Barcanova - 2003 - Barcelona
Sense saber com ni per què, aquella mateixa nit va començar a córrer per Nargó que al rasper d'Armena hi havia aparegut el cadàver del comte d'Espanya. La gent ho comentava d'escoltet i amb temor. Alguns fins i tot van tancar les portes i les finestres abans que els altres dies, i gairebé tothom va fer passar la balda grossa dels mals presagis. L'Emilieta de cal Buscalló —una padrina del poble que tenia fama de creure en bruixes— va treure unes urpes de duc que guardava en una calaixera per als divendres de Quaresma i les va lligar encreuades a l'anella del portal de l'era. I a cap de les dues tavernes ni a l'hostal no van poder fer colla per a una trista partida; els escassos clients que hi havia van haver d'acabar ajocant-se d'hora com les gallines. El simple nom del comte ja feia por. Potser era per les vegades que, per espantar la canalla, els grans havien dit la frase: «Ai que vindrà el comte d'Espanya i se te n'endurà...»
L'endemà, les autoritats de Nargó es van desplaçar a la vora del Segre, davant per davant d'on encara jeia el cadàver. L'agutzil del poble baixava quatre passes més endarrere amb una corda molt llarga enrotllada entre coll i espatlles. Alguns vagarosos i tafaners els vam voler fer costat i també vam baixar camí ral avall.
Quan hi vam arribar, l'alcalde major d'Organyà ja feia una mica que hi era amb dos presbíters de la seva vila, mossèn Antoni Savi i mossèn Armengol Ritort, i el tinent del destacament, Esteve Ribas.
«No hi ha cap dubte, vaig pensar, que sigui de qui sigui el cadàver, deu ser d'algú important»
L'agutzil va passar a l'altre costat del riu, va inspeccionar una mica el cos i el va lligar per sota els braços, fent-li un nus a l'alçada del pit. Després es va tornar a ficar al riu i, des de la meitat del cabal, va llançar un cap de la corda en direcció a la vora on érem nosaltres. Alguns van començar a estirar mentre ell, des de dintre el corrent, ajudava a passar la corda i el cos del mort. Al cap d'una estona ja va ser a la nostra banda.
Les autoritats van procedir a identificar-lo, tot fent petits grupets i parlant entre ells. L'alcalde d'Organyà enraonava amb el de Nargó i amb un parell de regidors. Mossèn Argerich xiuxiuejava amb els capellans d'Organyà, i el jutge anava d'una rotllana a l'altra, una mica nerviós.
Mentre es feien aquestes deliberacions, de sobte, van aparèixer dos militars carlins. Anaven sense afaitar i feien la pinta d'haver caminat moltes hores. Vaig suposar que eren del destacament d'Organyà, però pujaven com si vinguessin de Peramola, la direcció contrària d'Organyà.
Es van dirigir als dos alcaldes i hi van conferenciar una estona, després van continuar camí amunt, en direcció a Organyà.
Al cap d'uns moments l'alcalde de Nargó es va dirigir a tots els que érem allà i ens va dir:
—Tenim ordres molt severes de no fer cap comentari de tot el que hàgim pogut veure o sentir aquests dies en què la desgràcia se'ns ha ficat a casa. Així que, per ordre de la superioritat, que ningú no digui so ni mot de tot el que sàpiga o pugui pensar. Si a algú se li acudís de fer-ho, n'haurà de respondre amb la vida!
Abans de marxar em vaig poder acostar una mica al cadàver. En aquells moments l'acabava d'examinar el senyor metge, el doctor Miquel Porta, i l'anaven a tapar amb un llençol. Encara estava de panxa enlaire i de pèl a pèl. Devia ser d'uns seixanta anys, més que menys, i tenia gairebé tots els cabells ben blancs. Era d'estatura mitjana, el cos més aviat gros i, potser, una mica botit. La cara, colrada pel sol però exsangüe, semblava una mica embotornada i presentava una barba aspra i serrada plena de puntets negres i blancs. El que més cridava l'atenció, però, era un solc força profund que li envoltava el coll i un blau que se li estenia del front a les arrels dels cabells, ja una mica esclarissades. També se li distingien morats als colzes i als genolls i uns sécs com anelles als canyells i als turmells...
Quan ens en vam anar d'aquell lloc ningú no dubtava que es tractava del cadàver del comte d'Espanya, però el silenci més sepulcral ens va acompanyar tot el camí de pujada.
De tota manera, la Festa Major de Nargó del 1840 no va pas resultar de la manera que ens esperàvem. El diumenge al migdia van irrompre quatre genets a la plaça del poble. Eren un civil i tres militars. El civil va demanar per l'alcalde i, després, van anar a buscar el jutge, el metge i el mossèn.
