Columna Edicions - 2001 - Barcelona
Davant dels cent cinquanta homes armats de Puigcerdà només hi havia sis guardes d'assalt apostats en una caseta i uns quants vilatans amb escopetes. Era una situació ridícula, va pensar en Bartomeu, i el mateix devien pensar els caps anarquistes, perquè al cap d'una estona van ordenar que la columna avancés cap a la població protegits pel foc de cobertura que havien engegat els que havien vingut per Alp.
Però Antonio Martín va sobrevalorar les seves forces o els seus pebrots. Amb l'actitud fatxenda que li era pròpia, es va posar al davant dels homes i va ordenar entrar i ocupar Bellver. Bé, després hi va haver qui va dir que volia entrar a la vila a parlamentar. Els defensors eren pocs, però amb un sol tret d'un guàrdia d'assalt n'hi va haver prou per malferir al pit l'imprudent capitost anarquista. A partir d'aquell moment el tiroteig es va fer constant i més intens a cada hora que passava. Es podia dir que l'atac estava desencadenat, però les coses no anaven tal com en Martín havia previst. Tot i que els bellverencs eren menys, a mitja tarda els assaltants estaven clarament en retrocés i, en especial, la columna que venia de Puigcerdà, on en Bartomeu maldava més per conservar la vida que no pas per atacar. Cap a les set es va decretar l'alto el foc, i un home amb bandera blan ca va travessar la línia de foc i va entrar al poble. La columna anarquista va respirar alleugerida.
—És el comissari Caray, de Puigcerdà —li va sentir dir a algú.
Mitja hora després els van dir que podien retirar els ferits. En Bartomeu va buscar els seus amics. En Sisco estava bé, però en Mingo tenia una ferida de bala superficial en una cama, res greu per sort. L'hi van embenar amb un drap brut que van treure no se sap d'on i, aprofitant l'aturada de les hostilitats, el van posar dins un cotxe que el va portar a l'hospital.
El balanç de l'ocupació de Bellver no va poder ser més desastres per als puigcerdanesos, Deu morts entre les tropes anarquistes per cap dels defensors de la vila. Un cop aixecat l'alto el foc, la batalla va esllanguir encara tres hores més, però l'anunci que venien guàrdies d'assalt des de Lleida comandats pel delegat d'Ordre Públic de la Generalitat Viadiu, i que una columna de dos-cents homes pujava des de Barcelona amb el diputat Bru Jardí al capdavant, va acabar de desmoralitzar els esgotats atacants. Sense massa ordre, els homes del cantó llibertari es van retirar a Puigcerdà amb la nit ben entrada, i allà van saber que el Cojo de Málaga havia mort.
L'endemà el furor revolucionari ja era imparable. Empesa per les violentes proclames anticlericals que feien per carrers i places alguns propagandistes vinguts fins i tot de Barcelona, una massa enardida va saquejar l'església de Santa María. En van treure al carrer les imatges de la verge i els sants, els objectes sagrats, les vestimentes i fots els papers de l'arxiu parroquial, i els van cremar. Les flames van il·luminar fantasmagòricament durant tota la nit les façanes de les cases de la plaça deis Herois. Però en lloc d'apaivagar els ànims, aquell foc gairebé hipnòtic encara els va alterar més. Unes hores després, una gentada que semblava haver embogit, va anar cap a la capella dels Dolors, la de Gràcia i la de la Guia, i en va reduir tot el contingut a una pila de cendra que un ventijol que baixava del Carlit i s'escolava cap al centre i els horts que envoltaven el poble es va encarregar d'escampar per tota la comarca. La capella de l'hospital i les esglesioles de Rigolisa, Sant Marc, el Remei i unes quantes més dels pobles dels voltants van patir la mateixa dissort a mans d'escamots que conduïen cotxes confiscats. A mig matí del segon dia de ceguesa col·lectiva, el cel rotundament blau de la plana cerdana va quedar esquitxat de fumerols pertot.
En Tomàs va fer el gest d'abraonar-se damunt d'en Mateu. Eren al bell mig del parc, just al lloc més obac i fosc i on el quiosc els amagava de la vista d'algú que pogués passar per l'altra banda de l'estany. Abans que en Tomàs arribés a tocar la cara del seu oponent, en Juli Mateu va treure una pistola de la butxaca de la jaqueta i li va disparar dos trets. El fill gran dels Bertrand es va posar les mans a l'estómac i es va rebolcar de dolor per la gespa verda, que es va anar tenyint de roig espès amb molta rapidesa. La mateixa amb què el fill gran de la família Bertrand va veure amb esglai com li marxava la vida.
L'agressor va netejar l'arma amb un mocador i la va llençar a l'estany. Les ones van descriure un cercle perfecte damunt l'aigua. Després va agafar en Tomàs per les aixelles i el va incorporar. Li va treure la jaqueta, i li va prendre els diners que portava a la cartera. Va tornar a deixar el cos amb tota suavitat damunt la gespa. Va espolsar els quatre brins d'herba que hi havia enganxats a l'esquena de la jaqueta blau marí que portava el mort, i va tornar cap a la casa dels Bertrand. La jaqueta no tenia ni una taca de sang. Va entrar sigil·losament al jardí i la va deixar penjada del respatller de la cadira de vímet on, fins una estona abans, havia estat assegut el mort. Després va marxar cap a casa seva amb el mateix silenci.
L'endemà unes dones que anaven a la sèquia a primera hora del matí van trobar el cadàver del fill gran de l'empresari. Tal com estaven les coses, ningú no va dubtar d'acusar als anarquistes de l'assassinat. En Juli Mateu va ser un dels primers a donar el condol a l'entristida família. Va estar una bona estona a la casa, mostrant-se afligit, oferint-se per al que calgués i teixint la seva coartada.