Eliseu Climent Editor - 1994 - València
...arribà ell al Pouet de Sant Vicent, Casa Natalícia i Santuari on les famílies de més intensa valencianitat aspiren a batejar els seus fills i si pot ser els néts també, arribà doncs en el moment que n'eixia el festiu seguici d'un bateig i a la porta li feien fotos a l'infant, o infanta si hem d'atendre al color rosa dels llacets dels bolquers copiosos que l'amaguen al braç de la padrina
padrí ronyós
ha parit un gos
la padrina picolina ha parit una gallina si no tiren confitura que es morga la criatura, ho cantàvem sense mala intenció, quan jo era jo encara i anàvem a la plaça del Pilar a recollir caramels i peladilles als bateigs, era una cosa que estava molt bé i si confitura rima amb criatura no té la culpa ningú, ara ja no veig que ho canten i els xiquets no mengen peladilles. El padrí, o podia ser el pare, repartia caramels d'una gran bossa, s'acostà somrient, el món és bell i vull que tots siguen feliços com jo, li va dir vostè també i li'n va posar un grapat en la mà, per als seus xiquets, va dir, si n'hi haguera algun de menta m'aniria bé per al mal gust de boca però no n'hi ha cap. Guardant-se els caramels en la butxaca entrà, pel carrer del Pouet, en el pouet, aquesta és l'Aigua de Sant Vicent l'aigua que salva la gent, no resulta: falla la vocal tancada, és igual, agafà un dels quatre potets d'alumini lligats amb cadenes als taulells del mur, hauria d'haver-hi una cua seguit seguit per beure, com a Lourdes, deu ser l'única ciutat que té l'aigua miraculosa dins mateix de casa, aigua intramurs, i mira quin cas en fan, la pica de pedra està completament seca, és que la gent ha perdut la fe, no hi ha begut ningú en tot el matí. I tanmateix aquesta és l'única aigua santa de València, l'aigua històrica, l'única potable en temps de pesta, la salvació de la ciutat, aigua del pouet mística pura, bevia, i en la petita cambra de la font del pou l'envoltaven els miracles del sant en murals de ceràmica, retaules de taulells blaus verds i grocs rococó popular rocalles pàmpols volutes i magranes, això era un sant i allò sí que eren miracles, el xiquet amiguet seu que li va caure una sabateta al pou, no en aquest sinó en un pou d'una plaça, i el santet que feia pujar el nivell de l'aigua per recuperar la sabata i tota la colla es veu que es divertien tant, igual feia miracles al ventre de la mare abans de nàixer com en feia segles després de mort sense que ningú li ho demanara com aquest capellà d'ací que no volgué dir missa el dia de la canonització del sant i les campanes es van posar a tocar soles, però especialment recordem els que feia en anys de ple rendiment de taumatúrgia, la sensació de l'època, vola el mocadoret, mocaoret, li donarem el menjar a una malalta digué un dia que el convidaven a dinar, ¿i on és que hi ha una malalta?, ¡allà on anirà el mocaoret!, el mocaoret va anar volant a buscar la malalta, no hi ha constància que fóra afeccionat a la bona taula ni a fer broma amb el menjar perquè altrament qui sap si hauria fet el miracle de Morella, quan la dona de la casa on parava no tenia res que oferir al sant i li va preparar el seu fillet en estofat, tendríssim, però en seure a taula Vicent s'ho va olorar, si no tenia bon gust tenia bon olfacte, i digué: agraït pel detall senyora, va fer el senyal de la creu i la criatura saltà viva i rosada de l'escudella, ara la casa on tingué lloc l'insigne prodigi en comptes de ser monument de la memòria col·lectiva és propietat d'un antiquari o quincaller procedent d'Albacete que hi té magatzem de mobles vells i de caragols fòssils a més d'ossos de diplodocus o alguna bèstia així que per la banda de Morella se'n troben molts, dinosaures són, no diplodocus, la cuina on va ser el miracle n'està plena.
