Edicions Bromera - 2015 - Alzira
Passava de les tres quan vaig topar amb les anotacions d'una entrevista que havíem fet a un vigilant del Parc Natural de les illes Columbretes per a la revista de la facultat. Es deia Javier Martínez. Era guarda de l'arxipèlag, tot i que aspirava a guanyar-se la vida com a pintor. L'havíem anar a veure un grup d'estudiants. Vam fer unes cerveses i ens va parlar de la vesprada que es va llançar a la mar entre un estol de dofins, de les nits diàfanes a l'illa Grossa, la major de les Columbretes, dels xiscles de les gavines a la llum del capvespre i d'algunes històries de pescadors. Enmig, va citar Delibes, i ens va contar l'episodi que narrava en una de les novel·les que havia escrit. [...]
-Què fas encara despert? -va sorprendre'm la veu de la mare. M'interrogava des de la porta, amb els ulls amarats de son.
-Ja acabe, mamà. Necessitava comprovar uns detalls per al reportatge que m'han encomanat. És sobre les Columbretes, saps? El gest se li va contraure i va restar un instant en silenci, com si la darrera frase que havia escoltat li costara de pair. Però jo no vaig saber llegir què s'amagava darrere d'aquella reacció preocupada. Sabia que no li feien gràcia, aquelles illes, un arxipèlag menut, molt menut, relacionat amb històries de pirates i de contrabandistes. L'illa principal, l'única habitada, era un antic volcà ja extingit, sobre la carena del cràter del qual s'alçava un far i unes casetes menudes on s'allotjaven els guardes que ara vigilaven la zona. Vaig viatjar-hi amb Javier Martínez i els companys de facultat. I vaig tornar-ne enamorat d'aqueles rocalles negres, d'aquell paisatge auster dominat pel silenci, la mar i les gavines.
Seguírem passant. «Aquestes són més modernes», m'aclarí, allargant-me un altre volum. A poc a poc, els colors anaven substituint el blanc i negre: textures rovellades de norais, un estol de gavines que planejaven sobre el gris perla de la mar; panoràmiques de l'illa i, entre elles, una bellíssima, presa des del far, una horabaixa: el Mascarat, el vigilant que guarda l'entrada a la badia, negre i immens, assentat sobre una roca marró de línies obliqües que s'enfonsen en l'aigua fosca. Una presència inquietant per als supersticiosos. I uns metres enllà, el seu amor impossible, la Senyoreta, idèntica però de dimensions més modestes. Dos illots quasi simètrics, cònics els dos, amb les puntes tacades de negre, que romanen cara a cara, sempre junts i sempre separats per un braç d'aigua. I una fotografia insòlita: una bomba sense càrrega incrustada en el ventre de la Ferrera: «I açò?», «Avions americans que van fer pràctiques de tir, durant els anys setanta. Van estar a un pas de fer-ho tot malbé»; una immensa xemeneia volcànica que sorgia de l'aigua, imponent, «Aquest és el Carallot, l'illot més meridional de tots. El més menut i també el més curiós: és una xemeneia volcànica i hi ha qui diu que s'hi pot entrar a l'interior i que, si resseguires el canó, arribaries a l'infern»; barques recreatives, velers, catamarans plens de turistes; fotos submarines; el Montcolobrer, l'extrem més elevat de l'illa, coronat per l'edifici del far, amb dos pintors a dalt d'una bastida, repassant-lo de blanc; una porció de terra esquitxada de merda per les gavines; la tomba antiga d'un xiquet acabar de nàixer, al cementeri de l'illa, escortada per una mata de flors blanques, silvestres; panoràmiques de l'arxipèlag, des de l'illa Grossa, amb un segon illot, la Ferrera, retallat per sobre del llom de l'illa principal, i els altres dos, la Foradada i el Carallot, difuminats per la calima en la distància; escales precàries, solpostades, escuma.
