Columna Edicions - 2001 - Barcelona
Hi ha una humitat densa, d'aquella que fica el fred fins al moll de l'os. Travesso la placeta, giro per l'absis de Santa Maria. No fa gaire que ha sortit la lluna minvant, baixa i entregirada entre filagarses de núvols. L'aire no es fredíssim, però és com si et travessés, com si buidés la vida de pertot. Arribo al Fossar, i no hi ha ningú. Hi faig un tomb, m'encanto una estona difícil de precisar en termes de minuts amb la perspectiva del Pla de Palau i la Barceloneta llunyana, més imaginada que vista, pel passadís Malcuinat. M'entrebanco a la vorera, i més enllà del ridícul, tot i que sense testimonis, sento en l'ensopegada més que un senyal. El món s'ha aturat en aquesta entrebancada, hi ha quedat travat sense remei. Ara m'espera el gran sobresalt. Em preparo, però el sobresalt no arriba.
De sobte, sense sensacions, no l'he sentit arribar, i me'l trobo al costat; no el conec de res. Em diu:
—Debellare superbos.
—Et parcere subiectis.
—Duus els papers? —li dono la carpeta amb les revistes, Pobre, se m'encara i diu—: Què és això!
M'arronso d'espatlles. Dic:
—És el que m'han donat pel simulacre.
Queda en silenci, en intensa quietud, la mirada frunzida concentrada en un punt. Al final, em mira, diu:
—Qui ets, tu?
Em comença a pujar la mosca al nas, dic:
—I tu, qui ets?
Es torna a mirar els papers, regira la carpeta com si busqués un doble folre. No el troba, em torna a mirar, mig somriu amb la mirada enfosquida, fa que no amb el cap, diu:
—Un simulacre, eh?... Ja ho comprenc.
Mira el rellotge, s'acosta al mur de Santa Maria, mira amunt i avall del carrer. Tant de tuteig em molesta, però com que m'hi he afegit, ja no em puc imposar. El segueixo.
Al Born, a mig passeig, apareixen tres individus. El meu contacte fa tres xiulets, i els tres desapareixen en direcció a la Plaça de les Olles. M'encaro amb l'individu, li dic:
—Què passa? És que alguna cosa no va a l'hora? —no fa cap senyal d'haver-me sentit; fa com si jo no existís, tant és així que l'agafo pel colze i dic—: Ei, mestre, que no em sents?
Sense molestar-se ni a mirar-me, diu:
—Tot va a l'hora. El teu paper en la comèdia s'ha acabat, te'n pots anar a dormir.
—Com que me'n puc anar a dormir?
Torna a quedar impassible, el torno a agafar pel braç, em mira la mà d'una manera que el deixo anar, somriu lleument i diu sense mirar-me, amb ofensiva entonació mel·líflua:
—Jo de tu me n'aniria corrents, però si vols quedar-te, és el teu problema. Pitjor per tu si ets per aquí al mig.
S'aparta uns metres, mira el rellotge. Em mantinc a una certa distància. Sense saber per què, el pols em comença a batre fort. Potser em sento amenaçat, i m'empipa reconèixer-ho. No goso encarar-me a aquell home, que sembla que em supera en tot: en força, en resolució, en domini de la situació. Però l'orgull no em permet anar-me'n així, sense més. [...] M'hi esforço; m'hi abandono, i estic a punt d'anar-me'n, quan l'home mira de nou el rellotge i s'encamina a poc a poc cap al Passeig del Born. Mantenint distàncies, el segueixo. M'hi acosto una mica, fins a uns sis o set metres. Es gira, sense arribar a mirar-me directament, com si tan sols volgués comprovar que no m'acosto més, segurament per advertir-me que no ho faci. S'atura, i jo al seu darrere. Torna a avançar, del carrer Montcada vénen tres homes; em sembla que un d'ells és en Pau Morel. El meu veí s'atura en sec. Es sent un crit que no sabria dir d'on ve.
—No encara!
Del carrer Vidrieria arriben cinc individus. Al mig del grup, entre dos que l'agafen un per cada braç, en Gabriel van Egmont. En Morel s'hi encara. Entenc que pertany al grup dels rescatadors, i que els altres són els raptors. Si el meu veí i jo portem l'import del rescat, per què no s'hi acosta? Em sembla reconèixer els tres que eren al Born fa un moment entre els segrestadors. Tots avancen una mica més, com si esperessin alguna cosa. Del fons del Passeig arriben cinc individus a pas lleuger. Del carrer Montcada, dos més. Això sí que és curiós, un d'ells és una dona. Sembla l'Aloysia, però no, no és l'Aloysia, és la...