Edicions Proa - 2003 - Barcelona
Camí de Sant Maurici endins, els arbres de fulles nues passen com una cortina de troncs grisos afermats a l'estesa blanca, suau, de pilons amb alçades diverses, segons per on hagin girat els vents que, xiulant, s'enrotllen als tombants i aplanen els sots, aixequen les nevades per deixar-les caure amb una cadència flonja que empolsa les pedres d'arestes nues i cobreix els branquillons tendres.
Sobtadament, el comte s'atura al redós del riu Escrita, que solca la neu amb un enfonsat corrent guanyat als marges glaçats, a les aigües gelades. D'un cop d'ull, Hug Roger apama els arbres de la vall, verns, avets, bedolls, aurons, les immenses nogueres, tots els àlbers alçats cap al cel i tots els que jeuen a terra travessats pel llamp.
Imagina els trèmols a la primavera, els freixes de fulles bellugadisses, que ara s'erigeixen nus, la soca afermada al sòl i les branques eixamplades al fred, damunt els tous de neu.
Troncs més antics que el comtat, esberlats i regirats, es cargolen al costat d'avetars frondosos i d'arbrets plantats de nou, voluntat de les valls, mestresses i senyores dels boscos, amb tales sovint necessàries que duen a replantar minsos exemplars.
Mira uns homes que arrosseguen troncs tallats amb picasses tarteres avall. Perdut boscos endins, no se'n mouria, Hug Roger, dels camins del Pallars, arran de terra, com una planta més d'arrels lligades ja per sempre al dessota de les coses.
Dins el silenci dels llacs els dos mals caçadors, convertits en les afuades punxes granítiques dels Encantats, fiten l'eternitat reflectida dins les aigües, mentre la neu de les congestes s'arrapa ferma a les llises parets verticals.
Les tarteres el pugen cims amunt. Quan s'aturen, el Coratge alça les potes de davant amb un renill agut que ressona per les valls i s'apaga dins els llacs convertits en una escampada de miralls de gel engolits per crestes granítiques, retall de punxes de neu enlairades cap a cels grisos, o blaus, o als rojos de les postes, cap als cels de colors prims, quan l'alba els arreplega.
N'han vingut de pertot, des de Sort a Alós d'Isil. De Lladorre, dels racons dels dos Boldís, de Lleret d'Ainet, de Cassi-brós, de la força d'Escaló, d'Escart, d'Espot, d'Estaís, de Jou i de Son, de la vall d'Àrreu, d'Isil, d'Isavarre, de l'amagada vall del riu Unarre, amb tots els seus poblets, Cerbi, Gavàs, Unarre i Escalarre.
Van accedint a corrues des de tots els camins i caminets cap a la plana d'Esterri al vell mig de les valls d'Àneu, el gran replà del Pallars estès sota mateix del castell superb de dues muralles amb torre ovalada al capdamunt. Duen branques vermelles a les mans, i als llavis un crit: «Pallars!» El sol, que ja s'ha enfilat per les escletxes muntanyenques, il·lumina de ple el vessant de la Bonaigua des d'on baixen, molts a peu i alguns a cavall, els homes de la host comtal envoltats dels colors de la tardor. No s'acaba mai, la cua de guerrers, que quan els primers ja arriben al castell, del capdamunt de la Mare de Déu de les Ares encara en van eixint sense aturador. S'han apoderat de la força de Vielha, i Arties se'ls ha rendit. Amb orgull, baixen carregats amb les armes que els han fet victoriosos. Els cavallers amb les esplèndides cavalleries empunyen les espases agafades a les cintures, els espingarders arrosseguen les imposants sarbatanes, els peons sostenen les ballestes i, joves com són, salten i corren alçant els braços. Entremig, els ramats d'ovelles i porcs, de bous i vaques, de cavalls, són aconduïts per grups d'infanteria.
La multitud s'ha apropat fins a Segura i volen tocar els homes que, brandant espases i estendards, alcen braços i veus de triomf. «L'Aran per al Pallars», criden, i quan el comte, envoltat dels capitans, apareix pels revolts dels senders, s'enfila l'exclamació: «Hug Roger, senyor en les muntanyes!», i el crit llisca Noguera enllà, on els raiers aprofiten els darrers dies del bon temps per baixar els arbres talats pels corrents encabritats.
El castell de València, erigit al seu etern lloc a mig camí de les valls, senyoreja aquell captard els pobles, els camins, les bordes, les muntanyes, els prats i les boscúries. Els cims que arriben al cel. Senyoreja el mal temps que ja s'acosta i la incerta pau que, des que el seu senyor és a Barcelona a veure el rei, s'ha apoderat dels merlets, les espitlleres, les roques més dures de la muralla, de la torre sobirana, escapçada estratègicament al llarg de les diverses guerres que el Pallars ha mantingut amb els seus enemics eterns.
El genet que, seguit d'escorta, s'hi dirigeix, corre com un llamp, com sol fer sempre que la fúria li arreplega el cos.
Arriba al pont llevadís i fa un crit que ressona arreu de les valls d'Àneu.
— Obriu al comte, vostre senyor!