Biblioteca Selecta - 1970 - Barcelona
Un cop a Bellver, seguint el camí de roures de fulla rossa, baixem cap al riu. Entre els pollancs esvelts, mirem l'aigua. Les truites, en aquest temps estan amagades pels forats, i s'alimenten de les larves i de les papes del fons. Al matí encara no pugen perquè les aigües són fredes. Només quan la bonança entebiona el corrent s'aventuren a flor d'aigua per caçar algun mosquit. La pesca, doncs, encara no ha començat. Ni la caça. Quan els blats siguin alts, arribaran les guatlles.
–Vénen de l'Àfrica –em diu un pagès–; si es cansen travessant la mar, reposen sobre l'aigua ajagudes de costat amb una ala enlaire per no mullar-la. Un cop reposades tornen a emprendre el vol. Arriben magres i cansades. Al cap de pocs dies, però, ja estan refetes i fan les llocades pels blats. Quan hem segat, comença la cacera, que s'obre el quinze d'agost. De primer només de les guatlles. Més tard, de la llebre, de la perdiu, del senglar i, només durant un mes, de l'isard, dalt de les muntanyes.
Mirant treballar la màquina, amb en Sidre de Can Rei i amb en Biel sortim a parlar de temps passats. De quan venien els segadors a segar amb el volant, i de quan hom batia per les eres amb eugues, mules o vaques.
—Els segadors –em diuen– venien de Gósol, de l'altra banda del Cadí. Alguns, també, de Josa, de Saldes, de Castellar de N'Hug, de Tuixent... La majoria, però, eren de Gósol. Eren gent prima, nerviüda, molt valenta, que duien una camisa virolada i, a l'espatlla, el volant ben collat a l'embús. Encara avui al Cadí hi ha el que en diem el "Pas dels Gosolans".
És aleshores que en Pous em diu:
—Portaven uns formatges petits, de llet d'ovella, un xic picantets, que jo us asseguro que eren millors que no pas cap formatge francès. Us dono tots els Roquefort, els Brie i els Camembert per un formatge de Gósol! Jo crec que aquella sabor única els venia del fet que les ovelles, allà dalt, pasturen molta regalèssia...
—En colles de vint o trenta homes —em diu en Biel–, de segadors, en venien cent cinquanta o dos-cents. Cada colla tenia el seu capità, que era el qui els cercava la feina. Anava d'una casa a l'altra, mirava si els blats eren prou secs i feia els tractes. Després, menava la segada. Quan havien fet un poble, marxaven cap a un altre i així anaven fent tota la Cerdanya. Naturalment, tot es feia a peu. El treball els durava uns tres mesos, perquè començaven a les terres, més baixes, de l'Urgell, i anaven pujant fins a Formiguera, d'on gairebé ja els treia la neu.
—Treballaven fort
—Començaven abans de sortir el sol i acabaven que qui sap on parava. Així que es feia de dia ja hi eren arrapats.
—I on vivien?
—Dormien pels pallers de les cases on treballaven, i menjaven al camp.
—Devien menjar molt...
—Tant com volien, i creieu que ho necessitaven! Al matí, així que es llevaven ja prenien «la barreja». Aiguardent del de debò barrejat amb vi ranci. Amb això ja s'hi menjaven un bon tros de pa. Després, els portaven un tupí de sopa escaldada, amb un all i un raget d'oli, i un ou o una rosta de cansalada, amb tant de pa com volien i un petricó de vi. A les vuit, els duien l'esmorzar: un plat de trumfes a la cassola, i costelles o conill. A les dotze, el dinar: escudella barrejada, un bon plat de carn d'olla, i fruita. A les quatre venia «la beguda», l'àpat més fort del dia: arròs amb conill, o fideus amb costella de porc, colomí, conill o pollastre. Més tard, el sopar: patates, dos ous passats per aigua i tant de vi com volien. A més, al tros sempre hi tenien un barral d'aigua, pa, llonganissa i vi. A cada hora (exactament a cada deu garbes) el capità feia sonar el corn, i es deturaven un moment per fer un traguinyol o una mossegada i esmolar el volant.
—L'enllestien, la feina?