Es tractava del governador militar i polític del Corregiment, el senyor Cebrià Gobernadó, que era el que anava de paisà, i dels capitans Agustí Martí i Llorenç Ribas, i del tinent Marià Llobera. Portaven l'ordre, signada pel general Cabrera, d'obrir la tomba on se suposava que havia estat enterrat el comte d'Espanya, exhumar el cadàver i identificar-lo.
L'operació es va efectuar aquella mateixa tarda enmig d'una atmosfera d'expectació i temors. El Virot, l'enterramorts del poble, va descolgar el cadàver. Estava posat de bocaterrosa i mig embolcallat amb el mateix llençol amb què el van cobrir en treure'l del Segre; només que ara el llençol s'havia deteriorat i podrit tant o més que el mateix cos del mort.
El Virot el va girar de cara amunt i es va procedir a la identificació. Els militars van assegurar que aquell cadàver corresponia sens dubte al comte d'Espanya, i les autoritats de Nargó van certificar que es tractava de la mateixa persona que havien enterrat el dia 7 de novembre passat.
Un cop feta la identificació el capità Martí va interrogar les autoritats de Nargó. Els va preguntar per què quan van trobar aquell cadàver no l'havien exposat per tal de facilitar-ne la identificació. I per quin motiu havien tingut tanta pressa a enterrar-lo. Mossèn Argerich va fer un discret pas enrere, groc com un dels seus ciris. El jutge va fer com aquell que es concentra per trobar una resposta i va aclucar els ulls. Sort que aleshores l'alcalde —no sé si superant per uns instants el record del seu amic afusellat —el batlle Merino—, o, al contrari, empès per la força que aquell record li va produir— es va posar seriós i, jugant-s'ho tot a una sola carta, va contestar amb seguretat i energia:
—Aquí som homes rudes i llecs. I no sabem si vam fer més o menys del que havíem de fer, però vam complir el que se'ns va ordenar...
Ara, doncs, en el judici que es preparava ja no hi hauria cap dubte respecte a la identitat del cadàver. Aquells militars van comentar que els hauria agradat enterrar-lo més dignament, però la urgència de la seva missió no els ho permetia.
A poc a poc, gairebé sense problemes, el rai anava baixant riu avall. L'habilitat del noi li va permetre de superar amb seguretat les primeres dificultats del camí. Només al Grau de la Cadira se li van embarrassar els dos darrers trams, però entre la mateixa força de l'aigua i la seva empenta certera amb la ganxa, els va desembarrassar amb una relativa facilitat. Va travessar plàcidament el Toll de Sant Ermengol i, després d'un tros força tranquil amb horta a banda i banda, va veure com s'acostava al remolí del pilot de les Pórques. Va girar el rem per tal d'esquivar-lo. El rai va formar gairebé un semicercle. L'Armengolet s'adonà que els dos darrers trams anaven a topar contra el pilot de la banda dreta. Saltà de tram en tram amb gran agilitat. Va agafar el rem cuer just quan els dos darrers trams s'estavellaven a la mena d'escullera de rocam que formava el pilot. El cop el va fer relliscar i perdre l'equilibri. Va tenir la sensació vertiginosa que el seu cos s'esmunyia d'un cap de tram a l'altre. Caigué amb tanta mala sort que la cama esquerra se li enfonsà fins a mitja cuixa entre les puntes de dos troncs filamples que, amb la batzegada, havien quedat desballestats del fust travesser. L'Armengolet queda de panxa enlaire i girant d'esquena a la direcció del rai. Tenia la cama agafada i no es podia redreçar. Dos troncs mig encavallats de l'últim tram li subjectaven la cuixa, i la cua del penúltim tram li impedia de moure una part de la cintura i del cos. El rai, a la deriva, va començar a donar voltes lentes per la part ampla del remolí. El gruix del corrent s'escolava per la banda esquerra i, de seguida, baixava rabent amb un brogit eixordador. L'Armengolet s'adonà que el corrent engoliria el rai d'un moment a l'altre. Seria el final. En aquella posició no podria resistir els cops contra els rocs del rasper del fons del riu. Es dreçà una mica i, com va poder, sense aconseguir de veure el que feia, va intentar d'acabar de trencar les redortes que mal subjectaven els troncs que l'empresonaven. Eren molt fortes i l'encavalcament dels troncs encara les tesava més que quan eren en posició normal. Per més que ho intentava no hi havia manera de ficar els dits entre les redortes i els troncs. El nus del lligall, que li hauria permès d'afluixar el tram, era just a l'altra banda d'on ell es trobava. Tot semblava indicar que no hi havia res a fer. Aleshores s'adonà que de la cuixa agafada —que amb l'esforç encara li feia més mal—, en fluïa sang abundant. Un color rogenc xopava la redorta que tenia a tocar del cap del genoll. La rojor regalimava pels troncs i es diluïa esfilagarsada en arribar a l'aigua. L'Armengolet, però, no defallia i continuava lluitant per desfer-se dels troncs que l'empresonaven. El rai, per sort per al noi, continuava el seu girar lent i circular, com si no acabés de trobar el camí d'enfilar riu avall. En aquell moment, el sol començà a treure el cap al morro de Turp. Era l'arc d'or brunyit, enlluernador i agressiu, de les primeres hores solars, tan diferent de l'apacible esfera de color de rovell de la posta. Els seus raigs feridors es van estendre, rasants com fulles de dalla, per la superfície de l'aigua. Fou aleshores que el jove raier s'adonà que el primer tram ja es començava a dirigir cap al corrent pel qual seria engolit. Pel seu cap va passar la imatge de la Marta. «Tot està perdut», pensà. I com un llampec que li anunciés la mort imminent veié també l'Emilieta. En un intens contrallum, la va veure tal com era el dia que li va donar les primeres orellanes: amb el seu mocador negre al cap, la seva mirada intensa, les seves galtes xuclades, i aquells braços de sarment que, una mica oberts i nerviosos, semblaven voler-lo abraçar.