Després de creuar la plaça superant tanta congestió de vehicles i de fums, heus ací que ella i ell agafats encara de la mà pujaven l'ampla i noble escalinata del Mercat Central, està fet de pedra repicada aquest mercat, ferro, ceràmica i vidre, no és un mercat com els altres és una catedral, i a la base de cada pilar de l'entrada llegiren Avort Lliure a la dreta Avort Gratuït a l'esquerra, Català Oficial escrit en una nobilíssima barana, Pare Protesta en l'altra. Penetrant llavors en les amples naus del temple constatà progressivament Jesús que els efluvis i flaires de les nou-centes cinquanta-nou parades es neutralitzen o s'integren tots en una sola olor i que ben mirat l'abundància de ventilació i l'exhaustivitat de la neteja quotidiana, just orgull del nostre Ajuntament, fa que ni les parades de carn ni les de verdura no acumulen ni exhalen cap sentor pròpia i distintiva com caldria per a qui s'hagués de guiar en aquest món sense l'ajut de la vista, i només quan t'acostes a les parades d'espècies sents tal sentor, i encara no molt forta, a penes unes levíssimes aromes i coïssors al nas, puix que en lloc dels saquets de llenç oberts curulls d'herbes i pólvores com als basars d'Istanbul i d'Egipte i com ací mateix fins no fa tants anys, les mostren ara en grans pots de plàstic tapats, ítem més que del bon bacallà salat ja en queda poca flaire i de sardines de bóta no gens, que el formatge és tot refrigerat i producte de fàbrica, i què més voleu que us diga. Però el veritable objectiu de la sortida matinal no era passejar com a turistes per les amples avingudes interiors del mercat, tot i que bé s'ho val i justificaria un viatge, sinó adquirir a preu raonable una quantitat suficient de bon peix i de marisc variat a fi de celebrar, amb un dinar escaient, l'aniversari de Marilín Maria que en aquella jornada, tercera de residència al palau Oliver, segons la mateixa Marilín, s'esqueia, sense haver dit però quants anys eren els que celebrava. Per tant passaren per davant de les parades de carn de rebuig ossos budells i freixura i sobretot caps de porc, com pot ser que la carn de porc siga tan blanca ¿potser perquè els degollen i moren dessagnats?, i tot seguit entraren en l'ample recinte blanc i gris de la peixateria del Mercat, espai on les olors marines es congelen en l'aire i en els marbres, on les parades constantment regalimen aigua que després corre per canalets blancs, hi ha homes amb botes de goma que clapotegen pels bassals o que transporten en carretons caixes de gel picat, passant entre els quals Maria parlava encara no de pardals ni de peixos sinó explicant molt succintament i en epígrafs la història de la seua vida.
«I ara, Maria, si vol ja se'n pot tornar a casa, que jo aprofitaré per fer una visita.» Eixien del mercat, ella amb la bossa plena, per la porta del carrer Vell de la Palla, a les parades exteriors venen paelles de totes mides, de dues anses i de quatre, bótes de cuiro groc i rastelleres d'alls.
«¿Que té algun conegut per ací prop?»
«Sant Joan. És que jo visite les esglésies. I a part, ací a Sant Joan del Mercat és on em van batejar a mi.»