Però et contava que se'm va fer un nus a l'estómac, després de tant de temps, en vore com, emboirada per la calitja, emergia de l'horitzó l'illa Grossa. Queia un sol de plom, però no vaig moure'm de la proa, que allò havia de passar per mi. Lo vaixell va anar doblant lo cap de tramuntana i, enfront meu, anava obrint-se a poc a poc la badia. És un antic cràter, no sé si ho saps, però la mar se li ha menjat un tros, lo de gregal, de manera que se li ha quedat forma de ferradura: un cau acollidor, quan hi ha tempesta, ben cert que sí, però també una trampa mortal, si lo vent bufa allevantat. He vist patir de valent alguna barca allà dins. I també naufragar-n'hi. Del Jaume III me'n recordo com si fos ahir. Era un llagoster de Pollença i el menava Rabassa, un dels patrons més vius i experts que he conegut. Un matí, a primera hora, des de gregal ens va vindre a sobre una tempesta molt fotuda. Sembla que havien mamat prou i massa, aquella nit, i cap dels tripulants se'n va adonar. Algú va despertar-los, però quan van voler eixir, ja havien fet tard i les ones se'ls menjaven. No es va poder fer res. Va badar-se lo casc contra lo Trencatimons, un escull traïdor que hi ha enmig de la badia, en lo lloc més fotut, com si estigués fet a propòsit. Allà mateix es va enfonsar. N'hi van morir uns quants, de mariners, Rabassa entre ells.
Havia de doblar la Punta de Tramuntana, sobre la qual, coronant-la, s'alça la torre del far on ja no vivia ningú, des de feia uns mesos. Havien automatitzat lo mecanisme de la llanterna i los faroners ja no s'hi acostaven sinó de tant en tant, per controlar que tot seguia en ordre. No sé si va ser perquè estava deshabitat o perquè la por em feia bullir la panxa i lo cap, o fins i tot per la pluja que la difuminava, però aquella construcció que m'era tan familiar em va semblar un fantasma. Mirava amb atenció los tallats, que en aquella part, la més alta, cauen a plom sobre l'aigua, em fixava en les finestres, en lo llom, en les roques, jo què sé, mirava i mirava per si descobria alguna presència, un guaita que vigilés, algun senyal que m'orientés enmig de la confusió on m'havia abocat aquella confidència, però res, ni tan sols cap ocell, semblava moure's. Però jo no em fiava. Quan ja anava a entrar en la bocana, vaig reduir la marxa. Agafat ben fort al timó, amb los ulls provant de foradar l'espessor de l'aigua, vaig anar doblant l'extrem nord de l'illa. Lentament, molt lentament. Però ben alerta. La badia s'anava obrint a poc a poc, davant dels meus ulls. Ja veus com són les coses: aquell cau que tants cops ens havia oferit recer ara em semblava la gola d'una balena que estigués a punt d'empassar-se'm. Enfront, les siluetes negres del Mascarat i la Senyoreta, que tant de goig em feia sempre contemplar, ara se m'afiguraven dues amenaces. Per a què negar-t'ho, Mateu? Tenia temor. Molta temor. I la temor et fa vore coses que no hi són. Això no trau que les illes poden ser lo lloc més acollidor del món, en certes condicions, però també un infern, no te n'oblides.
A mesura que la barca avançava, vaig anar adonant-me que la badia interior estava deserta. No era estrany, des que havien deixat de viure-hi los faroners. Però jo pensava que hi devia haver algú esperant-me. I, de veritat, no sé si ho temia o ho desitjava. O les dues coses. Algú que em pogués indicar la raó d'aquell viatge. Algú que m'expliqués quin era lo perill que, segons lo meu confident, amenaçava Cristina.
Quan em cansí de jaure, m'asseguí a proa amb el vent a la cara. Per això ataüllí primer que ningú el Carallot, que es dreçava ferm davant nostre. Un calfred em somogué l'estómac, però no aconseguí sacsejar-me l'ànim. Em concentrí en l'horitzó. Més enllà, una claror suau permetia endevinar, difuminats, els perfils de la Ferrera i la Foradada. Al fons, el cim del Montcolobrer només es distingia per la llum intermitent del far. Deixàrem a estribord la xemeneia volcànica i la corona d'esculls que la protegeix quan ja per llevant apuntava el dia. Sentia que havia arribat un moment clau, en la meua vida. I que no podia fallar. Que sempre havia estat una joguina en mans dels altres, i si vols també en mans de l'atzar, i que, per primera volta, havia pres la iniciativa. Això pensava, tot i que, ben mirat, m'havia calgut recolzar-me en altra gent, en altres odis, per dur el meu propòsit a bon terme. És igual. El resultat és que em sentia orgullós i incòmode al mateix temps, però el desfici no minvava ni un gram la determinació.