—Què dieu? Es posaven l'«esclopet» a la mà esquerra (una mena de mitena de fusta de boix, de morro punxent, que els protegia, en empunyar els blats, contra el tall del volant) i marxaven que semblava que s'haguessin de partir. És airós el segar! Menaven un rem molt ample. Penseu que cada un menava una pórca (l'espai que en el sembrar va de rega a rega) de tres metres d'amplada. No els espantava ni la feina ni el sol. A migdia, abans d'anar a dinar, quan cau aquella calda de misericòrdia, amb un vencill lligaven les gavelles. Quan s'aixecaven els vèieu secs com el dit, i per la camisa els plorava l'aigua. Al vespre, a l'hora de plegar, la suor els feia bromera. Però no es rentaven, perquè deien que s'agafaven malalties. La camisa, que no es canviaven mai, la llençaven quan havien acabat tota la sega. Als vespres, havent sopat, aquí a Bellver s'aplegaven a l'Hostal Xic. Mireu que havien treballat! Doncs, contents i alegres de la jornada, cada dia cantaven a cor. Quines cançons tan boniques! Per cert que sempre n'hi havia un que els acompanyava tocant una trompeta. Quan plovia, no guanyaven jornal. Es quedaven a dormir a la palla i els cridaven per als tres àpats. Quan havien acabat la sega, se n'anaven com havien vingut, a colles. Quina animació donaven a tota la Cerdanya! Sembla que encara els veig, aquests camps, plens de rengleres d'homes treballant, escalonats, a compàs del cop de volant!
—Eren ells, també, els qui dallaven?
—No. Els dallaires venien de França. Els dèiem «els gascons». Pel juny o pel juliol feien un dall de la primera herba, la «magenca». I després, quan tornaven a passar, feien el «redall».
Es detura un moment i em diu, seriós:
—És pesat, dallar. És feina de pit. Cal ésser molt fort. He vist més d'un home sagnar per la boca.
Ens avisen que la recol·lectora ha acabat. Avui ha batut més de cent saques de blat de seixanta quilos. La màquina entra a la carretera i se'n va cap a Bellver. Darrera, el camió va per arrencar carregat amb la pila de saques fetes a la tarda. En Peritxa seu a dalt:
–Voleu pujar, Joan?
– No, gràcies. Tornaré a peu.
Pel cantó de Coborriu veig venir un ramat d'ovelles.
–És el vostre? –dic a en Peritxa, que ja marxa.
–Sí, ara entra. N'hi ha unes tres-centes. En tinc un altre a l'Ingla.
–Em pensava que hi teníeu les vaques.
–També n'hi ha un ramat.
El camió, amb el soroll del motor, s'ha allunyat. S'acaba la tarda i pels camps, dominats per la torre romànica de Talló, hi ha una claror blavissa i un gran silenci. De Vilella va venint un carro de fenc, tirat per dues vaques. Com en altre temps. L'espero i camino al pas, al costat del pagès, al davant. Anem parlant i, de tant en tant, es tomba, i amb la "tocadora" pica uns cops damunt el jou de les bèsties per animar-les. Al fons, el forat de la Seu, entre les muntanyes, encara és vermellós del darrer sol de posta.
—I la batuda?
—Oh! D'això, en tinc molts bons records! —diu en Sidre de Can Rei.
Entrem a l'era de casa seva, que és com la de Can Peritxa o la de Can Soler, de Bellver; com la Can Ticoi, de Vilella, i com totes les d'aquestes grans cases de la Cerdanya. Un clos molt espaiós, empedrat de lloses enormes, de pedra grisa, enquadrat d'estables, de corrals i de corts, on hi ha les vaques, les eugues, els porcs, el ramat d'ovelles, les gallines, els conills... Al damunt, les altres porxades amb els badius per a la palla, l'alfals i la userda. I, darrera l'ampla balconada de la galeria, el menjador i les cambres. Tot massís, ample, i cobert per unes grans teulades inclinades, de pissarra negra.
