del castell; i un poc llunyet de la porta hac un tros de mur qui era enderrocadís, i per aquell lloc, i per la força de les armes, envaïren lo castell.
E con lo senyor rei hac ordonat Alacant, anà-se'n a Elx, e posà setge a Elx, e hi trasc ab trabucs. E dins aquell temps que el setge se tenia, hac tota la Vall d'Etla e de Noetla, e Nampot, Asp, Petrer, la Mola. E hac Criveleny, que l'arrais de Criveleny se'n venc a ell e es féu son hom e son vassall. E puis hac Fava-nella, Callosa e Guardamar. Què us diré? Tant tenc assetjat Elx, que l'hac, e es reté a ell. E puis hac Oriola e lo castell, que li reté Pero Roís de Sant Cebrià, qui n'era alcaid, que el li reté con veé que la vila d'Oriola hac haüda; e hac gran raon que li retés lo castell sens colp e senes costada, que un dels pus forts castells e dels pus reials és d'Espanya; e així podets entendre aquell cavaller con féu gran bondat e gran cortesia, que així reté lo dit castell al senyor rei.