- 0 -
Paisatge
(Font de la Favara Juliol 2010)
Des son cim engolat
La pruna negra cantava
A l'aire amorosits zumbejos
D'ala flonja que tinta l'atzur.
Desconeix com l'ocre mur
Té tanta passió de paloma
Per ser fràgil i distingida,
Olor de malenconia ve de lluny
Tot per fer-la seua i ho aconseguí:
Volia el cel besar de roca, la roca
De romaní, el romaní jaure amb mosca
I tots en carinyós quefer.
S'estenia el sol com estel que para eixamples
D'allà a córrer o a dormir i ser pell
De natura còrbida, mare d'aquest cel i cova.
Que tot ho vull amb mi,
Cantora preciosa i groga,
Anella dura de pedres en un fil d'or.
Tota la línia és una mel regalimosa,
La teulada i la cella del bon estar.
Front i sagrari, seny, viril i rosa
has convidat l'Amor i al teu convit
celístia i desig al rou reposa
el Sagrament que mou el món i posa
Jesús en tu per ser, com tu, petit.
Portalada del monestir de Ripoll
A Florenci Crivillé
1
Porta de la fi dels temps
El primer capítol del Gènesi és la gran portalada de mots de la Torà,
el llibre de l'Apocalipsi corona la portalada de pedra de Ripoll:
paraules per entrar en el temps, figures per sortir del temps,
pedra que es va degradant,
mots que perden l'autoritat de la certesa,
i tot es difumina en una aura de poesia:
els animals feréstecs ja no fan por,
els dimonis i els àngels ja no estan a prop nostre,
el forn de Daniel ja no crema,
la balena de Jonàs no se'ns empassa,
Sant Pere i Sant Pau estan decapitats.
Però hi ha un triomf que no es rendeix
i una força que no cessa:
quina altra cosa has vist que duri tant,
tret de les muntanyes que t'envolten?
Però no és tan sols durar, sinó brillar,
seguir parlant d'un altre món,
de la lluminositat densa del misteri.
Ara que el foc de l'infern ja no crepita,
ara que el cel és molt més lluny que cap estrella,
ara que ets pots sentir tan lliure, què faràs?
què triaràs? ¿La indiferència,
o seguir fent teves aquestes veus inquietants?
¿Passar amb indolència sota un arc decorat,
o sentir-te cridat a transformar-te cada cop que travesses
aquest espai de veu feta pedra?
2
Joia de geometries
Qui passarà per sota aqueixa arcada
bé podrà dir que, en síntesi sagrada,
lo món, lo temps, l'eternitat ha vist
Mn. Jacint Verdaguer
Com a ordre i marc i fonament d'aquest petit univers,
una subtil esplendor geomètrica:
el rectangle i el semicercle ja els veus,
però probablement no hauries vist mai,
si no t'ho haguessin dit,
que les diagonals del rectangle es tallen just al centre de l'arcada,
que les tangents a l'arcada des dels vèrtexs de la base del rectangle
es tallen al cap del Pantocràtor,
i, com aquestes, moltes altres proporcions profundes i admirables.
Aquella gent sabia
que el món és matemàtic, però no tan sols matemàtic,
que el món és material, però no tan sols material,
que el món és simbòlic, però no tan sols simbòlic,
que el món és una tempesta de nombres i de molècules
i de cossos i de ments i de paraules,
una realitat immensa que s'arrela i es desborda
en el científic i el sagrat.
I, en mig d'ells, els treballs dels mesos,
la delícia i la duresa de la vida,
el cant i la fúria, el renec i la pregària,
ascendint fins on totes les formes conflueixen,
el triangle, l'arc, el rectangle,
el cel i la terra,
Déu, el món, el temps, l'eternitat.
3
Cançó de bressol per a un país que naixia
Cançó de bressol en pedra per a un país que naixia:
quina herència d'un origen d'esplendor!
Aquí el nombre zero
començà el seu camí cap a Europa.
Aquí s'instaurà la pau i treva en temps convulsos.
Aquí la Bíblia va florir tres vegades,
acompanyada del luxe de figures i colors,
aquell blau, aquell verd, aquell vermell, aquell groc,
–avui tan lluny de casa! –
com una ventada poderosa que aixecava els personatges
a cims tan expressivament simbòlics.
Aquí el foc destruí la memòria dels segles
i les piquetes s'obstinaren a enderrocar absis i capelles:
la follia d'aquest país sempre dividit,
destruint la seva gent i els seus tresors amb tanta ràbia.
Aquí es va reconstruir una ombra de la glòria passada.
I de vegades vinc aquí, i davant d'aquesta portalada
m'aturo, callo, contemplo, escolto
fins a sentir en la pedra el ressò fatigat i afònic
d'aquella antiga cançó de bressol
per a un país que va prometre tant i que encara està a mig fer,
però que estimo amb un amor perplexament salvatge,
amb l'única cosa que sé donar: un silenci que de vegades s'omple
d'uns quants mots habitats per presències més altes,
i una súplica que en la nova cançó Caïm no mati Abel
i junts l'un i l'altre sàpiguen guanyar
l'esplendor de l'harmonia i la força de la pau.