Edicions Proa - 2008 - Barcelona
El novici s'atura a la reixa d'accés i mira l'edifici que ha aparegut al seu davant. El capellà del poble li havia dit que Sant Llorenç s'a1ça damunt d'un cingle, però no que un atapeït alzinar l'ocultés fins al darrer moment. Amb la boca oberta i fent visera amb la mà, Jacme contempla el monestir que a partir d'ara serà casa seva. A la primera llum del matí, s'ha acomiadat dels seus i s'ha posat a caminar sense mirar enrere, amb la panxa buida i les sabates a punt de trencar-se. Ha fet la proesa de venir a peu des de Querós, camps a través per les inhòspites Guilleries, sota el sol d'agost.
Fa sonar la campana d'avís. Un servent més ben calçat que ell obre el forrellat, el condueix fins a la portalada principal i el fa esperar a fora, no gaire lluny del jardí. Jacme s'apropa a la font i beu, però de seguida s'adona que està essent observat per un gegant. Avergonyit, s'eixuga amb la màniga, improvisant una disculpa.
L'hortolà Silví, amb una indicació manual, el convida a continuar bevent. Jacme torna a posar la boca sota el raig i xarrupa deu o dotze glops més.
-Tu deus ser el novici.
-Per servir Nostre Senyor, la Mare de Déu, el Sant Pare, el bisbe i vós -i s'agenolla, amb intencions de besar-li els peus.
-Fuig, beneit, a mi no m'has de fer homenatge! El reverend pare prior és darrere teu!
S'alça com un llamp persignant-se ara amb l'esquerra, ara amb la dreta. E1 prior Daniel l'observa i conclou que té l'aspecte d'un còmic de fira. És un xicot de poca estatura, sec, menut i amb les ninetes estràbiques. Porta unes grenyes llargues i un vestit encongit, polsós, estripat i massa curt.
-I el capellà de Querós? Em va dir que us acompanyaria.
-La burra li havia de parir, reverend senyor, i es malfiava de fotre-la per aquelles Guilleries que...
Més enllà dels horts i les pastures del monestir s'estén el bosc de la cara est, immens, inhòspit. La roureda centenària arriba als límits de l'estimball més pronunciat dels que circumden Sant Llorenç. L'abisme de l'est, tallat en vertical, té una alçada esgarrifosa.
Els frares en diuen la Punta des de temps immemorial, perquè l'arbreda es va fent estreta i acaba en un angle rocallós punxegut, a continuació del qual no hi ha res més que l'esbalçader. Llegües avall recomença la vegetació. Des de la Punta s'albiren alguns masos del poble de Sant Sadurní i el campanar de l'església. Si el vent és favorable, de les profunditats de la vall en pugen grunys de bestiar i cloqueig d'aviram.
Berenguer de Vallclara para sota una alzina vora el penya-segat, en el mateix lloc on ahir va estar amb el crisògraf i el metge. Feia molt fred, però el germà Galzeran es va treure la caputxa i va tirar el cap enrere, com si el tingués adolorit. Fou llavors quan els seus cabells, llisos i tan negres, van brillar amb un reflex gairebé blavós. Apol·linar d'Òrrius va estendre el braç i va apuntar un petit mas amb el dit, el lloc on havien nascut els pares dels seus pares. Berenguer confessà que era incapaç de distingir-lo, i el crisògraf contestà que ell tampoc no hi veia amb claredat, sobretot des que passava llargues hores gravant lletres d'or en aquelles finíssimes vitel·les.
A la biblioteca del monestir, hi tenen penjada la tradicional peça de roba verda perquè els copistes hi reposin la vista de tant en tant, però sovint, explicava Apol·linar, quan desviava els ulls del pergamí, ho veia tot daurat i amorf. El germà Galzeran va dir poca cosa. Estava absort.