Edicions Destino - 1975 - Barcelona
Avui, el carrer Estret queda diluït a dins de l'eixamplament que ha tingut Torrelles. Comença a la carretera i acaba a la placeta de l'Om, però després d'aquesta placeta hi ha encara diferents carrers, de manera que es pot dir que el carrer és dels més cèntrics. A la placeta de l'Om — que és vagament triangular i molt petita — he tractat de veure si trobava l'om que sens dubte donà nom a la placeta; però, d'arbre, no n'hi he vist pas cap, i d'om encara menys.
El camí carretal que anava a les masies i que s'iniciava en aquesta placeta és avui una petita carretera provincial. Com que sospito que aquesta serà la meva carretera, l'he seguida fins als afores del poble i, encara que plena de pols, m'ha semblat molt bonica.
El carrer Estret pròpiament dit deu tenir una llargada com a màxim d'uns cent trenta metres. Té una forma curvilínia — la mateixa forma que agafa la part central d'una serp en arrossegar-se per terra. He utilitzat la forma de la serp per comoditat i per fer-me entendre. També hauria pogut dir que el seu traçat s'assembla a la forma que agafen les ales d'un ocell quan les té horitzontals i tibants i al màxim d'esteses; és a dir, quan l'ocell planeja. Aquesta forma fa que de l'entrada del carrer no es vegi la sortida — malgrat ésser un carrer tan curt — i que de la sortida no es vegi l'entrada. Fa encara que des del centre del carrer no es vegi ni l'entrada ni la sortida.
La gent que hi viu, en tot cas, m'ha semblat, exteriorment almenys, compartir aquesta tendència. M'ha semblat que es tractava de persones grises i insignificants dedicades al petit comerç. Hi ha un baster, un rellotger, un carnisser, una taverna que endevino molt solitària, una minúscula tenda de robes, una barberia d'unes certes pretensions... Tot aquest món de petita gent m'ha semblat molt amable, absolutament plausible. Mirant els seus establiments, m'ha fet l'efecte que em desplaçava a la vida antiga; en aquest cas, antiga vol dir a molt pocs anys enrere. Els dies feiners, aquest petit comerç no té a penes res a fer: la seva existència, la seva activitat comercial, té una certa atonia. Els dies de mercat s'anima visiblement i la feina s'hi agombola una mica.
I això és tot el que jo sabria dir després d'una investigació preliminar del carrer en el qual hauré de viure. És certament ben poca cosa, però si se'm permetés faria una confessió: les «poques coses» cada dia m'apassionen i m'agraden més. Estic tan fatigat de constatar que darrera de les «grans coses» no hi ha absolutament res, que tendeixo gairebé inconscientment a valorar les coses amb un criteri contrari a les seves dimensions externes.
Havent sopat, he pres seient a la còmoda butaca del despatx. La sensació de fatiga és agradable. Les plantofes són una benedicció de la indústria tèxtil. He apagat el llum. A través dels vidres del balcó veig caure la pluja mansa i petita. De vegades passa pel carrer una ratxa de vent i la pluja agafa una direcció obliqua. La il·luminació del carrer, fofa i greixosa, d'una grogor exhausta, ratllada per les gotes de pluja, posa sobre els vidres un baf espectral. Circula poca gent. El soroll d'uns esclops sobre el fanguet de l'empedrat em produeix una agradable sensació claustral, de plenitud vegetativa—una inexplicable sensació de seguretat. Les goteres dels teulats cauen monòtonament sobre la voravia—o sobre un paraigua. Em fa mandra de sortir al carrer. La butaca és còmoda i m'engolfa en un estat de lleugeresa soporífera — és com si el cor tendís a adormir-se sobre el seu propi ritme compassat. No desitjo res, no recordo res, no penso res. Miro les cases de l'altra banda del carrer: ni en balcons ni en finestres no hi ha cap senyal de vida. El carrer és realment estret: des del balcó sembla que es podrien tocar els ferros dels de la casa del davant. Però això potser no és ben bé exacte: encara faltarien, per a arribar-hi, dos o tres metres...
El saló del cafè — el que a Torrelles s'anomena «el saló de prendre» — de l'Ateneu Recreatiu és un immens local, cubital, desmantellat, amb unes enormes bigues de ferro que aguanten el sostre elevadíssim, que tant podria servir per a dipòsit de superfosfats de la Societat Anònima Cros com de magatzem d'una farinera. Sobre el llençol nu de la paret del fons, davant d'una gran panòplia amb lleixes en les quals poden veure's les ampolles de licors i de beuratges de l'actual destil·lació, hi ha un gran taulell cobert per un marbre glaçat, sobre el qual emergeix un filtre o màquina de fer cafè exprés. Darrera del marbre, habitualment, hi sol haver la senyora del conserge, persona rossa, grasseta i enjogassada, d'una carnositat propícia al saltironeig, les formes de la qual, vistes dins del pàl·lid to acarminat que envolta com un hàlit, constantment, la seva persona, semblen una escriptura, en lletra rodoneta, sobre un paper de color de rosa. El sòl del local, de color de plom, cimentat amb pòrtland, està en gran part ocupat per taules de marbre col·locades en files paral·leles. Els diumenges, havent dinat, aquestes taules s'emplenen d'un públic benestant, moderat i satisfet: pagesos, botiguers, petits propietaris, professionals d'una o altra matèria, a part de les persones que en un o altre esglaó de la jerarquia serveixen la petita cúria de Torrelles. En aquestes hores de tarda, les parets nues de l'establiment arriben a fer-se invisibles, perquè el fum del tabac que emergeix de la concurrència — tabac del país, negre — les dilueix en una vaguetat espessa.
Un dels racons del gran local està ocupat per un billar anacrònic, de pota curta i de caixa massissa. Quan la llum del pàmpol verd cau damunt del drap destenyit, impregnat de guix, apareix un color d'aigua entollada i com si estigués coberta d'un cultiu de petites herbes. Les bandes de l'artefacte s'han ressecat i les boles, en topar-hi, fan un soroll sepulcral, de cosa buida i tenebrosa.