Del safareig s'alça un vol d'ocells. Pels bassiols d'aigua bruta hi ha unes gallines que picotegen, uns ànecs que fugen arrenglerats amb el coll alt cridant una sola nota, i un gall com un soldà que, amb un pantalon de ploma que li arriba fins als dits de la pota, una cresta molsuda i vermella, i una cua arquejada, de plomall tornassolat, ens mira amb l'ull encès mentre passeja pel femer del mig amb l'urc d'un Lluís XIV.
És la minyona vella d'una d'aquestes cases, a la muntanya, que un dia em parlava de l'escurçó de cap rodó i esquena de rosari que «pica amb el cap i amb la cua». De les mosteles, que mamen les vaques i les emmalalteixen. Del llangardaix, de potes fredes, que abuixa la dona. De les rates, que mamen les ovelles. De la serp, que s'enrosca i queixala, o que encanta l'ocell, el xucla, i el fa baixar de branca en branca. Del llisó, la serpeta que mata llepant i que és, segurament, «la que devia emprar Cleopatra per a matar-se».
—Batíem aquí a les eres—em diu en Sidre—, i a vegades ho fèiem amb quatre o amb sis o set mules. Al país, aleshores, hi havia recria (abans que sortissin els tractors) i els valencians venien a comprar-ne a Can Teresa, de Talló, i a Can Pons, de Coborriu.
—De mules i eugues—replica en Biel—, només en tenien els quatre grossos. Els altres ho fèiem com podíem. Jo batia amb les vaques de casa, a la placeta que tinc a tocar, que em feia d'era. I abans havíem batut picant la palla amb les vergueres (dos pals lligats amb una corretja) o drets damunt un trull amb ferradures, i tirats per un animal.
—Jo parlo de cases grans—diu en Sidre—. Quan jo era jove, si haguéssiu vist a Can Gallard, de Ro, després de la sega, quina garberada! Érem set homes que, durant quinze dies, paràvem tres batudes al dia amb quatre eugues, o sis a set mules cada vegada; si eren llegues totes quatre es posaven d'amplada. Si eren mules, en filera de dues en dues. El primer animal anava amorrallat, els altres només encollats. L'home que menava batuda, posat al mig, feia voltar les bèsties amb la tralla, la morralla a la mà, i sense moure's del lloc, fent la passada pel darrera. Els animals, corrent tots a la vegada, anaven trepitjant. Els altres homes, amb les forques, anàvem girant la palla. Quan estava feta, l'apartàvem i amb un raspall de poques pues trèiem el pallús. Després, encara ho balejàvem amb uns graners molt folluts. I, aleshores, amb un molí de ventar esventàvem el boll i el gra quedava net. I cap a una altra. Mentre els uns continuaven la batuda ja n'hi havia que ensacaven, i els altres, per una escala de gat, amb una forcada de palla a la mà ens enfilàvem cap a la pallera...
El forat de l'Ingla és ombriu. A la tarda hi pugem per veure com, a ròssec d'animal, baixen els troncs pelats, fins al carregador. Més amunt de la font "que si hi poses les dents et queden gelades", les mules els arrosseguen amb cadenes pel pendent, passant amb compte per entre els arbres vius. Més amunt encara, cap al Coll del Pendís, trobem esteses de matolls tots vermells de maduixes, i les mengem a grapats. Els boscos, d'avet gegant, arran del camí, baixen cap als fondals en pendent molt inclinat. Si mireu cap endins, l'espessor negrosa de troncs i de fullatge fa una foscúria que no us deixa veure res.
Caminant amb el pelegrí
Hi ha una Tossa grega, la Tossa que sembla descriure Homer a l'Odissea:
Quan serem cap damunt de la vila
que una alta muralla volta...
Aquesta Tossa, jo l'he sentida a l'estiu quan a Mar Menuda la mar espurneja i el sol sembla que hi dansi per sobre amb els seus peus lluents. Camineu com un déu, petjant l'escuma, i l'ona manyaga, d'una salabror forta i gustosa, avalota pels vostres turmells i els omple de riures clars i de besades. Una noia surt de l'aigua amb els braços enlaire arreglant-se la trena, i quan passa prop vostre amb les cuixes nacrades, rull se us pobla de mitologia...
