Em vaig enganxar al cul d'un camió de mercaderies que em va dur fins a un pàrquing gros, no em va costar trobar-hi lloc. L'edifici ja es veia de lluny, postís i exagerat, si l'haguessin construït a Las Vegas no hi hauria pas desentonat. Vuitanta habitacions i dues-centes dones en nòmina, segons havia llegit als informes. La casa de barrets més grossa d'Europa. Era massa d'hora, aquell tuguri disfressat de palau encara estava tancat, però li vaig exigir a la noia que hi havia de guàrdia que anés a buscar algú que donés la cara. Al cap de molta estona, un home que semblava que havia dormit vestit em va rebre en un despatx que pudia a l'alcohol i el tabac que hi havien consumit la vigília. Se l'entenia força malament perquè emprava un castellà defectuós, probablement après directament del que parlaven les prostitutes estrangeres. De bon principi ja va romancejar. Quan no li buscàvem les pessigolles els Mossos, ho feia la Policia Nacional, es queixava, tot plegat perquè oferia una mica d'esbarjo als camioners que feien nit als polígons i als turistes francesos que organitzaven sortides amb els amics. Per què no el deixàvem estar en pau? Quan vaig pronunciar el nom de Valentina Vasilova el caràcter se li va estovar: a partir d'aleshores va contestar educadament totes les preguntes que li vaig fer i es va afanyar a mostrar-me la documentació que li demanava, fins i tot em va oferir la clau de les habitacions per si les volia anar a mirar. L'havia de creure, va afegir, si algú matava una prostituta seva, el primer interessat a venjar-la seria ell. el somriure de li va congelar quan li vaig dir d'acord, ensenya'm totes les habitacions.

Dues dones rondaven el meu cotxe. La més gran s'hi havia estintolat. Em permets? No es va moure. O no m'entenia o em volia cabrejar. Busques companyia o busques problemes?, va dir en un català perfecte. Eren quarts d'una del migdia, i havia quedat amb en Nieto per dinar en un restaurant a la sortida de Figueres, no volia fer tard. Em permets? Si busques problemes, va posar la mà a la porta, els trobaràs. Vaig apartar-la amb una empenta, vaig seure al cotxe i vaig arrencar el motor. L'altra dona va fer un copet al vidre i el vaig abaixar dos dits. No totes som esclaves, va dir sense alçar la veueta de nena petita que tenia, algunes treballem perquè la nostra filla tingui un plat a taula. També parlava català. Tens fills, tu? No vaig contestar. Si tanquen el prostíbul, va continuar, haurem d'anar a treballar a la carretera i a la carretera te la jugues cada dia, ho entens? La primera dona s'hi va tornar a afegir: la búlgara no treballava pas aquí, treballava a la carretera, anava per lliure, va fer enfadar els albanesos i els albanesos tenen molta mala llet, ho entens? Vaig posar primera. L'amo del club no és pas albanès, va insistir la més jove, deixa'ns treballar tranquil·les, que no totes som esclaves.

Altra vegada el mòbil mut. L'Andy no contestava. Vaig esperar molta estona a veure si em trucava ell a mi. Res. Gràcies, Andy, per donar-me festa aquesta tarda. A fora feia fred. A casa també, però no tanta. L'hivern sempre és dur a les cases barates. La plaça del Barco quedava una mica arrecerada, però nit i dia els vidres de les finestres deixaven entrar un aire glaçat. La calefacció, amb en Jem l'estalviàvem tant com podíem. S'hi estava bé, a casa, sense maldecaps, sense en Jem. Quin fàstic, pensar aquestes coses, em vaig renyar. Aleshores em vaig mirar aquella clau com si esperés llegir-hi algun missatge ocult. Però era només una clau, un tros de metall que no sabia d'on em baixava ni per què. Només sabia que ja tenia ganes de tornar a veure la dona que me l'havia confiat. Picaven a baix.

—Campo?