No perdia d'ull la silueta plana de l'illa Grossa, que anava creixent a poc a poc. El negre difús de la roca anava tornant-se ocre a la llum rogenca de l'alba. Les antigues plantacions de blat dels faroners havien estat colonitzades per una vegetació baixa que no arribava a distingir. Les gavines començaven a alçar el vol. No hi havia cap barca pels voltants, tot i que se'n podien endevinar algunes, punts minúsculs sobre l'horitzó, per la zona de la Barra Alta, unes milles al sud. Ens apropàrem per la banda del Mascarat. Doblàrem el cap a penes a una vintena de braces de distància, i provocàrem una espantada de gavines, que començaren a xisclar i, algunes d'elles, fins i tot a fer vols rasants sobre nosaltres. Potser provaven d'intimidar-nos. No em calgué d'oferir-me voluntari per menar la llanxa. El capità, després d'esbufegar dues voltes, m'indicà que la preparara, que, al cap i a la fi, era qui millor coneixia l'illa. Quan estigué tot enllestit, avisà Amadeu que ja havíem arribat. Biel Sanso i un altre mariner m'allargaren les dues maletes, mentre Amadeu li donava al capità unes quantes instruccions.
Li deia que no resultà senzill fer peu a terra. La massa cendrosa del Carallot forma una columna de trenta metres d'alçària que s'eleva bruscament des de l'aigua, sense a penes repeu on prendre recer. A més, l'accés el guarden desenes d'esculls invisibles que, a flor d'aigua, sorprenen els mariners que no coneixen aquelles aigües i provoquen naufragis com el que havíem patit nosaltres. Aquesta volta tinguérem sort i arribàrem al peu de la xemeneia sense més incidents que algun ensurt que no anà a més. Com poguérem, amarràrem el bot i saltàrem a sobre de la roca. Més que res per poder fer peu en alguna cosa ferma.
A poc a poc, el sol anà pujant i esvaint la boira. Aleshores, vérem, encara de lluny el llom de l'illa Grossa, amb el far a dalt del Montcolobrer, i davant d'ell, la Senyoreta i el Mascarat, i la resta d'illots que formen l'arxipèlag. Quatre roques de no res, si vol, però que per a nosaltres representaven la diferència entre la vida i la mort. De la Bella Joana, en canvi, no n'hi havia rastre, de manera que suposàrem que la mar l'havia engolida, però a voltes encara somie que em desperta el mariner mort i m'ofereix la mà i m'invite a pujar a la barca que s'afona...
No ens ha calgut encendre la llanterna per orientar-nos entre les fileres de panteons. El meu guia, segurament, podria recórrer-lo amunt i avall amb els ulls tancats, sense cometre cap equivocació. Això penso, mentre li segueixo les passes. Obre les puntes dels peus exageradament, quan camina. S'atura a la vora de la tomba de la mare. M'he agenollat per comprovar-ho, no obstant això. He notat que somreia, un instant abans d'interrogar-me: «No es refia?». He decidir no contestar-li. Per un instant, m'he sentit ridícul. Una humitat salada m'ha començat a mullar els ulls. He agafat aire. No deixava de mirar la làpida, amb el nom de la mare. La seua fotografia pàl·lida. La remor dels vehicles atrapats en la carretera s'ha esvaït, allà dins. No s'escoltava res més que un silenci humit, dens. A mesura que la claror s'apagava, el fil prim d'una lluna modesta, a penes creixent, es feia més visible. Ja es podia percebre algun estel. «Hauríem d'enllestir», ha dit l'home. «Si és que no se n'ha tornat enrere». Entre els dos, hem desplaçat la llosa i l'hem dipositada a la vora del sot. El cor m'ha començat a bategar més i més de pressa. Ens hem situat cadascú a un lateral de la tomba. A un senyal de l'home, hem estirar la caixa i l'hem dipositada a la vora del forat. Estava suat, però només en part per l'esforç. «L'obre vostè?», m'ha interrogat. He assentit en silenci, mentre li allargava la llanterna. M'ha costat una mica, traure el passador. He respirat fondo i m'he decidit a alçar la tapa. Amb les dues mans. Allà dins no hi havia hagut mai cap cadàver.
