El meu Pallars. Volum IV

Editorial Barcino - 1979 - Barcelona

Autor: Joan Lluís i Pallarès
Indret: Casa de la Vila (Alins)

Encara conserva algun patrimoni de la seva preponderància ferrera, com el mall del martinet d'una de les fargues. Ben segur que prové de la farga de Santa Maria, emplaçada entre Alins i Àreu, al terme d'Arati. Aquest mall és una peça important, que es fa admirar. És recolzada a la paret de l'entrada de la casa de la Vila. És creença entre el poble que ve a pesar de sis a set-cents quilos. En­cara es troba en bon estat. Ben segur que amb un bon mànec i un martinet que el fes bellugar, encara fargaria un ramat de quintars de ferro.

Autor: Joan Lluís i Pallarès
Indret: Plaça Major (Alins)

Seguint la vila, abans d'arribar a la plaça, hi ha un nou hostal de trinca, anomenat Hostal Montaña, que dona to a la vila. La plaça Major, davant d'aquest hostal, queda molt digna per la seva disposició i la seva netedat. El pis de terra és tot encimentat, i això fa que no s'hi acumuli el fang en dies de pluja. Enfront del dit hostal se n'aixecà un altre, anomenat Fonda de Cal Cinto. Jo aquest últim l'havia aconseguit quan encara era Fonda Pereta, i ja m'agradava el seu tracte, i servo un bon record de la seva gent.

Cap a ponent hi ha l'església, al costat esquerra de la carretera, amb el seu clàssic i elegant cloquer, ben despu­llat de calç i ben vestit de pedra vista, tal com correspon al Pirineu.

Autor: Joan Lluís i Pallarès
Indret: Davant la torre de Cal Coix (Alins)

A la dreta de l'hostal Montaña s'enforca el carrer anomenat de la Unió, pel qual m'endinso i em duu fins a la forta i senyorial casa del Coix. És la casa pairal dels Castellarnau d'Alins, nissaga que es perd en la llunyania del temps, i el nom de la qual s'ha estès a diversos indrets de la terra catalana. Se'n podria escriure una interessant monografia històrica, comptant amb l'ajut dels documents que deu guardar la casa. Llàstima que les parets de la nova estança s'hagin apartat bona cosa de 1'harmonia de les antigues, que encara hi resten, com hi resta la torre quadrada avui anomenada el Colomar, i fins fa dos anys hi restava el cobert a la dreta del nou edifici pairal.

La dita torre quadrada, que avui serveix per a desembraços de la casa, cap a l'any 1670 encara servia de presó. Els grillets que encara pengen a la paret —a la dreta de la petita però gruixuda porta d'entrada— i també les quatre reixes de ferro artísticament forjat que hom veu al segon pis, en són testimonis. Aquest segon pis era destinat als presoners menys perillosos, ja que podien gaudir de claror i una miqueta de sol; els pobres desgraciats que havien de complir penalitats més dures, eren condemnats a viure a les fosques al fossat de la presó, ben engrillonats de peus.

Autor: Joan Lluís i Pallarès
Indret: Tor. Davant l'església (Alins)

El poble de Tor, tan ben emplaçat a la bifurcació dels dos rius, el de Tor i el de la Sofraien, cap tot ell, com qui diu, al puny de la mà. De la casa Cerdà a l'església parro­quial hi ha dues passes. Només cal creuar el pont i trobar-se frec a frec amb aquesta.

El temple fa conjunt amb el precari estat d'abandó de tot el poble. Per fora encara s'hi aprecia un absis, un rosetó a la façana principal i un campanar que es mira tristament el fossar que té als peus, ple d'herbes altes i esbarzers arrapadissos, que no deixen entreveure ni l'escalf d'una sola creu. La porta és tancada i la clau la conserva el senyor rector de Llavorsí. Per tant surto d'aquelles quatre parets que solament encomanen angúnia.

Les cames em tornen al peu del poble, a casa Cisqueta. La crido per fer-li la fotografia que li havia promès. No rebo contesta, i haig de desistir del bon propòsit.

