Des del cim de la Muntanyeta s'albira una de les contrades més belles de la terra valenciana. Una plana neta, oberta, constel·lada de casetes i de pobles amb llurs campanars disparats cap al blau. D'una banda, la limita la línia cerúlia d'unes serres llunyanes; de l'altra, l'Albufera i el Mediterrani, tan harmoniós.

Cada dia de l'any dóna un encant diferent a la Partida. Mirem-la en esta nit de maig: la Muntanyeta està voltada d'un espill inacabable en el que el cel ha sembrat les seues estrelles; l'oreig rellisca suaument sobre l'aigua, i, en alguns camps, els brins recent plantats es vinclen al seu pas. O en este migdia de juny, en què el sol posa banderes de blancor en les parets de l'esglesiola, i als camps es belluga una gamma indefinible de verds. O en este capvespre setembral, amb l'horitzó esclatat en or, competint amb les espigues corbades i denses que va segant el llaurador. I, en maig, en juny, en setembre —tothora—, notarem una aroma forta i aspra de maternitat eterna. I, també, sempre, al lluny, es sent una remor, com lliris en trencar-se sobre marbres antics, que anuncia la Mar Nostrada...

Als mateixos afores de Sueca una creu commemorativa assenyala el començament d'una senda a l'Oest, marjal a través, que mena a la Muntanyeta dels Sants. La Muntanyeta no és sinó un cimadal insignificant, adornat amb mitja dotzena d'oliveres i un ermitori per als sants Abdon i Senén, advocats contra les pedregades. Però des de la seva terrassa es pot contemplar la més gran i més profitosa planícia d'arrossar del País Valencià. Només en el terme municipal de Sueca se'n cultiven ja unes 6.600 hectàrees, amb un producte mitjà de 39.000.000 de quilos per collita. Afegim-hi la xifra corresponent als termes veïns —Cullera, Sollana, Albalat de la Ribera...—, i tindrem una idea d'allò que abraça la nostra vista: aquells números s'inflen fabulosament.

Si és per primavera avançada, el viatger es creuria encallat en el centre d'una quieta llacuna: l'aigua ocupa la inacabable superfície, i únicament la línia prima dels marges i les motes que separen uns predis dels altres i les casetes disseminades trenquen la seva estricta aparença de cristall. Més tard, les plantes espunten, omplen els camps de verd, espiguen, es dauren amb el rigor de l'estiu, i una olor aspra, penetrant, olor a feracitat potent, pesa sobre l'aire càlid. A principis de setembre se seguen les messes, i després la terra queda en el seu ocre original, deserta, en un repòs que sembla desolació. Un cicle de variacions sobre el mateix paisatge.

En hivern, les marjals arrosseres encara tenen una altra aplicació: es converteixen en vedats de caça. Els camps baixos, tornats a inundar, s'utilitzen per a tirades d'aus aquàtiques: les pobres palmípedes, que de pas cap a un Sud més benèvol es posen a picotejar els residus de l'arròs, serveixen de fitó a les escopetes esportives. Els caçadors s'agotnen en bocois submergits en l'aigua i dissimulats en brosses, i disparen contra les fotges i els ànecs reials que es confien en les pures matinades de desembre. Les partides de la Caldereria i del Malvinar, a Sueca, i del Saladar, a Cullera, es cotitzen molt alt a l'hora de subhastar-se les places cinegètiques.

Hom recorda aquelles festes alegres i honestes, sota el sol violent de juliol... La vigília dels Benissants, la veta daurada del caminàs que duu a la Muntanyeta, s'omplia de gent i de cridòria, sobre la que volava la cançó de bronze de la campaneta. Els voltants de l'Ermita eren plens de devots, i de l'ogiva anacrònica sortia la melodia litúrgica de les Vespres o els Goigs, tremolant pels aires i en els cors... A l'endemà tornava el romiatge a oir-hi la Missa: allà dalt, a l'esguard de la plana immensa, d'un verd decantant-se al groc esperançador, les pregàries eixien de llavis i ànimes més netes, més fervoroses.

A l'altar de l'ermita, les imatges de sant Abdon i sant Senén fan una impressió relativament trista. Són, per cert, obra del meu pare, que es guanyava la vida —la d'ell i la meva, cal dir-ho tot— treballant fusta amb la gúbia. Durant la revolta del 36, algú va cremar els antics simulacres dels Benissants, i després del 39, quan tot hagué de tornar a ser com sempre, el clero ordenà refer-los. El meu pare reproduí atentament les escultures desaparegudes, valent-se de fotografies més o menys clares. Els models resultaven poc brillants. A la parròquia de Sant Pere, a Sueca, n'hi havia unes altres, barroques, airoses, en actitud intermèdia entre la dansa i el repòs, que resultaven prou elegants. Però s'imposava la retroacció més literal, i en conseqüència, la manufactura hagué de ser anodina.

