Edicions 62 - 2012 - Barcelona
Aquella nit del sopar amb la Cari, la Lurdes i la Rita van acabar parlant del carrer on vivien, que des del punt de vista arquitectònic semblava haver-se salvat de miracle. En altres temps, a Barcelona hi havia moltes cases així, de planta baixa i un pis, al Clot, a Gràcia, al Guinardó, a Sants, al Poblenou, a Sarrià... A Horta algunes persones havien apostat per conservar o recuperar les torretes, tal com va explicar la Lurdes. I llavors es va referir a l'Ester, que des del primer moment havia estimat aquell carrer, en contra del que ell volia, que era anar a un pis de l'Eixample.
Que jove era l'Ester, va dir la Lurdes, que joves érem tots, aleshores...I la va descriure com una noia feliç, sempre enfeinada. Déu meu, va comentar de seguida, perdoneu, ara no era el moment...
I la Rita va afegir, amb desimboltura, que li agradaria veure com era la casa del Miquel per dintre. Era tard, havien sopat, havien fet les postres i el cafè, feia hores que xerraven, ell anava amb mànigues de camisa i li va respondre que quan ella volgués.
Abans de marxar entraré un moment, va dir la Rita com de passada, però tots quatre van veure que aquell havia estat un pas definitiu. I, certament, ho va ser, perquè la Rita va entrar a casa del Miquel i no en va sortir fins l'endemà al matí. Es van dir que allò no els comprometia a res, que eren adults, que tots dos sabien què feien, que només volien ser amics, però d'ençà d'aquell dia de tant en tant sortien i ella li telefonava per proposar-li d'anar a prendre un gelat, o de tornar a sopar amb la Cati i la Lurdes.
Se'm va colar a casa, es deia el Miquel ajagut al sofà. Però els primers temps van ser agradables i no estava malament allò de tenir una dona. Perquè les discussions i els malentesos amb la Rita van començar més endavant.
I aleshores el Miquel va aclucar els ulls: la Cati i la Lurdes encara vivien al costat de casa, la Cati encara reia d'aquella manera exagerada, encara originava els terrabastalls i els cops de porta i, pel soroll que feia, sabies que era al pati del darrere, on es posava a traginar com una boja els fòtils rovellosos i les caixes que també se'ls acumulaven.
Quina angúnia haver-les de sentir sempre!, l'excés de confiança, endevinar les seves manies... Però, de fet, cal admetre que són més parella que altres que no s'aguanten tants anys...
Mentre pujaven pels carrers buits i silenciosos que duien al centre, van sentir uns gossos que bordaven. De tant en tant ella feia algun comentari relacionat amb els volcans de la zona i amb la humitat que hi havia, i deia que als estius aquella comarca sempre era plena de gent. Ell assentia, però havia decidit que ella portés la iniciativa. Era l'estratègia que seguia amb els clients i no li havia anat malament, fins i tot el Peris ho admetia: que aparentment decideixin ells, que no se sentin pressionats. A l'Agnès el Peris no li agradava gens. Deia que era fals, que s'adonaria de seguida de la mena de relacions que tenien, que ho utilitzaria en benefici propi, que havien de parlar d'allò i de tantes altres coses...
De fet, va dir ella tot passejant, per això hem vingut. I a la cara del Miquel va aparèixer el somriure que de vegades no controlava del tot però que sabia reconvertir en una actitud simpàtica.
En ser a la plaça porticada, on gairebé tots els bars i els restaurants eren oberts, es van aturar una estona davant de l'església i del conjunt de cases que s'havien construït adossades a l'antiga muralla. Després l'Agnès va dir que seguint aquells carrerons anirien a les escales que baixaven fins al riu i des de les quals podien veure el conjunt urbá amb perspectiva. Però eren unes escales infinites, que es perdien en la nit, i com que el Miquel es cansava, es van aturar a mig camí. Ella es referia novament als volcans apagats, els cràters dels quals eren plens de vegetació i de vida.