Publicacions Ilerda - 1963 - Barcelona
La ciutat dels Comtes d'Urgell havia perdurat a través dels segles amb el seu aire medieval que li era propi. Havia conservat encara el seu emmurallament. Al davant, banyant els seus peus, corrien les aigües blaves del Segre, el riu d'or llegendari. En aquell indret, el corrent baixava suau però tenia profunditat. Al seu darrera, les pedres velles de Santa Maria vigilaven la pinya de cases i de carrers estrets i costeruts. Al costat de l'antiga església, hi havia el recinte del Cementiri, abundantment poblat de xiprers, els quals semblaven encara muts testimonis del passat, la perpetuació dels soldats de Jaume el Dissortat, amb llurs llances aixecades cap al cel. Més enllà, seguia la muralla fins a abraçar el poble.
Tres portes restaven només dels temps antics. Eren la del Portalet i les del Torrent i de la Botera. Dalt de la muntanya, a la dreta de Santa Maria, hi havia el Sant Crist, aureolat de miracles i famós per la veneració que li portava aquella gran comarca de la qual Balaguer n'era el centre. Entre els dos temples, s'arrossegaven per la muntanya escarpada les runes del que fou palau del Comte d'Urgell. Avui, no quedaven d'aquell edifici sinó els fonaments. A dins, s'hi trobava el dipòsit de l'aigua i unes portes enrunades que donaven pas a unes conduccions plenes de misteri, una de les quals la imaginació popular volia que fos un pas subterrani que unia el Castell amb el convent de Sant Domènec, passant per sota del riu.
El pont romà, de set arcades, ample i amb dos replans damunt de cada columna, comunicava la vila amb les carreteres de Lleida, Tàrrega i la muntanya. Els segles no l'havien pas envellit. Del contrari, no semblava sinó que el pas de les generacions li donava noves forces i un coratge admirable.
Mentrestant, les dues dones havien ja pujat fins a mitja costa. El camí pendent anava fent girades fins a trobar-se dalt, al pla. Des d'allí es contemplava la gran plana de l'horta i el serpenteig del riu. Al peu de la muntanya, hi passava la carretera de Gerp i de Tremp. Al costat de la carretera d'enfront es veia la petita estació del tren de la Sucrera. Cap a l'esquerra, es podia seguir el camí de Camarasa i l'Assentiu i, al lluny, s'estenia majestuosa la gran horta d'Urgell.
Mare i filla no feren gran atenció al paisatge, ocupades com estaven en explicar-se coses. Quan arribaren dalt, un aire fresc acaronà els rostres i feia moure una punta del mocador negre que portaven al cap. Deixaren a l'esquerra els murs en runes, ennegrits pel temps, del castell de Jaume el Dissortat i al seu davant s'oferí la façana sense arquitectura del Santuari. Es trobaren un xic fatigades i s'assegueren uns instants als pedrissos de la placeta. Després, entraren a l'església. Una sensació de frescor dominà de sobte llurs cossos. Prengueren aigua beneita, es senyaren i anaren dret cap al fons, al cambril, on la imatge venerada s'oferia, mística, als ulls dels creients. El rostre del Crist reflectia una sensació profunda de dolor, amb un aspecte demacrat i unes metxes estirades de cabells negres que li venien fins a les galtes. Per les escales, havien vist la cambra dels exvots, on penjaven per les parets i el sostre centenars de braços i cames de cera, ofrenats al poder miraculós del Sant Crist. Les dues dones romangueren silencioses un llarg moment, agenollades als peus de la imatge venerada i resaren una pregària. Després, lentament, com sortides d'un somni espès, s'aixecaren, dipositaren una moneda de coure a l'embut que sostenia a les mans una figura que representava un escolà, i baixaren per les altres escales dominades pel fervor i el silenci.
De retorn, agafaren el camí que segueix al peu de la muralla del palau del Comte d'Urgell i que donava al carrer del Torrent.
En efecte, els dos especialistes forasters estaven contents d'ell i la xemeneia anava creixent visiblement, al mig mateix de l'edifici de la Fàbrica i damunt de la seva ampla base, a la qual no haurien pogut abraçar vuit homes donant-se les mans.
El majestuós cilindre anava perfilant-se enlaire, foradant l'espai fins a una altura que s'aproximava als cinquanta metres. Aquella xemeneia era l'admiració de tots els habitants de Freixana i dels pobles que es trobaven anant des de Lleida a Balaguer. La seva silueta apareixia neta i destacada des de tots aquells encontorns i els pacífics camperols començaven ja a mirar-la com llur far i també com una mena de provocació dels homes cap als cels.
