Dr. Pearson. L’home que va portar la llum a Catalunya

Columna Edicions - 2004 - Barcelona

Autor: Xavier Moret i Ros
Indret: Pantà de Sant Antoni (Talarn)

El ritme de construcció va ser infernal des d'un principi. Es construïa molt de pressa i més de mil persones excavaven rases amb pic i pala. Es calcula que unes mil sis-centes persones van participar directament a les obres. Carlos Montanés, que ho veia des de la banda de La Canadenca, ho explica així: «A l'estret de Sant Antoni de Talarn s'havia de construir una presa de considerables dimensions, uns vuitanta metres d'alçada. L'equip de Pearson es va posar en moviment i va desplegar tota la seva capacitat organitzativa per a l'execució d'obres hidràuliques que era possible aleshores. Res era una dificultat. Semblava que els problemes tècnics donaven a aquells homes una fortalesa més gran i més ganes de superar-los». I afegeix Montanés: «Allà vaig poder comprovar l'esperit americà de la Nova Frontera. El "go west, young man, go west" del segle xix es traduïa en la nostra terra, per a aquells tècnics que dominaven la tecnologia més avançada, a perforar muntanyes de roca i saltar abismes. Es va construir la carretera de Terradets, per on els Trens Renard transportaven el material per a la construcció de la presa de Talarn. Es va instal·lar una fàbrica de ciment i es va deixar tot a punt per començar la construcció de la presa».

Un dels problemes que plantejava aquesta obra era el de la gran quantitat de formigó que es necessitava. Estaven previstos un total de tres-cents cinquanta mil metres cúbics, és per això que calien vuitanta-vuit mil tones de ciment. El volum era tan gran que no es podia transportar en tren, ja que l'estació més propera era la de Tàrrega, a un centenar de quilòmetres. Al final el Dr. Pearson va optar per construir una fàbrica de ciment just al costat de la presa. El material per fer la fàbrica va arribar de Bèlgica i es va muntar en pocs mesos. Tenia una capacitat de producció de tres-centes vint tones en vint-i-quatre hores, suficient per a les necessitats diàries, que en algunes fases de la construcció van arribar a ser de mil metres cúbics de formigó, el que vol dir entre dues-centes i dues-centes cinquanta tones diàries de ciment. Un cop acabades les obres, aquesta fàbrica va ser comprada per l'empresa Asland, que la va desmuntar per poder-la portar a Montcada i Reixac, prop de Barcelona, on ha estat fent ciment durant un munt d'anys.

Autor: Xavier Moret i Ros
Indret: Pantà de Sant Antoni (Talarn)

Es treballava en la construcció de la presa les vint-i-quatre hores del dia i, segons mossèn Lledós, cronista fidel d'aquells temps convulsos, era «un dels espectacles nocturns més bonics i fantàstics que podien contemplar-se, durant el període màxim de les obres, la il·luminació elèctrica d'ambdós campaments, o poblacions improvisades per als empleats de la Companyia, i els llocs on treballaven de nit gairebé igual que de dia nombroses brigades».

»Presenciada aquella esplèndida distribució de llums des de la part de Sant Jaume o del mirador anomenat "lo balconet", era de bellíssim efecte veure oscil·lar tants punts lluminosos enmig de la foscor que regnava en la resta del paisatge, des de la bombeta de 18 bugies fins al focus de grandíssima potència, els reflexos del qual es veien sobre les murmurants aigües de la Noguera Pallaresa, sentint-se al mateix temps el xiulet i la trepidació de les locomotores, el colpejar de les eines i el xerric de les broques d'aire comprimit en perforar la roca, que trencaven la solemne quietud que regnava en aquella hora a la resta de la comarca».

Un any després, a mitjan 1916, el mur de la presa arribava als vuitanta-dos metres d'alçada i es considerava ja pràcticament acabada. Entre els mesos de gener i abril de 1916 s'havien col·locat quatre de les set comportes de deu metres d'ample per sis d'alt; les altres tres estaven retingudes al port d'Anvers per culpa de la guerra. Havien estat dissenyades per una fàbrica de Zuric i, com que la grua no podia aixecar-les, es van haver de posar a pes, cosa que va suposar un esforç titànic.

Autor: Xavier Moret i Ros
Indret: Parc del Pinell (Tremp)

El maig de 1912 centenars d'obrers van començar a obrir a pic i pala la carretera de Terradets. S'ajudaven de tant en tant amb dinamita, però l'obra en qualsevol cas va ser faraònica i eren molts els que apostaven que mai no aconseguirien fer passar vehicles per un lloc tan estret. La carretera, però, es va acabar en pocs mesos i no van trigar a passar-hi els Trens Renard, uns estranys híbrids entre tren i piconadora que va inventar el militar francès del mateix nom i que van començar a funcionar a França el 1904. Es movien amb benzina i la seva marxa era molt lenta, d'uns cinc quilòmetres per hora, però eren capaços de carregar molt pes i d'avançar pels camins més difícils. Això sí, deixaven a la carretera un solc tan profund que era molt perillós per a les tartanes i els automòbils. En total van portar uns deu Trens Renard a Tremp. Eren molt espectaculars i el primer que va arribar a la població, a principis del 1912, va aixecar una gran expectació. El conduïa un francès anomenat Paul, que es va quedar a viure a Catalunya i que la gent apreciava molt perquè era un bonàs.

