Editorial Laertes - 1984 - Barcelona
24 de juliol, CADAQUÉS
En veure els colors reals de Cadaqués m'adono que els colors dels meus quadres estan mancats de matisos. He fet un Cadaqués molt més violent. Manquen rosats, violetes...
El treball a partir del record dóna com a resultat una síntesi en la qual es perden algunes delicadeses de color. En aquest cas he treballat més per contrast que per harmonia.
He fet algunes observacions que han de servir-me pels gravats de la sèrie dels vents: quan fa garbí els contrastos se suavitzen, queda tot una mica entelat. El mar té una lleugera vibració de sentit horitzontal i direccionalitat cap a la dreta.
El vent de ponent dóna celatges rogencs amb núvols estiregassats.
La tramuntana accentua el dibuix, tot queda més retallat, més precís. El mar d'un blau intens, com una superfície llisa, tensa.
Si a la nit hi ha tramuntana o mestral les estrelles es veuen més grans i brillants. Amb vent de mar la línia de l'horitzó és imprecisa, es dilueix. De vegades hi ha com un primer horitzó més fosc i una mica més amunt un altre de més clar.
29 d'agost, CADAQUÉS
Avui ha començat fent mal dia, però després ha anat millorant, encara que amb un vent fort de ponent. Hem anat a la platja i, malgrat el temps, ens hem banyat.
A la tarda fem una bonica excursió cap al mas Bufadors. Fa vent, però la llum és magnífica, ja una mica ataronjada, de tardor. El paisatge és net, els termes ben definits, l'horitzó retallat. Una gran nuvolada, a la Tiépolo, cap al cantó de Llançà. Canviava lentament de formes i de colors a mesura que el sol anava amagant-se: hi hem vist un lleó, un gos, una mena d'Èol bigotut, un boxador...
Els colors a aquella hora eren meravellosos. Muntanyes morades, unes altres violeta clar, violeta una mica més fosc, núvols rosats, salmó, gris, blavós, cel groc, ataronjat, verdós...
Quan ja tornàvem, aquest mateix núvol, ja tot ell gris, estava intermitentment il·luminat per llampecs a dintre seu. Tot la resta del cel era totalment neta, claríssima. Un moment, quan ja gairebé era fosc, se'ns ha presentat una imatge plena de misteri — i un xic de basarda —: sota la massa fosca i pesant de la Muntanya Negra una masia abandonada —Mas Melú— al mig d'uns erms. Les finestres obertes, negres, els murs grisos, tot respirava soledat, tristesa, abandó. Damunt la muntanya una tallada finíssima de lluna acabava de donar un no sé què de fred i tràgic a aquest paisatge. Un magnífic exemple d'aquesta poesia desolada que té, de vegades, el camp de Cadaqués.
Abans d'anar a dormir pujo al terrat. Fa una nit estrelladíssima. Milions d'estrelles en un cel totalment negre. ¿És possible que l'home sigui un accident enmig de tota aquesta immensitat? ¿Que tot sigui buit, desert, sense vida?
21 de novembre, CADAQUÉS
Aquest dies –estem ací des de divendres a la nit- ha fet molt de vent, però bon sol. He llegit bastant i escrit algun breu poema. El matí, abans de llevar-me, quan hi ha molta quietud a la casa i entra aquella mitja llum pels finestrons, és una bona hora per escriure. Alguns dels poemes de Calendari dels colors, els vaig escriure en aquesta hora.
12 de novembre, Alacant
El matí anem a passejar per Alacant. El Castell de Sta. Bàrbara i el barri antic. Després anem a la galeria a veure com queda l'exposició. La galeria és molt irregular de planta i les parets negres. Però, com que la il·luminació és bona, el conjunt queda bé.
La llum d'Alacant és d'un blanc esvaït que ens recorda la d'Eivissa i Atenes. Per dinar, Margarita Borja, la directora de la galeria, una noia jove, simpàtica i molt activa, ens fa un plat típic d'Alacant: olleta, una sopa de verdures i llegums, boníssima.
A la tarda vaig a veure l'única llibreria de llibres valencians (Set i Mig) però està tancada, no sé per què. M'arribo a la plaça de Gabriel Miró, que és el costat mateix. És una plaça molt bonica, amb una font fi de segle al mig i uns arbres impressionants. Uns ficus enormes, exuberants, barrejats amb palmeres (Alacant és la ciutat de les palmeres) i plàtans i fins una mena d'avet: una araucària, m'han dit després.
Era l'hora en què els ocells van a jóc i hi havia una piuladissa que omplia tot l'àmbit de la plaça. El cel, abans de fer-se fosc del tot, ha anat agafant una tonalitat densa, un blau turquesa fosc, que no havia vist mai.