Garsineu Edicions - 1993 - Tremp
Refugi de l'ànima i fortalesa d'esperits cautelosos, la catedral d'Urgell evoca, amb la seva presència de segles, els fonaments medievals de la ciutat nascuda a la vora. La imponent estructura romànica, sòlida i simètrica, li confereix l'orgull de ser cap de diòcesi peròtambé l'austeritat pròpia de la vida a muntanya, fenòmens no pas con-tradictoris sinó ben complementaris. Ramon Lambard, vingut d'Itàlia i coneixedor de l'art arquitectònic a l'avantguarda d'aleshores, li donà l'estil que l'ha fet única. El bisbe Ot, iniciador de l'empresa, i els successors que la continuaren fins a Arnau de Preixens, que li donà l'última empenta, van vincular l'edifici per sempre més al culte catòlic.Set-cents anys després, la catedral d'Urgell continua essent, amb ben poques diferències, la mateixa que han vist desenes de generacions abans que les que ara la contemplem. Ha canviat, això sí, l'entorn, tot allò que haurà estat si fa no fa efímer: els homes i les coses que no han resistit el pas del temps tant com n'ha estat capaç aquesta obra insigne.
És una perspectiva diferent de les que el ciutadà que va a peu té a l'abast de la seva mirada, allà a baix, al carrer de Santa Maria, a la plaça dels Oms, al Parc del Cadí o des del Pati Palau. Les imatges com aquestes són reservades als veïns dels últims pisos d'algunes cases del barri vell. La perspectiva que veiem només podrem haver-la si ens enfilem per les escales que menen fins a la torre de Sant Just.
Des d'aquí, el campanar que corona l'absis se'ns mostra imponent, d'una majestuositat que, des de baix, no li faríem. La pedra, forta i posada amb endreç de mestre d'obres, desafia els vents que pretenen clenxar-la. Discretament, les cordes que han de fer repicar les campanes s'escolen teulat avall fins a posar-se a l'abast d'escolà o prevere. Són campanes que han tocat a missa, de Nadal o de difunts, al llarg dels segles, enllà dels temps. I hauran donat avís també a moments de perill i de tragèdia; i tal vegada l'anunci d'alguna celebració sonada.
La Seu ha canviat la cara, des que va saber-se olímpica. Les cases de llevant, que donen al Parc del Segre, mostren colors amables i una llum que no tenien. Costa ara d'imaginar-les vestides velles i de fesomia trista. Ha estat una mà —o dues o tres— de pintura; i ganes de pintar-les, que prou falta els feia. Un cop restaurades, fa goig contemplar-les una estona de minuts insubornables. La ciutat, de sempre girada d'esquena al riu que baixa de Cerdanya, ha acabat per mirar-lo amb els ulls clars de l'amistat que es recupera.[...]
Colors de la terra, els que s'ofereixen a la vista de qui passeja pels canals del Segre. Cases fetes maques que estenen bugada a fora: tres pantalons a la serena. Finestres grans que deixen entrar el primer sol del dia i espitlleres, a baix de tot, que ja no tenen missió de defensa en una ciutat que no se sent enemiga ni reclosa en si mateixa. Ciutat oberta, és com la volen els qui hi viuen.
Hi ha coses d'aquest passeig que ja han canviat. De bancs n'hi ha uns altres i els arbres, encara que són els mateixos, pateixen vellesa i han passat també malalties i secada. I com més trigui el lector a passejar-se per aquesta plana més diferent trobarà la imatge si la compara amb el natural d'aleshores. Canvia el Passeig però continua essent el mateix de sempre, acollidor de trobades, incitador d'anar-hi a estirar les cames. Fet de primers del segle que ara som, el Passeig de la Seu és motiu d'orgull i reivindicació de la conversa que vol recuperar-se. [...]
Tot hi cap, sota aquests arbres del Passeig que coneixem. Hi són trobables tants personatges com siguem capaços de recordar d'aquesta ciutat que és la nostra. El Passeig és, de la Seu, la saleta. És on fem passar els convidats que vénen, allà on volem que es trobin còmodes, com estarien a casa seva. És el lloc del qual n'estem més orgullosos; per això el mostrem abans que qualsevol altre.