Pagès Editors - 1991 - Lleida
29 juny 1988
I m'han regalat la ràdio. En acabar el meu periple professoral els meus companys actuals de claustre, —i sospito que d'altres de pretèrits— han fet bossa per oferir-me un present. Un record, diuen, un testimoni, un detall, tot això. Una ràdio.
És costum, en aquests casos, de regalar quelcom que faci il·lusió al receptor. I en aquest cas al receptor li feia gràcia un receptor. Com que jo sabia que, en una altra jubilació que tingué lloc un any abans, el claustre demanà a la muller del jubiland què seria més indicat com a present, en aquest cas d'enguany jo vaig avançar-me i vaig dir a la Isabel: —Mira, el professorat de l'institut vol fer el detall, i segurament et demanaran la teva opinió. Tu digues-los que una bona ràdio em faria goig. Ja saps que és veritat, que jo sóc home de ràdio—.
I m'han regalat una ràdio amb cassette, tres freqüències de banda i disc compacte incorporat. No podia demanar més, si no era que hagués desitjat una emissora completa. A l'un costat hi han fet gravar una plaqueta metàl·lica on diu que és un record del claustre i personal altre de l'institut. [...]
Mentre em regalaven la ràdio esplèndida, diplomes, goigs, i feien discursos, jo m'allunyava, amb una veritable alegria, d'aquell món d'horaris, classes i més classes, exàmens, reunions, programacions, qualificacions i reivindicacions laborals. Me n'anava ni malcontent ni molt satisfet. Desenganyat de l'eficàcia global del sistema educatiu, havia nogensmenys conreat la meva parcel·la amb aplicació, i, per un miracle, havent transmès al món dels meus espectadors, la societat menuda que m'envoltava, una imatge d'eficàcia superior a la que realment jo podia atribuir-me.
L'endemà, visites i badoqueig pels aparadors, en els carrers que jo havia conegut ancorats en el temps. Devem tenir una visió deformada els qui hem viscut anys enrere en una població d'aquestes que el turisme ha transformat. Li ho deia a Joaquim Molas, en la frescor del seu pati, al carrer de Sant Agustí: «Nosaltres hem viscut un Sant Feliu tot altre, i per més esforços que fem i per molt que vulguem acceptar el d'ara, retorna al nostre magí el ritme i el perfum de la ciutat que vam conèixer, amb obradors als baixos, indústria surera, estol de barques pescaires, encant del peix damunt la sorra, cremat autèntic, botigues de fusta vella, pocs hotels i gent que caminava a poc a poc».
Retornant, carretera ençà, enrere ja, en una altra tarda tan gloriosament lluminosa com l'anterior de la ciutat, no me'n podia fer una imatge que reflectís el que hi acabava de veure, sinó, un cop més, la que vaig conèixer, que conservava encara molt del que, en un instant d'exaltació, celebrà en aquests versos de caient popular, quasi diria que de sardana, Gaziel:
I que n'ets de ben plantada,
dins un clot, com dins un niu,
tan fina i tan encalmada
entre l'aigua assolellada
i el recer del bosc ombriu:
Ai! ciutat de Sant Feliu,
arran de la mar salada!
Sopàvem, després, amb l'alcalde, Joaquim Molas, Lluís Esteva, Narcís Masferrer, i les mullers respectives, davant la badia il·luminada, a mig aire de Sant Elm. La mar era negra, i la seva presència se sobreposava a les lluminàries llunyanes i fins a la xamfaina de brogit de les firetes i músiques del Passeig. El llumet verd del fanal de la bocana lluïa ara i adés, girant, mentre les aigües esdevenien pesants en entaforar-se, espessament i xiuladisses, contra el Freu.