Gazeta de Vic - 1920 - Vic
No era sols el Círcol el punt de reunió de la jovenalla intel·lectual d'aquell temps. A l'antiga casa de les figures de la Plaça de D. Miquel, can Puigsech, hi vivien amb son bondadós pare els quatre germans Masferrer. El major Josep, cursava al Seminari; el segon, Francesc era aprofitat i excèntric alumne de la Facultat de Filosofía i Lletres; el tercer, Ramon, seguia els cursos de Medicina amb gran lluïment, i el quart, Francisco, en els anys de que vaig fent memòria era un capoll d'estudiant de Dret, per esser després un advocat de forta envergadura. Ells al Círcol hi venien poc, en Francesc que tenia coses rares no s'hi acostava mai. Se bastaven ells sols per constituir una espècie d'Ateneu domèstic, a on acudíem tots quasi diàriament en temps de vacances. Allò era una Acadèmia singular. Tot menjant els germans Masferrer sengles llesques de pa torrat, que n'eren folls, se disputava de tot amb calor i colps de puny a la taula. Tant en Josep com en Francesc eren filòsofs de raça, i el segon, a la classe d'en Xavier Llorens i Barba de la Universitat de Barcelona era considerat pels condeixebles i pel mateix professor, com l'alumne que més a fons penetrava en l'intringulis de la filosofia escocesa que en Llorens sabia empeltar amb la tradició filosòfica nostrada. [...] S'hi passava bé l'estona a can Puigsech, i com les mosques a la mel hi acudíem tots els de la nostra colla. [...]
En animada conversa estàvem els companys a can Puigsech, quan tot d'una se'm va ocórrer proposar-los anar a la Font de la Torre Morgadés de bon matí, avisant a n'en Cinto que el passaríem a buscar a can Tona, masia no molt lluny de la dita font, on ell des del primer curs de Gramàtica s'hi estava d'estudiant mestre. Dit i fet. Sobre unes rebregades i grogues cobertes de pergamí, hi escriguérem un missatge en llenguatge antic i en lloc de segell pendent, hi vaig dibuixar-n'hi un de semblant al del Consistori dels Jocs de Barcelona, que mostrava un arbre amb una arpa, i deia a l'exergo Esbart de Vic. L'arbre volia ser un desmai, que n'hi havia un al peu de la fontana, i d'aquí vingué que de la Font de la Torre de Morgadés se'n digués des d'aleshores poèticament la Font del Desmai. Al sendemà, a punta de dia, ja ens trobàrem reunits al Pla de Santa Teresa els primers esbartistes, i en arribant a can Tona ens saludà somrient en Cinto donant a quiscun un clavellet que tots ens posàrem al trau de l'americana. Era el dia 19 de juny de 1867, vigília de Corpus Cristi.
Aquell piset humil del carrer de la Riera, n.° 4, li venia molt estret a la novella societat que anava fent-se més gran cada dia; i acabat el quinquenni, arrencà el vol per anar-se'n a fer-se un niu platxeriós al segon pis de Casa Rol. S'hi entrava per una porta a l'àngul reconada que feia a la vella placeta del Pallol, al costat de l'hostal de ca l'Ayguadé i de can Rosconi, cantonada al carrer d'Isabel. Tota aqueixa topografia no se la poden pas reconstruir en sa imaginació los qui passant pel carrer d'en Verdaguer, contemplen la sumptuosa casa Comella edificada sobre el solar de la senyorial Casa Ferrer (Rol). Lo segon pis on s'instal·là en l'any 1865 el Círcol Literari, era una habitació suficientment espaiosa, amb una regular sala de sessions; sala de lectura amb ses llibreries, dues peces pel cafè, i una saleta semicircular, que en dèiem nosaltres pomposament la rotonda i en ella hi havia el piano. Aquesta saleta era la part alta d'una de les velles torres de la muralla de les Devallades i tenia una vista esplèndida del Ponent de la Plana. Les postes de sol que jo hi havia contemplat des d'aquella alegre miranda, tot filant els ensomnis de joventut!
Jo em vaig quedar lo primer torn de vetlla, i ja a nit entrada la borinor que cap al tard se sentia del temporal que venia de la part de Cap-de-riu (Sud-oest) anà creixent i desfent-se en pluja copiosa amb molta llampegadera. La borinor era incessant i el temporal a mitjanit era desfet i imponent. El malalt fins aleshores ensopit, va semblar que es deixondia i sentint l'espetec del diluvi d'aigua, me deia: «que es posaran tous els carrers». Al fort de la tempestat, comencí a sentir una remor fonda, estranya, y com el so de una campana llunyana que demanava auxili. Era la campana de la iglésia del carrer de Sant Francesc. Lo temporal no minvava. i la remor no era sols de la tronada i dels xàfecs, sinó que s'hi barrejava un confús brogit: i al brogit succeïren altres tocs de campana més a prop, i vingué de la part de la placeta dels Martirs un crit esglaiador de necessitat! necessitat! que a la Calle es neguen! La Calle és el nom vulgar del barri extramurs de Sant Francesc.
L'esglai me congelà el cor, quan enmig d'aquella desfeta tempesta, sentint-se més que remor, una espècie de braolar de les aigües revingudes, vaig sentir la crida a toc de trompeta, manant que tothom tragués llums, i pena de la vida a qui no anàs a socórrer i auxiliar a la pobre gent dels suburbis de la ciutat que estaven inundats. A l'obrir la finestra per sentir millor lo que el veïnat s'anava comunicant de porta en porta, vaig sentir que deien que l'aigua havia aterrat la casa de l'horta d'en Carballo. Era precisament la casa on havia jo d'anar a fer la vetlla, i aixís ho sabien del vespre abans a casa meva. No puc descriure la impressió rebuda.