La Nacionalitat Catalana

Edicions 62 / la Caixa - 1978 - Barcelona

Autor: Enric Prat de la Riba i Sarrà
Indret: Casa-museu Prat de la Riba (Castellterçol)

L'hivern dels pobles

Cada any la natura ens dóna una imatge viva del que és el renaixement d'un poble. Cada any l'hivern estronca la circulació de la vida, deixa nues de verdor les branques, cobreix la terra de neus i de gebrades.

Però la mort és aparent. Les neus de les muntanyes es fonen i engruixeixen els rius que porten a la plana la força acumulada de geleres i congestes; la terra sent penetrar, per totes les seves molècules, la humitat amorosa de l'aigua que fecunda; sota la crosta de les glaçades o el gruix protector de neu i gebre, les llavors tremolen i es clivellen, i s'obren per donar pas a la vida que revé; les velles soques dels arbres senten l'extremitud, l'esgarrifança, que anuncia la nova pujada de la saba. Després el sol allarga els dies i entebiona l'aire; reculen les neus als bacs de les altes serres, l'oreig gronxa els sembrats i les branques grosses, a punt de brotonar; creix l'esclat de moviment, de vibració, d'activitat per tota la natura; i les seves innombrables remors canten altra vegada l'himne etern a la vida renovada.

Així mateix, per als pobles l'hivern no és la mort, sinó la gestació d'una nova vida. L'hora trista de les nacions és aquella en què es lluita amb l'impossible, amb el fat enemic, amb l'hostilitat declarada dels grans corrents universals, que aixafen i dobleguen els pobles, com els rius fora de mare, les canyes i els joncars de les margenades.

Autor: Enric Prat de la Riba i Sarrà
Indret: Tomba d'Enric Prat de la Riba (Montjuïc) (Barcelona)

La tasca que les altres llengües podien acomplir reposadament, sense apressar-se, és, doncs, per a nosaltres, de la més extremada urgència. Hem d'aixecar la nostra llengua al nivell de les altres, hem de donar-li totes les perfeccions que necessita per a lluitar i vèncer.

La primera d'aquestes perfeccions, més necessària encara a la nostra llengua que a cap altra perquè està desterrada de l'escola, és la unitat. Hem de donar a la nostra llengua una unitat forta, intensa, viva, que triomfi de la trituració dialectal accentuada en els segles de la nostra decadència, que triomfi de l'absència d'un poder representatiu de tota la raça, que triomfi de les deficiències d'utillatge, d'ensenyament, de patrimoni intel·lectual de la nostra llengua, i de totes les forces de dominació acumulades per la fatalitat històrica en la llengua invasora.

Ha d'acabar aquesta semianarquia de la llengua catalana, en què cada escriptor té una llengua, una gramàtica, una ortografia pròpies. Ja que no ha tingut el català l'evolució normal de les altres llengües llatines, ja que no ha tingut en els segles del Renaixement, ni té encara avui, un Estat que hagi imposat o pogués imposar des de dalt formes úniques definitives, donem-nos-les espontàniament, lliurement, nosaltres mateixos, per aclamació, per patriòtica renúncia de totes les preferències individuals o d'escola; establim-les per unànime plebiscit de tots els catalans.

Per preparar, per fer possible aquest plebiscit, va crear la Diputació de Barcelona l'Institut de la Llengua Catalana, a dins del ja gloriós Institut d'Estudis Catalans. La tasca que té encomanada és molt complexa, afecta tota la vida i l'expansió del nostre idioma; però en primer terme la Diputació va assenyalar-li la missió d'estudiar i votar, amb la intervenció de tots els elements de l'Institut, normes ortogràfiques per a la llengua catalana, a l'entorn de les quals pogués fer-se la convenció, la unitat tan desitjada.

Per primera vegada acompleix avui l'Institut aquesta missió altíssima, unificadora de l'idioma, donant normes ortogràfiques per a escriure la llengua catalana. La nostra resposta, l'actitud de tots els catalans, ha d'ésser, per primera vegada també, deposar preferències personals i conviccions i hàbits i repugnàncies i arguments i discussions, i acceptar resoltament, unànimement, devotament, aquestes normes.