Aquest Sant Joan són dos, Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista i el dia del bateig l'església estava cremada, l'església estava fumada, no quedava ni un sant als altars ni un sol dels dotze grans apòstols als pilars, o no, no eren els apòstols, ara que Jesús hi pensa, eren els caps de les dotze tribus d'Israel, no podien estar presents al bateig perquè alguna colla de desgraciats anònims els havia destrossats pocs anys abans d'aquell dia, el capellà segurament mirava els frescos de Palomino o la cúpula, la glòria del cel són ara núvols plens de sutja, Jesús, ¿renuncies al dimoni?, els àngels i els arcàngels tenen encara les ales socarrades, renuncie digué don Manuel Oliver padrí de la criatura, ¿a les seues pompes i a les seues obres?, el rei del cel tenia la cara fumada i renegrida, renuncie, tants anys que fa i encara no han acabat de restaurar les pintures, els padrins renuncien a massa coses en nom de les criatures és molt fàcil, aquell dia pels països d'Europa rebentaven milions d'ànimes bombes canons i cambres de gas, després jo ací tota la vida renunciant al dimoni no sé però a la carn i al món ben cert que sí, quina olor freda de fumat i de cendra mullada devia fer Sant Joan aquell matí, és natural perquè era un bateig sense pare i si no se n'ha conservat cap foto de record és que era com un bateig clandestí, l'olor a humitat encara li queda, i la fredor blanca per dins, tan torrada i humana i valenciana com és aquesta església per fora, i per dins no, quina glacial pal·lidesa d'algeps sense pintar, de color queden només restes de l'Apocalipsi de Sant Joan pintada en les altures, ¿per què està tot el fullam barroc refet en blanc i negre?, i les estàtues gegants dels dotze caps de tribu reproduïdes en guix, el peix podria conservar-se a la fresca ací dins, cabet calamar calet i càntera, no crec que vinguen moltes venedores a resar parenostres a Sant Joan del Mercat, un Joan o l'altre Joan, perquè ací fa l'efecte que si reses no ha d'escoltar-te ningú, els caps de tribu tenen els ulls de guix oberts tots blancs i morts com ulls de peix bullit, respon Jesús ¿renuncies a la vista i a l'oïda? ¿renuncies a l'olfacte al gust i al tacte? ¿renuncies a la cérvola dels blue-jeans arrapats? ¿renuncies a les dotze mil dotzenes de volums ben enquadernats? ¿renuncies a Maria Marilín i a la gallina? ¿renuncies? no, no senyor, en el nom del Pare del Fill i de l'Esperit Sant amén, ja me'n vaig.
El sol, hem de suposar, ja es devia poder veure tot sencer damunt la mar des de la platja de la Malva-rosa, quan a la plaça del Correu Vell Jesús començava a pujar l'escala de la torre, no cal mirar quina hora és, pensà, per saber que és la justa, a banda que el rellotge me'l vaig deixar a casa a propòsit per no tornar a dur rellotge, les hores que hagen de ser ja les marcaré jo, i bon profit que li faça el Rolex d'or a ella, ja se'l pot vendre dur-lo al Mont de Pietat o traure'l a pública subhasta, vaig fer bé de deixar-li'l, de tornar-li'l com qui diu, que en realitat era seu segons com es mire, encara que un regal és un regal, número u de l'oposició i em regalà un Rolex d'or, ara pot valdre una fortuna. És fantàstic, com dominaven la rajola aquells obrers, mires la segona tirada de l'escala i no t'ho creus, està com suspesa en l'aire, com si no tinguera necessitat ni de tocar el mur, i la corretja de l'arc tan prima que seguia pujant i arribava al replanell penjat en l'angle de dos murs, a mitja altura del saló que forma la torre. És tan prima que no sé ni com aguanta el meu pes, i si faig un bot no, un bot no, però vejam com sona. Va pegar dos colps, toc toc, amb el tac de billar, sona dur, cosa sòlida, i ressona, sabien treballar bé. Però ací dalt no han netejat les teranyines des de fa. Seguia pujant, a cada escaló fent dos tocs amb el tac.
«Don Jesuset, ¿on va tan de matí?»
Aquesta, d'on deu haver eixit ara què vol, jo pensava que tenien costum d'alçar-se a migdia. Amb el cap endarrere i el coll molt estirat el mirava des del centre de la sala. Mig coberta, o a penes un terç coberta amb una bata curta de seda negra, fins a mitja cuixa només o un terç de cuixa, amb dracs alats xinesos d'or brodats. Això és que ja m'ha regirat l'armari de l'avi, allà on guardava ell la roba per a les seues convidades de llit.
«Escolte, Maria, ¿qui li mana...?» És com si parlara des d'una trona molt alta.
«Marilín.»
«Bé. Marilín, Maria, qui li mana...» Un drac de llengua bífida està a punt de clavar els ullals a través de la seda, a punt de mossegar l'esplendor blanca, quines mamelles té, vistes des d'ací dalt, com pot ser que les ha conservades que ara sense res que les sostinga se sostenen, qui sap si és resultat de l'ofici, si calcules trenta anys vejam per un mínim de tres homes diaris en farien més de mil per any que sumen tirant per baix uns trenta-cinc mil que és com tota la població masculina útil d'una ciutat de la grandària de Castelló més o menys o com tres divisions deu regiments sis legions romanes que li hagueren palpat les mamelles que seria com un triple massatge diari, potser per això.
