Edicions Bromera - 1999 - Alzira
Et va dur a l'Esplanada, el magnífic passeig vora la mar, orgull de la ciutat, on anava tot el món. Tret dels dies més crus de l'hivern, sempre era ple de colles de joves que caminaven en filades i es creuaven en un joc de mirades i somriures que calia entendre si es volia evitar una badada. No molt lluny vigilaven els pares, asseguts a les cadires de fusta del passeig durant el bon temps, o a les cafeteries properes si ja fredorejava. Temps enrere havies arribat a odiar aquell lloc, tantes vegades recorregut amunt i avall, com si fóra una obligació, amb aquell terra enrajoladet de marbre que feia onades blaves, blanques i vermelles que et marejaven. I tanmateix aquell passeig tenia una gràcia especial que sempre acabava per conquistar-te. No sabries dir si era l'aroma de l'aire de la mar, els colors de les flors a cada banda o el cel entrespolat de palmeres...
Vas repenjar-te sobre la balustrada per mirar la nit. No feia molta claror amb aquella lluneta minvant i el cel era una polsimada d'estreles. Feia uns anys, per damunt les cases de davant veies els plomalls de les palmeres de l'avinguda i alguns dels edificis importants, i un poc més avall, un bacinet dels arbres de la plaça dels coloms, amb l'estàtua d'un home que no sabies qui era. Ara tot això t'ho amagava l'edifici d'enfront, nou i dessubstanciat, amb balcons menudets com gabietes de canaris. Tancares els ulls per gaudir del moment, per imaginar que t'agradaria poder veure la plaça de correus, d'arbres grans i esponerosos, amb la font de la dona que llança aigua a un dimoni de peu forcat; i el bellíssim passeig vora mar amb les quatre fileres de palmeres que planten cara al llevant, i els llums arrenglerats del port reflectint-se, amb aquella màgia, damunt l'aigua quieta. No podies veure això, però entre el perfum de les teues flors eres capaç de distingir l'aroma de la mar que pujava amb la brisa; llavors t'imaginares la remor de les ones de la platja, l'arena daurada i suau amb una randa de bromera fina i, ja remuntant, veies la muntanya blanca i erma on el vent havia esculpit el perfil d'un moro, i l'edifici de l'ajuntament amb les dues torres i l'enorme rellotge tocant les hores; després, en un vol, pujaves Rambla amunt entre edificis gegantins, i tot seguit t'extasiaves amb l'olor dels tarongers bords de la plaça del Teatre, i ja t'afanyaves, amb la imaginació, per davall les columnes de l'edifici, tot de pedra, perquè et feien por els soldats que feien guàrdia al Govern Militar amb la baioneta calada, i t'endinsaves pel carrer de la botiga, i en fer-ho és com si ja sentires el «Christus vincit›› de Nostra Senyora de Gràcia, i miraves de lluny la font de la plaça dels Cavalls, tan esvelts entre els brolladors, mentre travessaves l'avinguda de les palmeres fins a la teua casa, on t'acompanyaven les teues flors i la teua mare. I sabies que baixaries de seguida a casa i que passaries els dos forrellats i la cadeneta, i que encendries el llumet de l'Avemaria, i que abans de gitar-te hauries d'esforçar-te per no mirar davall el llit perquè de vegades et feia por que hi haguera algú, i que t'adormiries tot resant.