Molts anys després, un dels testimonis de l'arribada del primer Tren Renard va explicar a Fernando Sales les seves impressions. «Jo no tenia ni deu anys, però encara me'n recordo. Quan ens van dir que l'endemà passaria pel poble el Tren Renard, ens van donar festa a l'escola perquè poguéssim veure'l. Al final va arribar. Era una cosa impressionant de debò. Avançava molt a poc a poc, i els sis vagons que arrossegava eren moguts per un mateix eix que sortia des del motor. Per engegar-lo s'havia de fer voltes primer a una maneta que impulsava un petit motor i aquest al seu torn donava voltes a una maneta del motor més gran. Quan es feia de nit, o quan els conductors tenien gana, aturaven el Tren Renard a la carretera i a la seva vora aixecaven un campament improvisat. Així, al cap de sis dies, va arribar el primer Renard a Tremp».

A més dels Trens Renard, La Canadenca també va portar a Tremp una desena de cotxes més o menys luxosos, reservats perquè els enginyers de les obres poguessin desplaçar-se fins a Lleida o Barcelona. Als afores de la població es van habilitar unes quadres per a quatre-cents cavalls i mules i durant mesos es van registrar a Tremp llargues corrues de carros que portaven queviures i altres materials lleugers. L'empresa de transports La Pallaresa era l'encarregada de dirigir aquest servei i, segons Mossèn Lledós, «la mitjana de carros que arribava diàriament a Tremp va ser durant un temps de vuitanta». I afegeix: «El moviment rodat en aquesta població (Tremp), en especial durant el primer període de les obres, o sigui, abans de la guerra europea, va ser enorme. Els automòbils del servei públic arribaven en bon nombre tots els dies, plens de treballadors, als quals la companyia pagava el passatge, i els de menys cabuda, tant els de l'empresa com els particulars, circulaven també contínuament, atronant l'espai amb el soroll dels motors i els tocs de sirena». A més, entre Tremp i la presa es van posar quatre vies per on passaven els trens de la companyia, equipats amb tres o quatre vagons o plataformes i a un ritme molt lent.

Autor: Xavier Moret i Ros
Indret: Rambla del doctor Pearson (Tremp)

El Dr. Pearson va fer, en total, set visites a la Conca de Tremp. La primera, ja l'hem esmentat, va ser a finals de juny de 1911, quan va anar a inspeccionar el congost de Susterris. La segona va ser el novembre del mateix any acompanyant els primers equips de geògrafs i topògrafs de La Canadenca. Al llarg del 1912 hi aniria dues vegades per inspeccionar les obres: l'abril i l'octubre, i hi tornaria el maig i el desembre de 1913, quan la població de Tremp, un cop esvaïda ja tota la desconfiança, el va obsequiar amb un homenatge popular com si fos el mateix Mister Marshall. Faria encara una última visita, el juny de 1914, poc abans que esclatés la Primera Guerra Mundial. Els que el van tractar, mossèn Miquel Lledós entre altres, el van descriure com un home afable i intel·ligent que caminava de pressa i prenia decisions ràpides. Anava vestit a l'americana, amb barret d'ala ampla inclòs, i es desplaçava per la comarca muntat a cavall. En alguna de les visites el va acompanyar la seva esposa, Mabel Ward, a qui els testimonis descriuen com una senyora primmirada que parlava molt poc i que es tapava la boca amb un mocador per por dels microbis.

Autor: Xavier Moret i Ros
Indret: Cafè Segle XX (Tremp)

Les conseqüències d'aquesta allau humana no van trigar a notar-se a Tremp: no hi havia habitatges suficients i molts havien de dormir en cabanes, corts, quadres o pallers. Qualsevol lloc era bo. En cases que es llogaven per dues pessetes al mes s'hi podien encabir més de quaranta persones. Els preus es van disparar i moltes cases de Tremp es van convertir en pensions on per una pesseta al mes es podia menjar i dormir. També es van obrir unes quantes tavernes i fins i tot cases de putes. Segons van fer constar els cronistes locals, hi va haver un moment que entre la Pobla i Tremp hi havia més de quinze cases «de mala nota». Mossèn Miquel Lledós va escriure el 1917: «La nostra ciutat es va convertir en el camp d'operacions triat preferentment pels mercaders del vici i immoralitat de tota classe, i hem de lamentar d'una manera especial el flagell que va caure al damunt d'aquests éssers envilits, deshonra i oprobi del seu sexe i de la societat...».

Els cafès de Tremp eren plens a tota hora i no tancaven gairebé mai. Pels carrers sempre hi havia animació i de tant en tant esclataven grans baralles, amb cops de puny, ganivets i fins i tot pistoles. També volaven, com als típics saloons de l'Oest, les taules, les cadires i els vasos. Hi ha una llegenda negra que indica que en aquells anys a Tremp es bevia més que mai i que els excessos de l'alcohol eren la causa de freqüents aldarulls. Els dos cafès que hi havia a Tremp abans de La Canadenca, el Siglo XX i el Nacional, obrien les vint-i-quatre hores del dia i s'hi jugava a la ruleta, al «monte» i al «baccarà». Per fer-se una idea de l'ambient que hi havia, tan sols cal dir que els crupiers havien d'anar amb pistola. Un dels personatges famosos d'aquella època va ser el sergent Català, responsable de la Guàrdia Civil a Tremp. Solia anar sempre amb el sabre desembeinat i solucionava els conflictes amb tanta energia que no tenia miraments. Aviat va quedar clar, però, que ell sol no ho podia arreglar tot, i va arribar un moment, el juny de 1912, en què veient que les baralles eren cada vegada més freqüents, les autoritats van demanar al Ministeri de Governació que augmentés la dotació de la Guàrdia Civil.