Editorial Selecta - 1963 - Barcelona
Les muntanyes, les puntes del món, les crestes emboirades... com s'hi delia! Va pujar al Pirineu una vegada, quan era jove, amb en Soler i Miquel, i sovint m'explicava com els va corprendre a tots dos aquell paisatge. L'anada va ésser a Núria, l'excursió burgesa des de Ribes. En Maragall estava en el ple de la seva força receptiva, i el resultat va ésser les Pirinenques. Ah! com era veritat allò, que a l'hivern, a la ciutat, els seus ulls enlluernats veurien en la foscúria l'ermita voltada de soledats. La veia igual al cap de molts anys. En Maragall es complaïa explicant i explicant aquell viatge. Va ésser una visió d'alta muntanya, que el va ferir talment, que encara que després el temptessin altres muntanyes i més altes, cap com aquelles vistes de prop, en els bons dies de la joventut.
Per a en Maragall, el pujar a Nuria va ésser cosa fàcil i d'un goig profund però aciençat, mentre que l'exaltació d'en Soler i Miquel no tenia límits; en Maragall m'explicava més tard els seus desmais i exclamacions davant l'espectacle del Salt del Sastre. En Soler era un altre fill de la plana; més encara, un home de la terra del vi, i li semblava un somni — i quin somni! — que la terra catalana — que ell coneixia només com una extensió de camps amb vinyes i oliveres — s'encinglarés fins allí dalt, amb uns altres colors i unes altres fragàncies, amb una altra gent, amb velles històries i tradicions i sobretot amb l'altre dialecte de la gent pirinenca. En Soler i Miquel es fonia de delícia, pujant pel camí; patia una espècie de mal de muntanya poètic, que en Maragall sentia també, però no tan intens com el del neuròtic d'en Soler, a qui havien d'aguantar perquè no fes bogeries. Més atemperat que el seu company, en Maragall va rebre de retop les impressions d'en Soler i el van ajudar a ell, potser per la mateixa diferència de caràcter, a participar millor, segons la seva especial manera de sentir, de l'esperit de la muntanya.
En Maragall m'explicava la sorpresa d'en Soler i Miquel en llegir les Pirinenques. Ell, que, de la muntanya, no n'havia tret sinó desmais i crits de dolor de tant gaudir, no sabia comprendre com s'havia pogut produir la meravella dels versos d'en Maragall. En llegir les Pirinenques, encara en manuscrit, diu que feia les mateixes exclamacions que pujant a Núria. En Maragall les repetia fins amb la mateixa entonació de la parla d'en Soler, que era la de la gent de les Borges: —I xic! Com t'ho has fet, com ha sortit de tu, tanta hermosura!
En Maragall deia que en Soler sentia massa fort les coses i per tant no li quedava reflexió per a adonar-se del que sentia i així pogués arribar a dominar-ho i transformar-ho en art. Era —deia— un hipersensitiu, parlant malament, que mai no podria produir l'obra artística perfecta. I per a crític era massa poeta; els llibres li feien mal, com tota altra cosa... Per això va acabar malament, i no podia acabar d'altra manera, almenys a la nostra terra. En terres més civilitzades, un home del tipus d'en Soler i Miquel es converteix en un Amiel, o un Renan, o un Carlyle, però a casa nostra no estem encara madurs per a tenir gent així; és la terra dels profetes, o dels poetes, o dels crítics a seques com en Mañé, i no hi ha lloc per als visionaris amb la llengua enganxada al paladar, com era el bo d'en Soler i Miquel.