Edicions 62 - 1978 - Barcelona
El manicomi dit Mas Prunell està enclavat al mig de la plana de X. Mas Prunell era, primitivament, una gran casa de pagès. Encara avui no ha perdut la seva fesomia rural. Subsisteix 1'ampla i espaiosa entrada, la gran cuina amb la seva llar de campana, L'escala rústega que mena a les cambres altes (la disposició de la qual s'ha fet més còmoda, eixamplant-la i rebaixant els esglaons) i el que no subsisteix s'endevina per la seva distribució característica, exclusiva de les masies catalanes.
A l'entorn d'aquell edifici principal, en créixer la població d'orats, s'hi han anat construint altres cossos a manera de casernes i pavellons, sense norma ni concert, atenent només les necessitats peremptòries. Així la cuina, quan fou insuficient la del Mas Prunell, es construí de bell nou, isolada i desavinent, i, els dies de pluja, la minestra dels boigs, en passar pels espais descoberts, s'enaigualeix amb els regalims dels núvols.
En conjunt resulta un campament provisional rodejat d'un fossar sec, en escaire i d'una alta estacada amb xarxa metàl·lica.
Vaig deixar-la per recórrer els departaments dels homes. Estaven en un edifici de planta baixa, format per quatre immenses quadres llargues i estretes com un budell. Distribuïts sense gaire art ni mirament, allí hi havia els dormitoris, els menjadors, la infermeria, unes rudimentàries cel·les per als furiosos, altres, més rudimentàries, destinades a les aplicacions hidroteràpiques, i no recordo què més. El lamentable quadrilong tancava el pati voltat d'arcades, sota les quals, els dies de mal temps, s'apilonaven els asilats. En fixar-me detingudament en l'estat i condicions d'aquelles dependències, vaig sentir-me aclaparat. Aquí, però, la sensació d'mpotència que m'havia corferit abans anava seguida d'una cordial protesta. M'indignava en nom de la Ciència i de la Pietat cristiana. Tot el que veia era enutjós, tot tenia un aire d'abandó, de fredor llòbrega, d'ignorància i de misèria oficials. La humitat dels camps traspuava pels enrajolats, la humitat de les boires per les parets, la de les pluges recents, pels sostres; un tempanell de fustes que no arribava al sostre servia il·lusòriament per a separar els malalts infecciosos dels que no ho eren; en els dormitoris, els llits, col·locats en dues rengleres, estaven tan junts que, entre l'espona de l'un i l'espona de l'altre no hi havia lloc per a despullar-se; les màrfegues penjaven com tripes buides, i els coixins no eren més turgents, i presentaven, al mig, una sinistra aurèola de brutícia; i no cal parlar del pati.
Al pati, els boigs passaven la major part dels dies; era el lloc de reunió de les sofrences sindròmiques de la psicosi, un mostrari d'aclaparaments idiòtics, de mobilitats desficioses, de basardes soporíferes, de tortures vergonyants, d'ansietats incontenibles, de deliris plàcids i furiosos, d'al·lucinacions inefables i esgarrifadores, de dolors silents, de vociferacions agudes, de cants i rialles impulsives, de ganyotes estereotipades o vertiginoses i de gestos de tota llei, acrobàtics, hipnòtics, místics, rotundament irats, planyívols, superbs; en fi, una veritable i hòrrida confusió, un infern d'ànimes malaltes, sotmeses als turments més ocults, més inconcebibles, més tràgics que existeixen.