Va ser aleshores que la va veure allà. Dreta. Treia el cap rere el filampla encavalcat que a ell li oprimia la cama. La cara aplanada i suaument afuada. Quatre pèls penjant vora la boca. Els ulls misteriosos i feréstecs, enèrgics i foscos com l'estalding. Les extremitats del davant aixecades, nerviüdes i fermes com una branca de cep. Una pell fina com una ànima de xai li unia els dits.
Era la llúdriga. Era allà mateix, gairebé a tocar. Li dirigia ràpides i nervioses llambregades, alhora que movia atrafegadament el cap, amunt i avall. Es coneixia que menjava alguna cosa amb un desfici que semblava que l'empaitessin. Ell, tapat pel tronc filampla, no podia veure què era el que l'animal rosegava. Només li va veure un instant el musell aixafat, vermellós, i un parell de poderosos ullals. «Ara —temé l'Armengolet amb esgarrifança— em rosega la cama ferida i jo ni tan sols ho noto, tal com em va passar quan em va mossegar l'altra vegada.» Just en aquell moment se sentí un fort terrabastall. La pressió dels troncs, que ja se l'engolien cap al corrent que havia d'acabar amb la seva vida, s'afluixà. L'Armengolet, instintivament, s'agafà a un tros de redorta que se li va quedar als dits. Amb quatre braçades arribà a la vora del riu. Des d'allà encara va veure la llúdriga a la punta del darrer tram. Mentre saltava a l'aigua per a dirigir-se nedant al seu cau del Forat de les Encantades, l'Armengolet tot just li va poder apreciar una vella cicatriu a la cuixa. Instintivament es va mirar la que ell tenia a la mà. I gairebé ni s'adonà que el rai s'escolava tot sol riu avall...
Aviat em vaig arribar algun matí fins al Cap del Roc. Nargó és un poble construït sobre un espadat de roca rogenca i rugosa que sobresurt al mig d'una vall. La vall és suau, ampla i acolorida, i està circumdada per unes muntanyes mitjanes, plenes de pins, i per uns pocs turons i pujols amb roures, alzines i alguns arbustos dispersos. Antigament havia estat el castell d'una magnífica fortalesa dels Castellbò i ara, a causa de la guerra, havia tornat a ser fortificat, com havia passat a tantes altres poblacions de la ribera del Segre. Les restes d'aquella fortalesa antiga són el que avui s'anomena el Cap del Roc.
A mi m'agradava de ficar-me per les arcades de pedra de l'antiga muralla i sentir-me al clos del castell. De vegades treia el cap per una obertura, anomenada el Portell. Des d'allà solia veure i sentir les dones endavantalades estenent roba blanca, cantant i batent la bugada prop dels joncars de les vores del Segre; i el padrí que sempre llaurava, donant tombs i més tombs al rellotge infinit de la terra sorrenca de les hortes, amb aquella parsimònia inacabable i pacient que només tenen les parelles de bous o la gent que espera sense esperances; i la mestressa endolada i enèrgica que cada dia a la mateixa hora pujava amb el mocador negre al cap i una ruca amb dues panistres menada amb ramal. Altres vegades m'aturava una estona a la cantonadeta assolellada d'un portal de fusta on s'arreceraven quatre avis amb barretines i les calces mal enfaixades fent-los pengim-penjam a sota el melic. Jo hi enraonava una mica de qualsevol tema i em mirava amb enveja un gat ros que cada dia els acompanyava tot fent veure que els escoltava mig endormiscat.