D'aleshores ençà, cada vesprada et passava a buscar i, junts, us adreçàveu al parc de Ribalta. Tu l'adoraves i esperaves ansiós que arribara i jo em preguntava com era possible que aquell home que bavejava per qualsevol gest que tu feres i el que sentia per mi una repulsió infinita que no es preocupava de dissimular foren la mateixa persona. Alguna vesprada, em quedava ala finestra, mirant-vos mentre us allunyàveu, xarrant de les vostres coses. Després, em contaves que us havíeu assegut a la vora de l'estany i que tu deixaves anar un rosegó de pa sobre la superfície de l'aigua i te'n reies ben a gust, quan els ànecs, que fins aleshores lliscaven distrets, s'afanyaven a empaitar-lo. Després, l'avi deixava caure uns pocs grans de panís sobre el terra i, a l'instant, sense que ningú els cridara, s'hi reunien desenes de coloms, que revolaven nerviosos entorn vostre, disputant-se el lloc. De tornada, passàveu per algun quiosc i l'avi et comprava totes les llepolies que li demanaves i, a l'hora de berenar, passejàveu fins a una pastisseria i, allà, cada vesprada, demanàveu una porció de bescuit i una barreta de xocolata que tu et menjaves amb deler. Després, tornàveu a casa i premia el timbre i pujàveu junts fins al replanell de l'àtic on vivíem aleshores.
Has de saber, amor meu, que, quan les tropes franquistes van trencar les línies de la resistència republicana i van arribar a la mar, les unitats de l'exèrcit rebel van entrar a Peníscola acompanyades d'escamots de falangistes amb els ulls encesos d'odi. Entre ells, venia Jaume Sequeral. La primera mesura que van prendre va ser reunir aquells que ens havíem significat, com ells deien, en la defensa de la República. Ens van tancar a la presó del municipi i, al cap de pocs dies, ens van jutjar. A tots junts. Les acusacions es basaven simplement en una retòrica plena de tòpics: als seus ulls érem nosaltres els sediciosos, nosaltres els traïdors, nosaltres els criminals. Nosaltres els culpables de totes les calamitats que afecten el món. No els calien proves ni testimonis. Els era prou amb una simple denúncia que ningú no es molestava a comprovar, si la font era adequada. Tampoc no ens van permetre defensar-nos. De què ens hauria servit? Des del primer moment vaig entendre que no buscaven la justícia, sinó la venjança. Un càstig exemplar que fes saber a tothom quines eren les noves regles: la submissió absoluta a un poder omnímode. Un poder que, en el fons, és el de sempre. Vestit amb camisa blava o amb jupetí militar, però el de sempre. Als homes, els van afusellar a tots, sense distingir vells de joves ni criminals d'innocents. De dones, en van matar sis, de les catorze que van detenir. A les altres ens van rapar el cap i ens van obligar a desfilar pels carrers de Peníscola fins a l'església. I allà ens van fer agenollar a cops de fusell i suplicar perdó en veu alta, davant de tot el poble. Hauria preferit la mort, Amadeu. Mil vegades la mort. Però hi havia Bernat. Va ser per ell que vaig humiliar-me i no va haver-hi cap dona que cridés més fort que jo.
La gent malparlava de nosaltres i xiuxiuejava, quan ens veia passar pel carrer. A la botiga, sempre ens atenien les últimes, a aquelles que ostentàvem la condició de derrotades. Si algú advertia que els cabells ens començaven a créixer ens feien anar al barber a rapar-nos de nou. A Aquilina, la llevadora, l'únic pecat de la qual ha estat parir un fill milicià, la van fer posar de quatre grapes i la van rapar amb els estris d'esquilar les ovelles mentre l'obligaven a belar. Quan van acabar, el cap li sagnava de tal manera que feia tota la pena del món. Però em va commoure que no li poguessen arrancar ni una sola queixa.
A Eugeni Martí, un dels anarquistes més destacats del poble, no van aconseguir atrapar-lo, la jornada en què ens van empresonar a tots. Va ser un dels pocs que es va poder escapolir. Ell, precisament, la peça que més cobejaven, l'home que dirigia la junta que governava el municipi. El cap dels falangistes esclatava de furor. Ens va interrogar un per un, a tots els presos que esperàvem judici, però per més que ens va amenaçar i ens va colpejar, ningú no va saber dir-li on podia ocultar-se. Uns dies després de les execucions, va eixir per pròpia voluntat de l'amagatall. Els qui el van veure conten que duia la mirada perduda, que caminava pels carrers de Peníscola cridant ben fort «No em buscàveu? Ací em teniu. Què espereu per matar-me?». Van començar a disparar, sense importar-los que anés desarmat. Després, el van arrossegar pels carrers que baixaven fins al port i allà el van deixar perquè el recollissen, si és que algú gosava. Ningú no va tenir prou valor i van ser ells mateixos que el van haver de traure d'allà, quan ja feia massa pudor. Diuen que el van colgar en una fossa comuna, però no s'ha sabut mai de cert.