És Nausica "la dels braços tan blancs", aquella que us diu, a l'Odissea:
Vivim apartats, dins el gran batec de les ones,
en un extrem.
Vol dir el Codolar. Aquella joveneta que es despulla a l'ombradiu d'una roca, i aquestes que corren rient per la platja, són les seves serventes. I l'home que ara ve, encara mullat, de la Banyera de Ses Dones, amb una alga verda enxarxada en els cabells esbullats, i la pell bruna platejada pel salobre, és Ulisses, l'heroi grec "d'ulls flamejants".
És aquesta platja, no ho dubteu, aquella de què parla Homer, vora la qual hi ha:
...els masos i les quintanes dels homes, la mula i el
carro... i les verdures de tota mena, en rengles per-
fets, que tot l'any treuen llustre...
Hi ha també una Tossa romana. Encara avui podeu passejar-vos per l'espai que ocupaven les cambres de la residència de Vitalis, patrici romà de la vella Turissa, i podeu veure'l, a ell mateix, tot vestit d'època —romà del segle IV de Jesucrist—, ajagut en el mosaic que reprodueix la seva imatge. L'indret —els Ametllers— és d'un gran encís, i està situat en una esplanada que domina el mar. No us costa gens d'imaginar que Vitalis s'aixeca del seu mosaic, com si acabés de fer la migdiada, i que, com en la seva arribada espectacular a la vella Turissa, us fa aquella salutació que jo vaig recitar representant, a Tossa mateix, el famós personatge, en l'obra de Joan Oliver i de Joan Guarro Quasi un Paradís:
Salve, gent de la platja!
Perquè el fat no m'aplani
de la llunyana Roma, l'hòspit Mediterrani
he seguit amb la nau...
I hi ha, encara, la Tossa més coneguda, la de la Vila Vella, amb les seves altes muralles i el seu silenci, aquesta Tossa bellíssima que sembla morta, aquesta imponent deixalla del passat.
Doncs aquests dies jo l'he vista viva. Inesperada, secreta, s'ha manifestat amb una força tan extraordinària que ha imposat a tota la vila, a tota la contrada, el seu esperit medieval. Em refereixo a "El Pelegrí.[...]
Fa cinc-cents anys que dura la tradició. Fa cinc segles que, cada any, el Pelegrí —que ha d'ésser un tossenc o un veí de Tossa— va a peu a Santa
Coloma de Farners —quaranta quilòmetres d'anada, i, l'endemà, quaranta de tornada— per donar compliment al vot ancestral. I mai —mai!— ningú no ha sabut, fins al moment que, a la missa de les set del matí del dia de Sant Sebastià, surt a l'altar major, qui serà el Pelegrí que, mitja hora després, conduirà l'expedició. El secret ha estat sempre rigorosament observat. [...]
No s'ha descobert mai. El que vol ésser Pelegrí ho sol·licita, en secret, al síndic de l'Ajuntament i al rector. A vegades ha d'esperar la resposta uns quants anys, perquè ja n'hi ha cinc o sis d'apuntats. Quan li arriba el torn, rep un avís quinze dies abans perquè es prepari, i a la sessió de l'Ajuntament el síndic diu, només: "Tenim Pelegrí", sense revelar el nom. El designat no diu res a ningú —ni als amics ni a la família— i a la matinada del dia de Sant Sebastià, el 20 de gener, en plena fosca, entra a la sagristia, rep les instruccions de la seva missió, es vesteix, i surt a l'altar acompanyat del rector, els escolans, els pabordes, l'alcalde i el síndic.
És aleshores que el poble de Tossa, que espera aquest moment amb expectació, s'assabenta de qui és el Pelegrí. Acabada la missa, hom porta en processó la imatge de sant Sebastià i la relíquia del sant a la capella de la Verge dels Socors. I el Pelegrí, després d'haver rebut el salconduit que li lliura el síndic per al camí, i el "duret" d'or per a pagar la missa de Santa Coloma de Farners, surt de la capella sense dir res i emprèn la marxa. Es detura a esmorzar a Can Sènia, a la sortida del poble, i puja tot seguit cap a Terra Negra, on ja l'espera tota la gent.