—Aquí no hi viu cap Campo.

—Campo, sé que vius aquí. Porto diners, només vull una dosi.

—T'equivoques, aquí no hi ha cap Campo ni cap dosi.

—Va, Campo, que vinc de part del Lulo.

—A la merda.

Vaig arribar a la plaça del Barco que ja clarejava. Un home enganxava un cartell en la fusta d'un gronxador. Ni tan sols el gronxador en forma de vaixell era el mateix que jo recordava. Ja no hi havia res que formés part del meu passat, tot era nou, canviat, sempre empitjorat. «Míting de Nació Nostra», anunciava el cartell que havia enganxat l'home, «cada nova forma d'immigració, una nova forma de delinqüència». Fins i tot a mi em va semblar exagerat.

La meva antiga fàbrica ara es deia Factoria Cultural Coma Cros. N'havien conservat la façana però de fàbrica ja no en tenia res. On abans s'hi sentia el brogit de les màquines i les converses de les teixidores, ara hi havia el silenci d'una biblioteca. En Jem es mirava una placa clavada a la paret. Que hi diu aquí, Jem? Nau Kropotkin, va contestar entrebancant-se. I aquest qui és? Un revolucionari, em penso, va afegir ben fluix, com si m'hagués de demanar perdó per saber-ho. Massa Internet, vaig remugar jo. Dues noies sortien de la biblioteca amb llibres sota el braç. Reien com les velles teixidores. Al cap dels anys, d'entre totes les fresses de la fàbrica, la bobinadora engegada, els telers rutllant, els esternuts dels qui respiraven la borra, els camions entrant i sortint per traginar el fil, la fressa que tenia més present eren aquelles rialles. Ara ningú riu quan treballa. Una de les noies va saludar en Jem. Les coneixes? És que a vegades vinc a la biblioteca, es va disculpar. La sala d'actes era plena, fins i tot hi havia gent dreta. Algunes fileres més enrere hi vaig veure l'Andy i l'amo de la immobiliària. L'Andy em va enviar un cop de cap i un somriure que jo vaig tornar-li sense el somriure. Em penso que allà darrere hi ha la sergent Corbera, va dir en Jem, però jo no la vaig pas saber veure. Rere la taula on havia de parlar el conferenciant hi havien penjat una pancarta grossa. «Nació Nostra. Catalunya no és musulmana, no permetis que s'hi converteixi». La música triada pels organitzadors era una sardana carrinclona. La sardana es va acabar i a la taula hi van seure dos homes. Un de greixando amb la papada grossa que duia un braçalet amb la bandera catalana i un altre, més prim, que van presentar com el candidat nacional del partit. Quan va agafar el micròfon, el més prim va començar a dir fàstics dels immigrants, va lamentar que tenien massa fills i massa fam, que desbordaven els serveis socials, que no pagaven impostos, que escampaven totes les malalties i que s'enduien totes les subvencions. Veritats grosses per a qualsevol amb dos dits de seny. Ja ho saben, va preguntar-nos als que fèiem de públic, que l'Ajuntament de Salt els regala cotxets per a la mainada i vals per menjar de franc? La gent va fer crits d'indignació. Si no voleu que els vostres impostos es gastin d'aquesta manera, va afegir alçant més la veu, ja sabeu a qui s'ha de votar. Grans aplaudiments. Vols dir que aquesta gent està bé del cap?, va dir en Jem, però jo vaig fer veure que no el sentia perquè era dels que aplaudien més fort.