Quan ja em disposo a tornar cap a casa Cerdà, trobo en Jordi de casa Palanca. És un xicotàs ben plantat, que honora la forta raça pirinenca. No cal dir que ens alegrem de la trobada. Ell és obert i de tracte cordial, i molt con­tent m'invita a entrar a casa seva. Em fa resseguir tota la casa pairal: la sala menjador, els dormitoris, la llar de foc, el celler i el rebost.

Parlem una bona estona de coses de Tor i de la seva família. Li recordo un pastor que tenien, que es deia Ma­nuel, que sabia tocar el grall i que explicava rondalles i llegendes amb molta gràcia. També recordem les suculentes verdures que, adobades amb una freginada de cansalada, feien les delícies de tots els comensals a l'hora de sopar, i que l'endemà al matí, per esmorzar, menjàvem les sobres de la verdura fregida, acompanyada d'un bon tall de «mossa» (botifarra negra, també anomenada bisbe).

—Mai mes n'he menjades de tan bones —li dic. Recordem també que l'avi Palanca i el pastor, després de sopar solien explicar, a l'entorn del foc, fets i acudits del passat i del present.

—És vritat, lo meu padrí i aguell pastor en soliven axplicar moltes de coses aguelles nits. Fa mal al cor de veure com han canviat aguest poble i aguesta casa, Joan Lluís. Ho vei i at ben asseguro no me hu acabo de creure.

—I només fos aquest poble. Però verament Tor és un dels que fan mes tristesa. A què ho atribueixes, tu que n'ets fill.—

En fer-li aquesta pregunta, talment com si li hagués tocat un ressort, les seves faccions es van crispar, els ulls li van llampeguejar, i el seu braç, amb el puny clos, va caure damunt la taula. Tot seguit va aixecar els braços damunt el cap amb un gest enèrgic, tot exclamant:

—Males raïres de Déu! Fins sembla astrany que em preguntes acó. Que no te n'adones que no hi ha bondat ni bona fe en aguests pobles? Ni entre germans n'hi ha, ja veus què em fas dir. I et parlo aixís perquè em toca de prop.

—Home, què vols que et digui; trobo que no n'hi ha per tant. Encara hi ha bones persones.

—Joan Lluís, açò ere abans, que la gent ere tal com haurim de ser. Abans la gent no sabiven de llegir ni ascriure, però valive més la paraula d'un home que tots les papers i paperots que et fan firmar ara. Avui amb firmes i tot, et foten de mig a mig si et descuides.

—Vols dir que tot està tan perdut?

—Tal com ho sents, i ancara més. Ara et vui axplicar un fet que no fa molt temps va passar ací mateix. Ascolta bé. Trobaràs que un veí del poble, i no vui anomenar nom ni casa, un dia li astave parint la vaca, i la pobra bèstia no hu podia fer per ella sola; li calive l'ajuda d'alguna persona. Se comprèn que el videll no li venive prou bé. I com tu saps, en aguests casos cal ajudar la vaca amb prou compte; i si a la casa no hi ha prou gent, cal demanar ajuda a la de més aprop. Açò és lo lògic i el que ha de fer tothom, deixant de costat les enemistats que hi pugue haver. Doncs aguell veí, abans de demanar ajuda a ningú, as va conformar de deixar morir la vaca de part; tot per l'orgull i per no donar el brac a tòrcer. Aixís mos trobem. I no sirà astrany que d'ací a poc sentim a dir que del poble de Tor no en quede rastre de cap mena. Per malparits!

—Mira, Jordi, això sempre ha passat i passa a tot arreu.

—Ai pobre de tu; si ho sabives tot, n'hi ha un pou per axplicar.—

Mentre en Jordi em contava diferents fets, sobtadament la veu d'un home el crida des del peu de l'escala. Era un seu company, tractant com ell de bestiar. En Jordi ja l'esperava, i havien d'anar, sense perdre temps, a Àreu a veure bestiar per comprar. Ens acomiadem tot seguit amb una forta estreta de mans.