Mai no he pogut discernir quin dels dos és sant Abdon i quin és sant Senén. Tots dos van vestits amb faldilles i mantell, com correspon a raons iconogràfiques que se m'escapen.

I segons com vingui el calendari —cal fer-ne, de nou, la indicació expressa—, la immensa esplanada presenta una cara diferent: ocupada per l'aigua, com un espill infrangible, unes voltes; eixuta, amb els terrossos en descans, exhaustos després de la sega, unes altres; i amb els brins verds, quan hi han plantat la planta, i a continuació, tota la gamma dels verds possibles, fins a incidir en el groc, amb les espigues madures, un groc obscur o apagat, al final... Només un dèbil monticle s'hi interposa, però és tan poca cosa que gairebé no es fa notar. Un camí lateral ens hi portarà, i convé aprofitar-lo. Es tracta de la Muntanyeta dels Sants, i aquests "sants" són sant Abdon i sant Senén, protectors de la campanya contra determinades intemperàncies del clima.

En alguns llocs, els comprimeixen el nom, i en diuen "sant Nin" i "sant Non". Nosaltres solem denominar-los "els sants de la pedra", o més dialectalment, "els benissants", que potser equival a "beneïts sants". La "pedra" és la calamarsa. Per això, doncs, l'àmbit de devoció que aquests taumaturgs dominaven fou molt vast: incloïa quasi tots els Països Catalans, i la Provença, i, sens dubte, més terres de pagès. L'amenaça aflictiva del granissol —granísol, en el costum local— ha estat sempre un dels escassos motius que han induït els llauradors de tot arreu a practicar la pregària. Una calamarsada forta podia destruir les collites. I calia mirar d'evitar-ho. Avui existeix un venturós dispositiu científic que ho resol: uns coets que dispersen la nuvolada temible. Abans, però, no hi havia més remei que acudir a recursos miraculosos.

Vaig nàixer a Sueca el 23 de novembre del 1922. Com que l'endemà, dia 24, era la festa de sant Joan de la Creu, unes parentes remotes conques i molt inclinades als carmelites, van fer que em bategessin amb el nom d'aquell distingit poeta castellà. Avui —encara!—, a la porta de casa, tinc una placa de llautó que diu: "Juan de la Cruz Fuster, abogado". Però en decidir-me a fer literatura vaig optar pel simple i anodí "Joan". Vaig començar fent versos, i hauria estat perillós firmar "Joan de la Creu". D'altra banda, la família i la gent del poble em diu "Juanito".

La meva ascendència es pagesa pels quatre costats. El meu avi patern era un bracer sense més patrimoni que els seus braços. El meu pare va desertar el camp, però: se n'anà, ben jove, a València i hi va aprendre un ofici. Es va fer tallista, imaginer. Ha confeccionat molts "sants", en aquesta vida, el pobre. Estil Olot, naturalment. Per aquesta raó —ben professional, en definitiva—, han desfilat sempre per casa meva considerables quantitats de capellans. El meu avi matern descendia d'una família de propietaris rurals bastant acomodats, però que ja feia temps que havia dissipat els seus béns. Ell es dedicava a comprar i vendre cavalleries per compte d'altri. De manera que, malgrat tot, l'arrel agrària ja m'arriba una mica mistificada.

El meu pare és carlí: el carlí més important de la comarca. La família de la meva mare era liberal. O potser eren conservadors. [...]

No he tingut germans —només un, que va morir abans de nàixer jo. A casa van decidir donar-me el batxillerat. El meu pare feia de professor de dibuix a un col·legi local de Segona Ensenyança, i allà vaig anar a parar. Era un antre curiosament deplorable, proveït d'un professorat trist i pintoresc alhora. El dirigia un senyor de Tortosa que parlava el castellà més pulcre que recordo: explicava matemàtiques (no gaires, potser) i ens tenia atemoritzats amb la seva destresa a distribuir clatellades diriments. Quan esclatà la guerra del 36, jo feia el segon curs o el tercer.

La guerra fou, per a mi, una etapa boirosa i exasperada. No vull entrar-hi en detalls. A la fam i la por s'unien les anomenades crisis de l'adolescència. Per un pèl, no em va portar al front: potser no ho hauria suportat, ni físicament ni moralment. Aleshores jo era un noi anèmic, nerviós i obsedit. Va ser el temps en què em vaig aficionar a la lectura.

En la matinada de l'onze de setembre, unes bones ànimes van fer esclatar a les reixes del meu domicili un parell d'explosius de considerable potència: vostès ja coneixen la notícia. Tinc mitja casa somoguda, parets destruïdes, quadres i llibres fets malbé, dispers o inaprofitable gran quantitat de material de treball, què sé jo! Pràcticament, encara no he arribat a fer-me càrrec de les dimensions de la destrossa. De rebot, el veïnat també n'ha patit les conseqüències: cotxes desfets, vidres a miques, algun barandat desconjuntat... Tanmateix, "pogué haver estat pitjor", com quasi segur eren les intencions dels autors de l'acte. No va haver-hi "desgràcies personals".