A la meva dreta, el mormoleig de l'hora del pati d'un institut. Tot caminant vaig arribar després fins a una antiga fàbrica reconvertida en equipament municipal. La Factoria Cultural Coma Cros s'enlairava rotunda entre fileres de cases baixes. Una placa penjada a la façana recordava Piotr Kropotkin, em va encuriosir saber per què. Al costat de la biblioteca, el Museu de l'Aigua. Hi vaig tafanejar una estona. Els antics treballadors i treballadores de la fabrica tèxtil havien deixat enregistrat el seu testimoni en un muntatge audiovisual que podies escoltar amb els cascos posats. Parlaven de la manera com es treballava a l'època de la postguerra, records ben vius de gent vinguda d'altres pobles, penes i escassetats més o menys suavitzades pel pas del temps. Al passadís hi havia penjades fotografies velles en blanc i negre. Les antigues plantilles, espectres de temps famolencs atrapats en l'instant que el fotògraf havia retratat, s'acomboiaven disciplinades al costat dels amos i dels encarregats. Homes i dones resignats a envellir abans d'hora. A la primera fila, ara m'hi fixava, els ulls cansats d'una vintena de nens que probablement la fam havia obligat a canviar l'escola per la fàbrica. «Hilaturas, sección noche, I de diciembre de 1887», deia el cartell. Mirava aquelles cares tristes i sentia crits i rialles. Eren les rialles d'uns altres nens, els que ara omplien el passadís perquè plegaven dels tallers d'activitats organitzats entre les mateixes quatre parets de la fàbrica reconvertida. Sortint del museu vaig tornar als carrers que envoltaven l'Ajuntament.

Si la meva mare fos morta jo també voldria recuperar els seus mobles, va fer-me costat la Dagmara mentre caminàvem cap a les Bernardes, la casa de cultura de Salt. Pertot arreu, anuncis electorals. En un cartell l'alcaldessa demanava unitat. Penjat en aquells carrers, més que un eslògan semblava un acudit. La Saio m'havia explicat que mesos enrere un camió de l'Ajuntament de Salt s'havia endut els mobles de la mare. Un camió menat per un home negre. A l'Ajuntament ens va costar molt trobar el que volíem. A la ciutat hi havia un fotimer d'associacions d'immigrants. No ho entenia. Quina necessitat hi havia, de tantes associacions? Només els dèbils s'associen. Al final, un funcionari ens va donar un nom, Modou, i ens va recomanar que preguntéssim a l'escola d'adults de les Bernardes. Escola d'adults, dues paraules que em semblaven difícils d'ajuntar: l'època per aprendre coses és quan ets petit, no pas quan ja ets gran i cap lliçó nova pot corregir els errors que arrossegues. A l'entrada de Paula hi havia un rètol que deia Paulo Freire i a dins, un home que endreçava papers en una carpeta. Portava els cabells molt curts, gairebé rapats, i tenia unes celles negres i uns ulls foscos engrandits per unes ulleres de metall molt graduades. Vostè és en Paulo Freire?, li vaig preguntar. No sé per què va somriure, com si jo hagués dit alguna bestiesa. Volíem parlar amb un alumne de l'escola anomenat Modou, vaig fer-li saber. Quan el vaig conèixer, l'Agustí Solano em va semblar una persona que no malgastava les paraules. Es va treure les ulleres i em va mirar com devia mirar els alumnes que examinava: què li volen, a en Modou? Parlar-hi d'una cosa, vaig dir sense donar cap més detall. En Modou tenia classe a la tarda, va explicar aleshores, però no ens podia pas assegurar que avui vingués. Feia d'escombriaire, a vegades anava a les classes, a vegades no. Busco els mobles de la meva mare, vaig aclarir, tinc entès que en Modou aquest se'ls va endur per encàrrec de l'Ajuntament i que després van repartir-los entre els immigrants. M'agradaria recuperar-los. Mobles?, es va estranyar Solano, els mobles, una vegada s'han donat ja no es recuperen. Estic disposat a pagar per trobar-los, vaig insistir.