«¿Qui em mana què?»
Amb tot el cabell ros tenyit despentinat escambuixat i el Winston en un cantó de la boca. Però pintada sí que va, deu ser la primera cosa que fan cada matí només alçar-se, o és que no se li ha despintat per la nit.
«Escolte, Maria, jo no li vaig dir que es quedara perquè s'alce de bon matí a espiar-me.»
«Ha. Ja comencem. Si vol, me'n vaig ara mateix, i s'apanya...»
«No no, això no, no volia dir això. El que pot fer ara és tornar-se'n al llit, ¿eh? O se'n va a la cuina i prepara cafè. O faça qualsevol cosa, però no es quede ací d'eixa manera.»
«¿De quina manera? Ah, sí. No passe pena, senyoret, que açò està massa vist.» Això digué i va obrir completament la bata negra, una visió blanca fugaç, i se la va creuar fermament damunt del pit, una mà al coll i l'altra a la cintura cobriment complet, pegà mitja volta i se n'anà de la sala talonejant amb dignitat.
Sabem que avui, segon dia, segurament perquè despús-anit va dormir poc i per la fatiga de tantes emocions i novetats ahir passades, s'ha despertat més tard. Els seus primers moviments conscients abans d'obrir els ulls coincideixen amb els compassos inicials de la Marxa de la Ciutat que arriben des del carilló de l'Ajuntament, seguits de les nou campanades més fondes de les nou. Vol dir que avui és un dia d'aire molt fi, i que ja s'ha mogut un pèl de brisa o de xaloc matinal, perquè si no les hores de l'Ajuntament no arribarien tan clares a la placeta del Correu Vell. Al palau dels Oliver, que ocupa ell sol mirant a migdia un dels quatre costats de la plaça i que és un casal de façana sense ornament, amb basament de bona pedra i murs de rajola compacta, que té tres balconades llises de ferro al primer pis, portal de pedra escairada amb escut modest al centre de la llinda i dues torres més aviat amples i baixes en una de les quals oneja suaument una bandera lligada al parallamps, al palau dels Oliver, doncs, Jesús es desperta i sent com toquen les nou, ha comptat bé les campanades la segona vegada.
Quan arribà Jesús a la placeta del Correu Vell el sol pegava de cara contra el palau Oliver, si toques la pedra grisa del basament i del portal sents com està de calenta, si toques la rajola descolorida encara més, i si toques una reixa o els farratges de la porta el metall crema, ¡el parallamps com deu cremar sense bandera! i la font ara no raja abans que feia aquella remor tan fresca d'aigua, dins de la plaça no hi ha res que estiga viu ni que es bellugue si no és algun paper o un remolí de pols ni res que faça algun soroll audible, la sorpresa que temia no ha arribat, és que no ha arribat encara o és que ja no arribarà, hauria de quedar-se esperant a la porta i vigilar.
Passant pel pati del palau una meitat queda a l'ombra i l'altra al sol partides per una diagonal, i al mig entre el sol i l'ombra Jesús Oliver mira per la boca del pou, si trobara una pedreta la tiraria per saber si allà al fons en la foscor hi ha aigua o no n'hi ha o si tinguera una moneda però no en té, amb quina perfecció treballaven la pedra els pedrapiquers calculant l'angle del tall de manera que totes encaixen i formen el brocal tan rodó i tan llis per dins i per fora, ara mateix no sap si és un pou o una cisterna, no és igual una cosa que l'altra, amb la punta del bastó arranca una esberla de pedra encastada entre els carreus i la deixa caure per la gola del pou, la pedreta fa allà dins un txec eixut i siga pou o siga cisterna està sec, si és cisterna perquè s'han obturat les canals o també perquè plou massa poc, si és pou perquè s'ha encegat o perquè l'aigua ara passa més fonda, només ix aigua clara del pou de Sant Vicent.