I no n'hi van haver per pura casualitat. Amb dos amics —Jaume Pérez Muntaner i Vicent Salvador— allargàvem una plàcida conversa sobre qüestions literàries. Al primer esclafit vam eixir al carrer d'una manera instintiva: jo visc en una planta baixa. Uns moments després, quan havíem tornat a entrar en casa entre el fum i la polseguera, féu explosió el segon artefacte. Ja hi havia acudit gent. Fou un miracle que ningú no en sofrís els efectes previstos: qualsevol ferida, la mort. Sort en vam tenir, ben mirat. Pogué haver estat pitjor, sí. Però l'episodi, intrínsecament, era maligne: d'uns propòsits calculats no tant per intimidar-me o per causar uns desperfectes en l'edifici, com per veure si, de passada, s'hi produïa una poca —o una molta— sang... La primera vegada que em van obsequiar amb una pirotècnia similar, l'any 78, la cosa no semblava tenir un abast tan dràstic. No sé si els promotors de la broma són els mateixos, o de la mateixa corda: ni ho sé jo, ni s'ha sabut mai. Siga com siga, es veu que tenen una idea fixa...

Les campanes no paren. Sonen lentes, espaiades, tres o quatre alhora, a cops simètrics. Entre toc i toc, el silenci de la nit sembla més net, més inflexible. És la solemnitat dels morts. Del toc de morts, segons el ritual de l'església del meu poble, en diem "drangs". Al Fabra figura "dring", però no "drang". "Dring" no és necessàriament el so d'una campana. Els "drangs" de Sueca, del dialecte de Sueca, són de campana: de campana fúnebre, exactament. Els veïns en sabem el sentit: tants drangs, vol dir que s'ha mort un home; tants altres, que s'ha mort una dona. Les campanes continuen sent un senyal, entre nosaltres. A migdia, després de l'àngelus, toquen a morts. La meva mare s'alerta. "Calleu! A vore!..." Para l'orella. Compta els drangs. "És dona!", diu. O: "És home!" Algú s'ha mort, al poble, home o dona, i el campanar escampa la notícia. Els drangs, és clar, costen diners. El campaner ha de cobrar, i els capellans. Hi ha "mort general", que són moltes campanes, de ric; i "morts" subalterns, segons una gradació de tarifes. Els pobres tenen dret a un toc modest, però també els anuncia la campana, les campanes... Avui, els drangs són per tothom. Pels morts d'ahir, pels de demà, pels de sempre.

Festa major a Sueca. Cal respirar-la. Pel nas, sobretot. És una qüestió d'olors. Hi ha l'olor acre, esparsa, viva, que ve del camp, on seguen l'arròs. Olor de palla verda acabada de tallar, i olor de terra humida, o de llim, mesclades. Hi ha, damunt, interferida, l'olor de la pólvora que cremen ara, a migdia, en coets i traques, quantitats considerables de pólvora inofensiva i lúdica. I hi ha l'olor de les cuines, la penetrant anticipació dels dinars. Un dia com avui, el dinar és preceptivament robust i complex, i s'anuncia insidiosament a través de les portes de les cases. El soroll també n'és una part important: la banda de música, una mica primària, estentòria; el dolçainer, que prodiga els seus refilets defectuosos, però incisius, pura agressió a l'orella; l'espetec dels focs artificials; les campanes de dring gloriós, propi d'un bronze ben pagat al segle XVIII; l'enriolada efusió de la gent que van i vénen pels carrers... Tanmateix, les olors, les diverses i sumades olors, hi són decisives.

El meu poble, de nit

Cenyit de llums incertes, obert a les

sol·licitacions de la nit pura

en què una lluna fina t'assegura

carícia amatent de vellut i ales,

et venç, oh poble, la dolçor nutrícia

d'aquesta terra teva, blanament.

Aigua i cel en diàleg indolent

van pastant-te miracles de clarícia.

Surant pertot, levíssim, s'endevina

un tremor graciós de tarongina

sobre el baf cast, calent, de les marjals.

I hi ha quietud dòcil d'hora antiga,

i hom sent com és més dura i més amiga

la veu al·leluiant dels vents pairals.

Després, en tornar a Sueca, la jovenalla es disputava la joia amb les haques enflocades, companyones sofertes dels treballs campesins; i es ballaven les dansades ancestrals, d'un ritme cerimoniós, escultòric, al toc embriagador de la dolçaina; i es demanaven braus, front a la Casa-la-Vila amb el crit consagrat de "Bous volem!". Estos bells costums s'han perdut quasi, en els detalls més delicats i deliciosos.