Tot de fileres de putos conguitos i de putos moros i en Solano guixant en una pissarra, això era l'escola d'adults. Només té alumnes immigrants?, vaig preguntar-li abans de començar. Estrangers, ell preferia anomenar-los estrangers. Després va afegir: és l'educació la que et dóna la categoria de ciutadà, el naixement només et dóna la de veí. Vaig fingir que entenia el que m'estava dient i vaig suggerir que la Dagmara i jo ja ens podíem esperar al bar mentre durava la classe. Ni parlar-ne, si volíem que ens presentés en Modou, l'única condició que posava era que seguíssim la classe. Ho vam fer callats i amb els braços plegats, envoltats de pobres analfabets que aprenien a llegir i escriure. Solano va proposar uns exercicis a la pissarra i mentre els feien va engegar música. Sap qui és?, vaig sentir que li preguntava a cau d'orella a la Dagmara. Violeta Parra, va afegir, veient que ella no ho sabia.

Gracias a la vida, que me ha dado tanto,

me ha dado el sonido y el abecedario,

con él las palabras que pienso y declaro,

cuando miro el fondo de tus ojos claros.

La Gassol havia estat una de les primeres fàbriques tèxtils instal·lades a Salt per aprofitar el pas de l'aigua. No havia tingut tanta sort com la Coma Cros, ningú l'havia restaurada i ara només en quedaven les restes abandonades a tocar la sèquia Monar. Parets brutes a punt de caure, finestres amb reixes rovellades, esquerdes i verdet pertot arreu. Una part de l'antiga nau, però, havia estat condicionada per una empresa que encara mantenia en funcionament una petita central elèctrica. Se sentia el brunziment de les màquines properes i l'espetec llunyà de les pilotes de goma que els antiavalots encara disparaven al barri vell. Al cel ja s'hi veia la forma mal dibuixada de la lluna. Una paret de pedra d'un metre i mig d'alçada separava les aigües del canal i el carrer. M'hi vaig enfilar i aquesta corda fluixa em va conduir fins a una de les finestres de l'antiga fàbrica. L'havien enrajolada i hi havien posat una reixa, però el pas del temps havia afeblit els materials i no van resistir els meus cops de colze. El forat que va quedar era prou ample per passar-hi. Vaig enviar la bossa a dins, vaig agafar impuls i vaig saltar com si em llancés de cap a una piscina. Un munt de runa va amortir la caiguda. Tot fosc. Només la fressa de fons de la central elèctrica. Gairebé a les palpentes, vaig travessar els antics tallers com si em guiessin les rialles de les velles teixidores i vaig seguir el passadís que conduïa al que segurament havien estat les oficines. A dins, hi havia encesa una làmpada de gas. Vaig deixar la bossa rere una columna, ben amagada, i m'hi vaig acostar. Les meves petjades feien fressa de vidres trencats i de fusta podrida, vaig alentir el pas. A l'altra banda del vidre, mal il·luminades per la làmpada de gas, dues persones. En Jem estava lligat en una cadira. Prop seu, el Lulo preparava alguna cosa amb les mans. Quan la va tenir a punt, va esnifar-la. No ho vaig dubtar, amb un cop de peu vaig obrir la porta i el Lulo es va trobar la meva pistola a un pam de la cara. Carregada, el fiador tret. Tenia la boca oberta, dos fils de saliva li ballaven als llavis. Era evident que no m'esperava a mi. Els brasilers no han acabat amb tu, va dir quan es va refer de l'ensurt. No, vaig confirmar, i tampoc vindran a portar-te els calés. Va moure els ulls de manera estranya, com si busqués alguna cosa que no era al seu abast. Li vaig apropar la pistola a la boca i li vaig aconsellar que, fos el que fos, s'ho tragués del cap. On és l'Andy? De primeres, va provar de fingir que no sabia de què li parlava. De seguida va entendre que era ben capaç: d'engegar-li un tret a la cama. Havien quedat que l'Andy i en Bachar anirien a recollir els diners al pis dels brasilers i que després es trobarien tots plegats a la fàbrica, va garlar. Però ells no s'havien presentat i el seu mòbil no contestava. De sobte em va venir la pressa per marxar. Deslliga el meu fill i explica'm de què va fot això. M'ho va explicar tot deslligant-lo.

