Edicions 62 - 1978 - Barcelona
—Saps per què es va tirar al safareig l'amo en Porreta?
—Perquè estava malalt?
—Pots pensar! Perquè el que havia fet durant la guerra no el deixava dormir.
—I què havia fet?
—S'havia apuntat amb els falangistes i donava oli de ricí als rojos.
—Però els rojos eren els qui volien matar els capellans i les monges!
—Això no ho vaig sentir a dir. L'oncle en Biel i un home que va venir deien que a l'amo del cafè de la font l'havien mort per una qüestió de diners.
—Una història de diners?
—Sí, n'havia deixats a l'amo en Porreta i en lloc de tornar-los es va estimar més matar-lo.
—Però i com ho saps, tot això?
—Jo era a l'excusat i l'oncle i l'home es van posar a parlar-ne sota la porxada. Vaig procurar no fer gens de renou i no vaig sortir fins que se n'hagueren anat.
—I si tot això fossin mentides? Si l'home li volia mal, a l'amo en Porreta?
—No ho creguessis! També deien que hi havia hagut altres falangistes que havien acabat malament. Qui no es tirava dins un pou es penjava a un garrofer.
—Vols dir que se suïcidaven per remordiments?
—Sí, perquè quan veien els desastres que havien fet, els fugien les ganes de viure.
—I el teu oncle en coneix més?
—Suposo que sí, però jo no li ho puc demanar. Ell es pensa que no ho sé i davant un nen no en parlaria mai.
—Però al campament no ens parlaren mai d'aquestes coses.
—Doncs no en parlis amb ningú, no fos que et fessin beure oli de ricí. Mira, aquí n'hi ha. Ja et pots posar a recollir la molsa.
I vam començar les pujades de debò. L'autobús perdia la força i a estones l'hauríeu deixat darrera caminant una mica de pressa. No hi feia res perquè ens endinsàvem a les muntanyes i hi havia fondals enormes. Si miràveu per la finestreta el paisatge era millor que el del campament. Semblava un lloc ideal per a fer-hi una pel·lícula d'indis. I el pare Ferrer ens va contar la història d'un home dolent que havia empès la dona per un d'aquells precipicis. Però en arribar a Fontsanta la va trobar que resava davant la Mare de Déu, que l'havia agafada abans que toqués en terra. L'home es va posar a plorar i després es va confessar. I de llavors ençà no va voler més mal a la dona.
Quan vam ser dalt la muntanya vam poder veure la resta de l'illa i, al fons, es veia la mar. Hi havia algunes taques marrons i el capellà ens va dir els noms d'aquells pobles. A un d'ells era, precisament, on s'aturaven en Mayol i el seu pare. I em vaig dir que en arribar al vespre a casa demanaria permís als pares per acompanyar-los un diumenge.
Al coll, ens vam posar a baixar cap a la vall de Fontsanta. Al centre es veia una església amb algunes cases. Així com davallàvem van desaparèixer, però al cap d'una carretera amb oms a banda i banda, vam sortir a la plaça i vam haver arribat. La primera cosa que vam fer va ésser anar a resar a la mare de Déu. L'església era petita i fosca. Després va venir un capellà i ens menaren a veure el museu.