Les rajoles de terra cuita eren col·locades una a una amb tota cura i un ordre extremat, i aquell gran pilar, buit com un canut gegantí, s'aixecava altiu i orgullós, imposant-se vigorosament per la força de la seva presència.
A mida que un dels operaris forasters feia créixer la xemeneia, l'altre col·locava uns cèrcols d'acer, que quedaven distanciats d'un metre, i feia ús de tota l'habilitat i tota la força per tal que aquests la subjectessin ben cenyida. Eren, exposats al sol, com uns anells d'argent que el colós lluïa ple de vanitat i de gala.
Una ampla carretera partia del poble fins al riu. Dos quilòmetres de via havien de centralitzar tot el moviment. A la dreta, es treballava en uns profunds fonaments que havien de servir de base per a la Fàbrica immensa. Per tot el llarg de la carretera s'aixecava ja una tàpia, de tres metres d'altura, la qual limitava tot el clos. En un petit promontori s'hi instal·là la Casa d'Aigües. Uns motors potents feien pujar l'aigua del riu i omplien un gran estany. A l'esquerra, anava prenent forma una casa senyorial, alta de quatre pisos, residència per al futur Director. Al seu costat, es construïa una caserna per a la guàrdia civil. Després, venia l'estació del ferrocarril i la via s'allargava, com una passa d'Atil·la, per entremig d'arbres fruiters i de plantacions hortolanes, fins arribar a l'altura del riu. Allí, s'aixecava un terraplè, que havia d'ésser més tard el primer pilar d'un pont de ferro. La via i la carretera, que caminaven separades una bona estona, convergien allí a l'entrada mateixa del pont. Un equip de tècnics construïa ja altres cinc pilans enmig de les aigües blaves del riu Segre. En endavant, la cabellera líquida i frondosa de les neus pirinenques, es pentinaria mandrosa en aquelles pues de ferro. El pont, donaria pas al tren i a un carro a la vegada. Dues voreres serien el passatge per a les persones, i anirien tancades per dues baranes de barrots de ferro. A l'altre costat del pont, al peu del poble de Térmens, s'aixecava una caseta per al guarda-via i el tren seguiria endavant, enfonsant-se en el tossal de pedra i reapareixent, més enllà, enmig de la plana frondosa de l'Urgell, travessant pobles somrients i verds, fins arribar a la seva fita, a Mollerussa. A la sortida de Térmens, un ramal del ferrocarril trencava cap al Nord, cap a Vallfogona i Balaguer, la ciutat dels Comtes d'Urgell.
Es començà a fer el primer coll. Els dits de les forques aixecaven ben enlaire la palla i el vent se l'enduia unes passes enllà. Aquesta tasca tenia lloc ja cap al caient de la tarda. La marinada salvadora era esperada amb delit i a poc a poc el blat era recollit amb uns rascles i amuntegat en un racó de Pera. Es feien tres o quatre colls de palla. L'art dels camperols dibuixava en la rodona de l'era tres o quatre línies rectes.
S'apropava l'hora de fer net. El blat era abocat, amb l'ajuda de cabassos, a dins d'un gran porgador, agafat en una forca plantada de mànec a terra. No en sabia pas tothom d'arerar. Calia situar-se d'acord amb la lleugera bufada de la marinada i, si aquesta no es presentava, es suspenia la tasca durant uns moments. Pels forats del porgador anaven caient els grans de blat, formant un doll daurat i ple d'esperances. Al costat, anava creixent també el munt del bulló. Una vegada s'havia acabat d'arerar, s'ensacava el blat i es deixava allí, a un cap de l'era, com un trofeu guanyat amb tot l'heroisme.
Aleshores començava el sopar. Les dones havien portat ja la cassola de terra cuita al mig de la cotna i cadascú s'asseia al seu entorn, al damunt d'un tres-quartans, una albarda, un munt de sacs, o, simplement, una garba. Aquells dies es buidaven les tenalles del confitat. Les llangonisses i els pollastres es guardaven tot l'any per a aquella temporada. El segar i el batre eren feixucs i la gent calia que mengés i que begués. I els ventres anaven omplint-se. Un plat de trumfes estofades o una paellada de catxipanda, sempre amb un tall de confitat. Això era acompanyat d'una amanida, on hi abundava l'enciam, el tomàquet i la ceba, amb un raig d'oli i, després, el vi no faltava mai en el porró de la galleda. Però l'aigua de la galleda no era pas massa fresca, perquè això rebaixaria el vi.