El vent que vinclava les canyes de la riba arrossegava també plàstics i cartrons pels carrers. Agafat a la barana, notava com ens picava l'esquena i ens bufava la roba. Tot d'una, va collir de terra un paper que la ventada feia córrer. El va llegir i me'l va ensenyar: «Vota Nació Nostra. Catalunya no és musulmana». Després se'l va guardar a la butxaca i va respirar fondo. Des de l'altra banda del parc de les Deveses arribava una olor industrial de cafè. El confortava, es notava que li era familiar. Un torrent cabalós sempre et convida a acostar-t'hi més. Cada cop més a prop, la mà estirada, a punt de tocar l'aigua. Pare, has vist allò? El crit li va destarotar els pensaments. Sí, ho havia vist. Sota el petit pont que travessava el rec i conduïa als horts treballats, l'aigua feia ballar una màniga. A dins de la màniga, una mà. Un glop va desencallar la màniga i de sota el pont en va començar a sortir una forma humana. Un altre glop i el cos sencer va baixar bressat pel corrent. Era un home, ho vam poder veure bé mentre passava davant nostre. Panxa enlaire, despullat. El cap, verd de llot, els ulls mig mossegats pels cucs que devien habitar el canal. Un segon després, ja se l'havia endut el rec. No hem vist res, entesos?, va manar ell. I, sobretot, no li explicarem a ningú que ho hem vist, ho va reblar tot seguit alçant la veu, sense saber que, d'alguna manera, era el seu propi cadàver el que acabàvem de veure passar.

Trucada al mòbil. Corbera, on ets? La veu d'en Medina es tallava. Saps on és el pla dels Socs? Vine de seguida, han trobat una noia morta i em penso que es la cambrera búlgara.

Al pla dels Socs s'hi arribava per una carretera mal asfaltada que en l'últim tram es convertia en un camí de polseguera. Als anys vuitanta allò era un abocador a cel obert on la gent de Salt hi llençava de tot. La tossuderia dels Amics de les Deveses i l'empenta dels ajuntaments democràtics ho havien transformat en un parc públic arran del Ter amb bancs, taules i bones ombres on ara la gent organitzava berenades i anava a passejar-hi els gossos. Els fars del meu cotxe dibuixaven contra el cel de la nit les ombres desfigurades dels arbres i em mostraven roderes recents marcades a terra. Al final, el camí s'obria a una clariana on hi havia tot de cotxes de la policia aparcats, que amb els llums silenciosos del sostre esquitxaven l'arbreda que conduïa al riu. Vaig aparcar i un company em va dir són allà baix, a la font. El rètol semblava una broma de mal gust: «Font del Paradís. Aigua no apta per al consum humà». El cos era a dins d'una perita barraca de pedra restaurada que hi havia just al cantó de la font, il·luminat pel focus portàtil de la comissió judicial. A l'entrada, una reixa amb un cadenat trencat. L'han morta a un altre lloc i després l'han dut fins aquí, em va dir en Medina. Després va afegir: arma blanca, tres ganivetades fondes al ventre, li han arrencat les dents. El cos de la noia jeia corbat contra una cantonada. Qui l'havia arrossegat fins a aquell lloc l'hi havia llançat sense manies. En caure, el cap li havia petat contra la paret i havia quedat en una posició rara, com una peça mal enganxada en un cos equivocat. Al voltant del cadàver hi havia deixalles i excrements, potser d'animal. La barreja de pudors marejava, vaig sortir a respirar. Els funcionaris del jutjat intercanviaven comentaris en veu baixa. A pocs metres, el Ter baixava ple i la força de l'aigua arrossegava corrent avall el so de les converses. Sense tocar-lo, podies notar la fredor glaçada del riu.

A les Deveses hi vaig arribar corrents, suat com un cavall. En una de les taules hi havia una colla de sud-americans que semblava que celebraven alguna cosa, potser l'aniversari d'una criatura. Aprofitaven les restes de llum de la tarda al marge de l'enrenou que es vivia no gaire lluny, rient i menjant al voltant de la font. Quina putada, no n'havien de fer res del que jo venia a buscar. Vaig tirar pel dret, com si no hi fossin. Després d'arraconar les roques, vaig començar a gratar la sorra com un beneit. Ara trobava a faltar la pala. Ells em miraven encuriosits però sense gosar dir-me res. A les fosques aquell m'havia semblat un indret prou segur, ara em penedia de no haver-ne triat qualsevol altre. Ja tenia els dits encetats, per fi vaig palpar la bossa. Visca, vaig sentir que cridaven els nens, i em vaig pensar que m'aplaudien a mi. En girar-me, vaig comprovar que els havien portat el pastís i estaven a punt d'apagar les espelmes.

Era impossible anar contra corrent, vaig optar per deixar passar la riuada. Al cap de poc, vaig distingir la gorra d'un municipal, sol, desorientat. Ell m'ho va dir: una multitud assetjava l'Ajuntament, havien trencat els vidres d'alguns cotxes. Jo hi tenia aparcat el meu. Vaig avançar a cops de colze però, a la plaça de l'Ajuntament, vaig quedar atrapada entre la gent que s'hi apilonava. Tothom s'empenyia sense saber quina direcció era la bona per sortir de l'embolic. Una flamarada em va espantar: havien llançat alguna cosa a dins d'un cotxe i l'havien encès. Aleshores es van començar a sentir les detonacions: s'obrien pas les armadures negres dels antidisturbis. La càrrega va servir de poca cosa, els que haurien volgut marxar es barrejaven amb els qui encara no en tenien prou i es reorganitzaven per tirar més pedres. En Campoblanco va sorgir del no-res. Els ulls esbatanats, sotraguejant enmig del xivarri. El meu fill, cridava com un beneit, ha vist el meu fill? Per fi, a l'altra banda del carrer, el cotxe, sencer. Algú em remenava el netejavidres. Un noi. De primeres vaig témer que me'l cremaria, però només hi volia enganxar alguna cosa, potser un paper. Una bufada de vent va escampar el fum que li tapava la cara i em vaig adonar que era en Bachar. No em sentia. Volia creuar però un company de FARRO em va barrar el pas. On va, senyora? És el meu cotxe, vaig protestar. No es pot passar, va repetir. Només em va deixar creuar quan li vaig demostrar qui era. En veure'm que venia, en Bachar va recuperar el paper i va arrencar a córrer. Jo tot darrere. Les flames havien agafat la façana d'una pastisseria. Galledes d'aigua i més crits. En Bachar, ràpid, corria sense girar-se, sense fer-me cas a mi, que li deia atura't. Al capdamunt d'un carreró, la llum groga d'un fanal li va il·luminar la cara. Em va enviar una rialla que feia por i em va engegar amb un gest de la mà. El cotxe va frenar però ho va fer massa tard. En Bachar va petar contra el morro i la patacada va enviar-lo, primer contra un altre cotxe aparcat, després de cap a terra. Ha sortit sense mirar, es va justificar el conductor que l'acabava d'atropellar. A terra, enmig un bassal de sang, el noi somreia a la mort, que havia estat a punt d'empaitar-lo abans de complir els divuit. Respirava a batzegades i, escampada a la cara, hi tenia l'última bola de xiclet que havia bufat. Amb una mà arrugava el paper que m'havia volgut deixar al cotxe. La gent s'arrombollava. Encara és viu, ara ve l'ambulància, encara és viu, repetia el conductor. En Solano va apartar dues persones i es va agenollar davant en Bachar. El coneix?, vaig demanar-li. Va dir que sí, que el noi era militant del PRO. Només s'hi havia apuntat perquè volia canviar el món, va afegir amb una mirada que no mirava res.